La dona que filava el món mentre el món giravaP+

Pollença, any 1921, una dona seu al costat d’un pou amb la filosa entre les mans. El fotògraf, armat amb una càmera de fusta i metall muntada sobre un trípode robust, ajusta amb cura la composició. Ha carregat una placa de vidre recoberta de gelatina i plata, conscient que només tindrà una oportunitat per captar l’escena. La dona, gairebé immòbil, continua filant mentre mira a l’obertura rodona d'aquell aparell. El clic del disparador talla el silenci. La llum ha deixat la seva empremta per sempre damunt la placa. El nom de la dona que desconeixem, però qui sap si algun lector pollencí la reconeixerà, va vestida a l'estil pagès: davantal fosc, faldilla ampla, i un mocador que li embolica el cap. Amb paciència va filant, com una aranya d'art subtil, ajudada per la filosa i el fus que sosté amb la mà dreta. A damunt el pou, una gerra. L’aigua i el fil: dos símbols de la supervivència. L’aigua que calma la set i el fil que vesteix els cossos. Tot allò essencial hi és en aquesta escena. Origen de la imatge Aquesta imatge forma part de l’Estudi de la Masia Catalana i es conserva a l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya. El títol, atorgat pel catalogador, és: Dona gran filant al costat d’un pou i un càntir. El fotògraf, Antoni Gallardo i Garriga (Barcelona, 1889-1942), era enginyer, historiador, compositor, excursionista i amant de la cultura popular. Va ser un dels principals contribuïdors de l’Estudi de la Masia Catalana, amb més de 1.500 fotografies que documenten no només arquitectura, sinó també costums i maneres de viure. L'Estudi de la Masia Catalana va ser un ambiciós projecte impulsat per un industrial i mecenes català que tenia l'objectiu d'aprofundir en el coneixement de la masia catalana per tal de publicar una obra de gran envergadura. Aquesta iniciativa, iniciada l'any 1923, es veié interrompuda l'any 1936 a causa de l'esclat de la Guerra Civil. El fons fotogràfic resultant inclou 7.705 imatges que documenten unes 1.500 masies de Catalunya, però també de possessions de les Illes Balears. Una eina de vida La filosa -o "filoa" com l'anomenam en aquesta part de l'Illa- és avui un objecte de museu o decoració, però era una eina de feina essencial. Les dones pollencines, igual que les de moltes altres contrades, aprenien a filar de molt joves, i la seva habilitat era motiu d’admiració -o de burla, si no en tenien gaire traça.- Filaven llana, cànem, lli, seda o cotó, matèries que havien passat per processos lents i laboriosos abans d’arribar a la seva mà. A cada casa hi havia una filosa per cada dona, perquè filar era un deure constant. No hi havia vetllada d’hivern, trobada familiar o xacota que no estigués presidida per aquest gest rítmic, com si el món es mantingués unit pel fil que sorgia d’aquella dansa entre els dits. La fotografia no mostra una escena anecdòtica. Mostra una dona que treballa, que sosté la vida, que participa d’una xarxa de solidaritat productiva i social, tal com passava en aquelles trobades col·lectives on es filava per ajudar una família, tot entre rialles, resos i rondalles. "Buida que buida sa filosa de nostra vida treu lo fil. Com una parca bé cavil·la, teixint la tela per demà" va escriure Joan Alcover a La Balanguera. Avui la majoria de nosaltres hem oblidat com es fa un fil o com es trena una història al voltant del foc. Mentre els nostres dits llisquen sobre una interminable pantalla del mòbil, no ens adonam que hem perdut la capacitat de reconnectar amb la dignitat de les coses fetes amb les mans, amb la saviesa que s’heretava entre generacions, com feien dones com aquesta velleta de la imatge, que filaven el món mentre el món girava.