Les vides efímeres davall de l’arc immutableP+

Una imponent estructura en forma d'arc s'alça uns deu metres per damunt el llit, gairebé sec, d'un torrent, una imatge que evoca permanència i solidesa enmig d'un paisatge de conte. Potser molts pollencins no el reconeixeran, però aquest arc es troba al nostre municipi, a Pollença. Un testimoni silenciós que, avui dia, es conserva intacte, havent desafiat el pas d'almenys dos segles. Un fragment del passat que conviu amb el nostre present. Però l'arc no és l'únic protagonista. Davall seu, formant una filera que juga amb la perspectiva, hi ha un grup de persones aturades en el temps. Comptam almenys set dones, sis homes, dos nins i tres nines dins el jaç del torrent. Dues dones, acotades, semblen aprofitar el fil d'aigua per rentar roba, una tasca curiosa per fer mentre estan envoltades de persones posant per a una fotografia. Els homes, tots amb capell, mantenen la posició, excepte un, separat del grup, que subjecta una guitarra. Dos infants més observen des de dalt de l'estructura. Qui eren tota aquesta gent que ha quedat “congelada” en el temps? La seva quietud és gairebé irreal, una postura hieràtica que no era casual. Era una exigència tècnica de l'època; els llargs temps d'exposició obligaven a la immobilitat per evitar que la imatge sortís borrosa. Tanmateix, el temps i la vida transcorria a un altre ritme. Les seves vestimentes ens situen clarament: la indumentària pagesa mallorquina encara habitual a la Pollença de finals del segle XIX. Un record visual d'una Mallorca rural que s'esvaïa lentament. Aquesta finestra al passat la devem a Sebastià Llobera, l'autor de la imatge. La fotografia forma part de la col·lecció Andreu Muntaner Darder, conservada a l'Arxiu del So i de la Imatge de Mallorca. L'original, un paper a l'albúmina de 22 x 16 cm, data de la dècada de 1880. Un objecte físic fràgil que ha viatjat més d'un segle per arribar a les nostres mans. El capellà artista En una època revisionista de les grans figures del municipi, potser hi ha pendent un homenatge a aquest personatge que va ser molt més que el primer fotògraf documentat de Pollença. Sacerdot de professió i artista, nascut el 18 d'abril de 1831. Dedicà la seva vida eclesiàstica a Pollença, participant fins i tot en tasques municipals. La seva sensibilitat artística el va dur a estudiar dibuix i pintura durant els seus anys al seminari, i, fins i tot, passà dos mesos a Madrid el 1877, copiant els grans mestres al Museu del Prado. La seva passió per la imatge el dugué a editar i posar a la venda, el febrer de 1885, l’“Álbum artístico de Mallorca: vistas de Pollensa”, una col·lecció de dotze fotografies a l'albúmina. Avui, només coneixem sis exemplars d'aquest àlbum a Mallorca, a més d'algunes imatges soltes, testimonis preciosos de la seva visió pionera. Malauradament, gran part del seu llegat fotogràfic s'ha perdut. El seu arxiu pràcticament ha desaparegut. Algunes plaques de vidre foren localitzades a la casa familiar, Can Llobera –avui biblioteca i arxiu municipal– i altres han sobreviscut per atzar en col·leccions diverses. En total, només 58 fotografies documentades dels seus aproximadament vint anys d'activitat. Moltes plaques conservades estan en mal estat, víctimes de l'oblit, la humitat i la pols de les golfes on varen ser abandonades durant anys. Sebastià Llobera morí el 19 de febrer de 1892. L'arc de l'aqüeducte (romà?) Tornant a la imatge, el seu títol oficial ens revela un detall clau: "Arco del aqueducto (en Pollensa)". No és un pont qualsevol, sinó un aqüeducte. Aquesta estructura singular es troba a la finca de Cal Cuec, sobre el torrent de la Vall d’en Marc, que just uns metres més avall canvia el seu nom pel de torrent de Sant Jordi, en unir-se al torrent de Ternelles. Per a qui vulgui cercar aquest racó, la finca es localitza a la vall d'en March, a uns 300 metres més enllà del refugi del Pont Romà, just al quilòmetre 1 de la carretera que uneix Pollença amb Lluc. Aquest aqüeducte ha estat, durant molt de temps, objecte d'una fascinant hipòtesi: la seva possible connexió amb un sistema romà que duria aigua des de la vall de Ternelles fins a l'antiga ciutat de Pollentia. Aquesta idea va ser proposada inicialment per Pedro Ventayol el 1927 i defensada posteriorment per arqueòlegs com Damià Cerdà el 1993. No obstant això, la història, com un torrent, canvia el seu curs amb noves aportacions. Estudis més recents d'historiadors com, Miquel Cifre, Pere Salas o Mercè Argemí han qüestionat aquest origen romà. Les evidències arqueològiques i documentals són minses, i els informes de les obres modernes no mencionen restes antigues. Sembla més probable que la construcció dati de principis del segle XIX. Més enllà del debat sobre la seva edat exacta, la bellesa arquitectònica de l'aqüeducte de Cal Cuec i la seva importància dins el sistema hidràulic històric de Pollença el converteixen en un element patrimonial indiscutible, un símbol de la relació constant entre la comunitat i els seus recursos hídrics al llarg del temps. Cal Cuec, una finca amb moltes histories per contar I parlant de capes d'història que s'acumulen en un mateix indret, la finca de Cal Cuec te més relats per contar. Temps després que Sebastià Llobera immortalitzés aquells pagesos sota l'arc, va ser la residència d'una figura absolutament singular: el Baró C. Rudolph von Ripper. Com ha investigat Margalida Cànaves, el baró va néixer a Transilvània el 1905 i morí a Pollença el 1960, la seva vida fou un remolí d'activitat i contrastos: il·lustrador (seva és una famosa portada crítica amb Hitler per a la revista TIME el 1938), corresponsal de guerra, combatent antifeixista a les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil Espanyola, i més tard, agent dels serveis secrets americans (CIA) durant la Guerra Freda. A finals dels anys 40, aquest home d'acció s'establí a la tranquil·litat aparent de Cal Cuec, participant activament en la vida cultural pollencina i exposant pintura abstracta al Club Pollença el 1955. Rudolph Charles Von Ripper morí a Pollença el 16 de juliol de 1960 i fou enterrat al cementiri exterior, destinat als no catòlics. Quina paradoxa que un lloc capturat en una imatge de quietud rural vuitcentista fos, dècades més tard, llar d'un home la vida del qual fou marcada per les convulsions i la intriga del segle XX. Aquesta fotografia de Sebastià Llobera, doncs, és molt més que una simple imatge antiga. És un punt de partida per reflexionar sobre el pas inexorable del temps, sobre les vides anònimes i les vides extraordinàries que s'entrecreuen en un mateix paisatge, sobre la memòria que perdura en pedra i la que s'esvaeix en pols, i sobre com un aqüeducte pot connectar segles d'història, tecnologia, art i vida.