Rere las passes de Dragut. Els presoners de Dragut: veus d’un captiveri al MediterraniP+

Josep Angel Cifre Vicens “Paparrí” Històries reals de cristians capturats per Dragut al segle XVI que van sobreviure per explicar-ho. Quan la mar portava por: el trànsit forçat de persones durant el segle XVI Al segle XVI, el Mediterrani era un mar de conflictes, mercats, cultures que xocaven... i també de ràtzies brutals. Entre els protagonistes més temuts d’aquells temps hi havia Dragut, conegut també com a Turgut Reis , un corsari otomà nascut a Bodrum, convertit en un dels grans capitans navals de l’Imperi otomà. Durant dècades, Dragut va saquejar ports cristians, va arrasar pobles costaners i va endur-se milers de persones cap als mercats d’esclaus d’Alger i Estambul. Però no tothom que va passar per les seves mans va desaparèixer sense deixar rastre. Alguns captius van aconseguir fugir o ser rescatats. I molts d’ells van deixar escrits, cartes o relats orals que ens permeten avui recuperar aquella experiència vital: el patiment, la incertesa, però també la resiliència i, de vegades, fins i tot una certa admiració per l’enemic. Captius de Pollença: els noms del dia de la Desgràcia (31 de maig de 1550) La matinada del 31 de maig de 1550, les costes de Pollença visqueren un dels episodis més dolorosos de la seva història. El corsari Dragut, amb una flota d’uns 27 vaixells i prop de 1.500 homes, desembarcà prop del port i assaltà la vila. El resultat fou devastador: més de 50 morts i, segons documents de l’època, almenys 132 persones foren fetes captives i portades a Alger. Aquesta jornada encara és recordada a la vila com el “Dia de la Desgràcia”. A l’Arxiu Històric de Pollença es conserven registres amb els noms d’alguns dels capturats. Entre ells hi trobam: - Joaneta, muller de Pere Pont. - Antoni Caynés, honorat ciutadà. - Antonina, filla de Jaume Fonoll i de Bartomeua. - Elisabet Sales, vídua. - Perot Cifre, fill de Pere Cifre. - Joana Campomar, vídua de Bernardí Melià. - Joan Suau, home de mar. - Pere Cànaves, sogre de Pere Campomar de Síller. Captiu confirmat a Alger. - Fill de Pere Cànaves, infant de quatre anys. - Dues filles donzelles de Pere Cànaves, d’edat desconeguda. Aquest registre ens permet endinsar-nos en la tragèdia familiar d’un poble sencer. Famílies senceres arrasades, infants separats de mares, vídues que ja havien perdut marit i ara perdien també la llibertat. La presència de dones vídues com Joana Campomar i Elisabet Sales ens parla de la vulnerabilitat de les dones soles davant un atac com aquell. Els infants -com Perot Cifre o el fill petit de Pere Cànaves- sovint acabaven servint a cases otomanes, mentre els homes, com Joan Suau o Antoni Caynés, podien ser forçats a remar o treballar a fortificacions. Un dels casos més colpidors és el de Pere Cànaves, qui va ser capturat juntament amb el seu fill petit de 4 anys i dues filles donzelles. La seva dona, Esperança, va morir durant l’atac. El gendre de Pere, Pere Campomar “de Síller”, va rebre una carta datada el 20 d’octubre del mateix any, escrita pel mateix Pere Cànaves des d’Alger, on demanava ajuda per pagar el seu rescat. A la carta sol·licitava una garantia de 100 escuts a favor de Joan Visco, mercader de mar, per tal de facilitar la seva llibertat. Aquesta carta, testimoni viu del captiveri, mostra com les xarxes familiars i comercials eren essencials per intentar recuperar els éssers estimats. Però no totes les històries acabaren en tragèdia. El cas de Joaneta, muller de Pere Pont, n’és una mostra d’esperança. En un inventari de béns redactat el 28 de febrer de 1551, ella mateixa explica: “Captivada pels moros o pels cruels turcs de Dragut i després per la misericòrdia de Déu omnipotent vaig ser arravatada del pirata i cossari per fidels mariners i cristians que virilment varen véncer i me tragueren de la birreme en la que jo estava captiva junt amb altres i ara retornada a mi propia patria, seguint el consell, faig inventari...”. A més, especifica que viu en una casa “prop lo Pla de na Roca en lo terme de Castelló, i que afronta amb carreró que va al pou de les Eres”, avui identificat com el carrer de Sant Jordi, mentre que el pou de les Eres es trobava al carrer de les Barques. Aquest detall topogràfic dóna encara més força humana a la seva història: una dona que torna a casa i a la vida quotidiana després d’haver estat a punt de perdre-ho tot. Aquest fragment d’història local és una finestra directa a la cruesa d’un sistema corsari que afectava no només grans ciutats o ports militars, sinó també petites comunitats com Pollença. Les històries d’aquestes persones, encara que incompletes, mereixen ser recuperades i dites en veu alta. Són, al cap i a la fi, la memòria col·lectiva d’un poble que encara avui recorda aquell matí amb dolor i dignitat. Un home, dos mons: Agustín de la Seta Agustín de la Seta era un escrivà valencià, un home pacífic que mai hauria imaginat viure una aventura tan dramàtica. El 1540, mentre treballava en una taverna prop del port de Gandia, Dragut va atacar la costa. Agustín va ser capturat i endut com a esclau a Alger. Durant anys, Agustín va remar als bancs de les galeres del corsari. Allà va veure de prop la seva habilitat militar. “Només les seves naus sabien navegar de veritat”, va