Hi ha homes que són paisatge, que duen la terra, el mar i el poble cosits a la pell. Jaume Cerdà Cerdà, conegut com a “Formentor”, amb els seus 93 anys, no només és el testimoni viu d’un segle de canvis, sinó també l’ànima d’un poble que ha vist créixer i transformar-se.
Nascut el 1931 a les Cases de Cala Murta, un indret marcat per la presència del poeta Miquel Costa i Llobera, de qui el seu pare era amitger, Jaume ha forjat el seu camí amb l’ofici i l’esforç: ha estat forner, patró i fabricant d’embarcacions. Però si alguna cosa el fa singular és la seva connexió amb les festes pollencines. És l’home més vell de Pollença que ha pujat mai el Pi de Sant Antoni i durant 50 anys ha estat canoner dels cristians a la Patrona, fent tronar l’esperit de la batalla més esperada de l’any.
Avui ens obre les portes de la seva memòria, plena d’anècdotes, de feina i de festa, de mar i de pólvora.
– Per què us diuen “Formentor” de malnom?
Els meus padrins i repadrins tots varen estar a Formentor. Quan es va morir el senyor de Formentor, el pare de Miquel Costa i Llobera, es va xapar la finca entre la banda de Formentor i Cala Murta. Mon pare va quedar a Cala Murta i el seu germà a Formentor. Jo ja vaig néixer a Cala Murta.
Els germans Formentor són cosins meus, fills del germà de mon pare.
– Fins quan vàreu estar a Cala Murta?
A Cala Murta hi vàrem estar fins després d’haver-se pegat foc. Havíem acabat l’arrendament i després ens feren un arrendament nou, però al meu germà Joan el privaven d’anar a caçar i ma mare tenia setanta i pico d’anys… Ho acabàrem deixant. Jo me’n vaig anar de Cala Murta quan me vaig casar, als 22 anys, i vaig venir a Pollença a fer de forner.
El forn estava a aquesta casa on som ara, al carrer de les Barques. El que ara és la cuina era el forn, i el menjador era el pastador. Era el forn de Can Polla.
El forn el va posar el meu sogre quan va tornar d’Argentina. Era forn i botiga, i tot es venia a pes, no com ara. En grams i unces: cafè, vi, oli, fideus… Hi havia poques persones que tenien forn a ca seva i per això ens duien coques, coses per rostir, formatjades i panades.
– I quants anys féreu de forner?
Vaig ser forner durant 12 anys. Però després començaren a dur panets d’Inca, la gent ja no comprava pa, ja no duia coses a coure al forn i ho vaig deixar.
Després vaig anar a guardar un xalet a Formentor, el xalet dels Huarte. La meva dona estava al xalet de n’Ivanovich, i allà hi venien ministres, prínceps…
Com que tenia el títol de patró i motorista naval, vaig anar a Palma a manar canoes i després vaig estar embarcat cinc o sis anys en una companyia de xàrters. Quan els fills varen ser grans, vaig anar a fer feina a Can Torrer, Astilleros Cabanellas.
– Anem a xerrar de Sant Antoni. Quantes vegades heu pujat al Pi?
Jo som l’home més vell que ha pujat al Pi. L’he pujat oficialment dues vegades.
Però abans d’això, un dia amb la colla, el dissabte de Sant Antoni, férem una carrossa per a les beneïdes i l’anàrem a endomassar a Can Pep de Can Blai. Quan la tinguérem llesta, anàrem cap al Pi (en aquell temps la festa del Pi encara es feia el dia abans de Sant Antoni), però ja no hi quedava ningú i ja havien pujat al pi. Com que no ens volíem quedar sense pujar, em vaig treure el jec i per amunt! Hi vaig pujar, però va ser per nosaltres perquè ja hi havien pujat abans.
– Com era la carrossa?
Vàrem posar palmes i murta a les rodes, imitant el bar Llenaira, de son pare de Martí “Metge.” Nosaltres anàvem amb camiseta imperi, com si fos estiu.
