Juanjo Rotger i el legat del fotògraf Javier Inés

El pollencí Juanjo Rotger fa “justícia, perquè les seves fotos són ara on han d’estar, no a casa meva, i em sento feliç”»”, explicava fa uns mesos a la Última Hora amb motiu de l’exposició de l’obra del fotògraf Javier Inés a la fira París Photo.
Ara el legat de Javier Inés s’exposa en una mostra més antològica titulada “Javier Inés. Barcelona Universal KGB”, la galeria RocioSantaCruz (Gran Via de les Corts, 627) de Barcelona.
Amb aquestes dues mostres que arriben al públic a través de la galeria RocioSantaCruz, Rotger, qui ha custodiat durant 33 anys, les més de deu mil fotografies que formen l’arxiu de Javier Inés, està convençut que “li estic fent justícia, perquè les seves fotos són ara on han d’estar, no a casa meva, i em sento feliç».
“Treballador, trencador, inoblidable”
Són els qualificatius que la periodista Nuria Garcés escollí per retratar el fotògraf Javier Inés l’obra del qual es pot visitar a la galeria RocioSantaCruz fins al 19 de març. D’aquell acte d’inauguració a Barcelona, la mateixa Garces en destacava que:

Al catàleg de l’exposició “Javier Inés. Barcelona Universal KGB”, s’apunta que “Les imatges de la dècada dels 80 de Javier Inés són la crònica dual de la transformació de Barcelona, que culmina amb la celebració dels Jocs Olímpics del 1992. Mitjançant l’ús del retrat, Inés documenta el gran canvi urbà i cultural de la ciutat, que el període preolímpic comença a convertir en objecte de desig de moltes altres ciutats del món.
Va ser una transformació dimòrfica, que pivotava entre l’impuls modernitzador institucional (urbanístic i cultural) i la contestació cultural; entre l’eufòria oficial i la subversió.
La mirada de Javier Inés oscil·la entre aquests dos pols de valors estètics i morals de la Barcelona preolímpica, a través dels seus protagonistes: escriptors, arquitectes, dissenyadors i altres actors postmoderns; i personatges anònims, col·lectius artístics alternatius i rebels, amb els seus espais, de l’altra.

La Barcelona underground, un submón vibrant i transgressor, on conviuen artistes, bohemis i personatges de la nit que desafien les normes del moment, es converteix en el material principal de la seva creació, tal com recull aquesta mostra. Inés capta els seus protagonistes gairebé sempre en blanc i negre, en amables contrallums, de manera audaç, amb empatia i humor; ens parla del subjecte i del seu entorn en un delicat equilibri entre allò íntim i allò teatral.
En aquest sentit, l’exposició reuneix una selecció de fotografies vintage que constitueixen un arxiu de gran valor cultural: mostren el context històric de la Barcelona preolímpica, una part del qual en el seu moment es va escapar a les narratives oficials.
En vida del fotògraf, part de les obres es van exposar a dos espais emblemàtics de la nit de la moguda barcelonina: el KGB i El Universal. Va ser als anys 1986 i 1988, respectivament. Colita va ser qui ens va parlar del gran talent de Javier Inés i de l’existència de l’arxiu, que gràcies a Juanjo Rotger, la seva parella, s’ha conservat intacte des de la seva mort el 1991. Ara, 34 anys després, de la mà de RocioSantaCruz, es presenta el públic, per primer cop”.

París-Barcelona
Aquesta exposició de Barcelona arriba pocs mesos després que l’obra de Javier Inés, a través de la mateixa galeria RocioSantaCruz, es pogués veure a la París Photo el passat mes de novembre de 2024.
Amb motiu d’aquella mostra, Rotger explicava a la Última Hora que poc abans de morir de la sida, Javier Inés li demanà: “No escampis el meu arxiu”. La frase li va quedar gravada i així ho ha fet.
Trenta-tres anys després, ha arribat l’hora de reivindicar l’obra de Javier Inés, de mostrar un legat format per més de deu mil fotografies que, com s’ha dit abans, són la crònica de la Barcelona preolímpica.
Saragossà de naixement, Javier Inés es va traslladar a Barcelona a mitjans anys 80. Aviat va cridar l’atenció de la fotògrafa Colita qui exercí de “padrina”. Allà va poder retratar dos móns que convivien en una mateixa ciutat, mentre treballava com a fotògraf publicitari, «que era com guanyava diners», explicava Rotger a la Última Hora, on concloïa que: «Sempre dic que la meva feina la puc vendre o llençar, però amb l’arxiu de Javier tinc una responsabilitat i sento que li estic fent justícia, perquè les seves fotos són ara on han d’estar, no a casa meva, i em sento feliç».

Javier Inés (Saragossa, 1956 – Barcelona, 1991)
Com a adolescent, uns amics li van regalar la seva primera càmera, una senzilla Werlisa Color, amb la qual es va aficionar a la fotografia per retratar el seu entorn. Durant quatre anys, va assistir a cursos de taller de fotografia a la Galeria Spectrum Canon, de Saragossa. El 1981, hi va realitzar la seva primera exposició.
A Saragossa, va fotografiar molts personatges de les arts escèniques -especialment en l’àmbit de la dansa- i del món de l’espectacle en general. L’any 1985, es trasllada a Barcelona atret per la vida nocturna i el món de l’espectacle. Va compaginar la seva professió de fotògraf amb la de cambrer en bars nocturns de moda, com el KGB o Districte Distinto.
En aquest període va col·laborar amb diverses agències publicitàries i va publicar a les principals revistes de l’època com Vivir en Barcelona, Ajoblanco, La Vanguardia Mujer i Primera Linea, entre d’altres. La revista El Canto de la Tripulación, dirigida per Alberto García Alix a Madrid, a les seves publicacions va dedicar diverses pàgines a Javier Inés.

Va compaginar la seva obra com a creador amb altres treballs per encàrrec professional. En aquest altre àmbit d’activitat, va retratar professionals rellevants del món de les finances, la televisió, l’art, la moda i les arts escèniques.
Alhora, Inés fotografiava regularment el món underground i la vida nocturna de Barcelona, explorant les zones prohibides de la ciutat, a les portes dels Jocs Olímpics del 1992.
Com Javier Inés va escriure: «Crec que els meus personatges són feliços. Crec que accepten el seu destí i jo intento que els rostres tinguin humor i siguin divertits. No em conformo a fer una fotografia, un retrat, vull anar més enllà, fer aflorar un misteri, una mica de màgia».