escriure anys més tard. Malgrat la por i el sofriment, Agustín no podia evitar sentir una barreja de respecte i fascinació pel seu captor. Finalment, va ser rescatat per frares trinitaris que havien recollit diners a València. En tornar, però, no podia dormir tranquil. Somniava amb el mar i aquell home que li feia por... i li cridava l’atenció. Agustín de la Seta. Miquel de Palau: el pescador de Mataró L’any 1543, Dragut va assaltar la costa catalana. Miquel de Palau, un jove pescador de vint-i-cinc anys, va ser un dels captius. Portat a Alger, va treballar en la construcció de fortificacions per defensar la ciutat contra possibles atacs cristians. Un dia, un altre esclau intentà fugir. Fou capturat i portat davant de Dragut. Tots esperaven una execució pública. Però el corsari va somriure i li va dir: “Tens coratge. Seràs remador a la meva nau.” Miquel mai oblidaria aquell moment. Després de cinc anys de captiveri, va ser rescatat gràcies a una campanya local. Al seu retorn, va escriure una carta a la seva mare: "Dragut és un dimoni, però sap navegar millor que ningú." Francesca de Gozo: la veu oblidada de les dones No només homes van ser víctimes del corsari. També dones i nens foren separats de les seves famílies i venuts als mercats d’esclaus. Francesca de Gozo, una jove promesa d'una família maltesa, va ser capturada durant el saqueig de l’illa de Gozo el 1551. A Trípoli, Francesca va veure mares plorant els fills perduts, dones violades, infants separats. Tot això ho va descriure en un document notarial que va signar anys després del seu rescat: "Vaig veure el dolor de milers de mares. I vaig entendre el terror del món." Tot i això, Francesca recordava com Dragut permetia als captius conservar objectes religiosos. Un dia, ella li va demanar permís per pregar amb el rosari. Ell va assentir: "Totes les religions tenen força." Rescatada després de tres anys, Francesca va tornar a Gozo, però mai va voler tornar a viure allà. Es va traslladar a Sicília i va passar els seus últims dies ajudant altres esclaus rescatats. Gent esclavitzada. Cesare Fabiano de San Remo: testimoni de guerra i estratègia Cesare era un mercader italià capturat durant una incursió a San Remo. Obligat a remar a les galeres de Dragut, va ser testimoni directe del saqueig de Mahdía (1550), on el corsari va establir una base estratègica. “Aquell home no era només un pirata. Era un general”, va escriure Cesare. “Sempre anava a l’avantguarda. Ningú gosava dubtar-lo.” El seu captiveri va durar quatre anys. Finalment, la seva família va pagar un rescat altíssim. En tornar, va fer un informe militar sobre les tècniques de combat de Dragut que va arribar a les mans del Papa. Luis de Mesina: l’esclau que va fugir Luis de Mesina era artesà a Messina quan Dragut va assaltar la costa siciliana. Fou portat a Alger i venut com a esclau domèstic. Durant anys, Luis va servir en una casa otomana, vigilant com els seus companys eren enviats a les mines o a les galeres. Un dia, va veure Dragut passejant pel mercat, envoltat de guàrdies. Va pensar: "Aquest home és poderós, però té por." La seva oportunitat va arribar quan un altre esclau va morir. Luis va prendre la seva identitat i es va unir a un grup de captius que marxaven cap a Tunísia. Després de mesos de fugida a través del desert, va aconseguir arribar a Marsella, on va ser repatriat. En el seu relat, titulat "De l'esclavitud a la llibertat", va escriure: "Dragut és temut, però no invencible. Fins i tot els emperadors tenen punts febles." Rescat d’esclaus. Isabel de Menorca: l’esclava rescatada Isabel tenia disset anys quan Dragut va atacar Ciutadella. Fou separada de la seva família i duita a Alger, on va servir com a criada en una casa aristocràtica otomana. Allà va veure com alguns homes captius eren entrenats com a mariners o soldats. “Dragut buscava talent, no només esclaus”, va explicar més endavant. Ella va provar d’ajudar un company de captivitat a fugir, però fou descoberta. Només la protecció del seu amo la va salvar de la mort. Finalment, fou rescatada per Joan Gomis, un mercader català que negociava amb esclaus rescatables. En tornar, Isabel va fundar una associació per ajudar altres dones esclaves. En una carta escrita anys després, va concloure: "Dragut era un monstre, però també un geni. Mai no oblidaré ni l’un ni l’altre." Conclusió: entre la por i la memòria Els testimonis d’aquests presoners mostren una realitat que sovint s’oblida: els enemics també tenen rostre, pensaments i contradiccions. Dragut, el corsari temut a totes les costes mediterrànies, no era només un depredador; era també un líder, estrateg i figura central en l’expansió otomana. Els seus captius, malgrat la crueltat del sistema, van veure en ell moments de lucidesa, pragmatisme i fins i tot clemència. Aquests relats, recopilats en cartes, diaris i documents notarials, ens fan comprendre que la història és molt més que dates i batalles: és també memòria, emocions i testimonis humans . Avui, aquestes veus ressonen entre les ones del Mediterrani, recordant-nos que, fins i tot en els temps més foscos, la humanitat troba maneres de sobreviure… i de contar-ho. Agraïments a Joan Torres i Miquel Cifre, per deixar-me les dades. Molts d’homes esclavitzats foren obligats a fer de remers.