– I quin va ser el primer pic que pujàreu al pi oficialment?
Tres anys més tard, jo ja estava casat, i el meu germà Tomeu era un dels encarregats del pi juntament amb en Pere “Mastaguera.”
Va venir a cercar-me al forn i em va dir: “Jaume, no poden pujar al pi, has de venir, però no facis mals papers”. Vaig acabar d’enfornar i vaig anar cap allà. Em vaig treure les sabates i vaig pujar. Era l’any 1957, jo tenia 26 anys.
– Vàreu despenjar el gall?
El gall el posaven penjat per les cames. El vaig agafar, vaig venir cap al forn i el vaig amollar dins el galliner. Però l’endemà l’havia de dur a la colcada i, com que al galliner hi havia un femer, es va embrutar molt i el vàrem haver de rentar i eixugar amb un assecador.
– Ha canviat molt la festa del pi?
Molt. Llavors el duien fins a davant el Capitol, i allà un pagès amb un parell de bísties l’arrossegava corrent fins a davant l’església. Si no s’aturaven, volia dir que era un bon parell de bísties.
Abans, qui volia pujar al pi ja se sabia. Hi havia deu o dotze al·lots que ho provaven, però pujaven els que en sabien més. Ara hi ha més gent i més desordre.
– Què us contava el vostre pare de Miquel Costa i Llobera?
Quan en Costa i Llobera va morir, la capella de les cases de Cala Murta només tenia un metre construït. Després, quan Adan Diehl va comprar Formentor, don Ignasi, que feia feina a Can Costa, en va quedar com a apoderat.
Mon pare em va contar que una vegada en Costa va estar tres dies tancat perquè no sabia si decidir-se entre estudiar d’advocat o fer-se capellà. I aquests tres dies que va estar tancat, va escriure El Pi de Formentor.
– I què en sabeu d’Adan Diehl?
Tots els que anaven darrere n’Adan el volien fotre. Fins i tot li feien creure que allà on hi havia una jonquera hi havia aigua. Perquè el problema de Formentor era que no n’hi havia.
Els obrers pixaven i després li mostraven el redol per fer-li creure que hi havia aigua. Però mon pare li deia que no, que no n’hi havia.
N’Adan, el darrer dia abans d’anar se’n es va aferrar a mon pare plorant i li va dir “Juan, si te hubiese creído a ti no tendría que irme”. Mon pare va néixer a Formentor i sa mare s’hi va morir i després de 300 anys d’estar allà la mateixa família estimaven Formentor com si fos seu.
– També heu tengut un paper important a les festes de la Patrona.
Vaig ser 50 anys canoner dels cristians, fins als 80 anys. Una vegada me va caure una espira dins la caixa de la pólvora i vaig quedar amb les dues mans ben cremades. Per sort ja havia acabat la pólvora i només quedaven restes. Quan em vaig retirar els canoner vingueren aquí davant ca nostra i feren una tirada.
Idò sempre heu estat cristià?
Sí. Només un any vaig ser moro. A Formentor hi havia en Toni “Fuada” que tenia una capa vermella amb una mitja lluna i li vàrem manllevar. I el primer que va passar va ser que va venir un cristià amb una forca i va haver-hi capa per tot. A l’hora de tornar-la jo li deia a mare “ma mare la tornareu!”.
– I quan éreu jove hi havia molta gent que es vestia?
N’hi havia, però els vestits s’anaven a manllevar a l’Ajuntament. Quan en Joan “de Can Blai” va ser batle feren vestits nous amb sacs de sucre blanc, i molts encara duien les lletres de la marca.
A ca les Munnares feien el combat i després el passaren a ca n’Escarrinxo. Els cavalls donaven voltes a la plaça. A la plaça nova només hi havia la casa de can Bernat “Plana” i la tafona. No hi havia cap altra casa.
