L’aigua màgica de Ternelles: La llegenda de la Font de l’ArgentP+

Versió d’Eva Cerdà Cladera L’aigua de la font de l’Argent, a Ternelles, té propietats màgiques: això sempre ha estat així i així ho sap tothom a Pollença. Ara bé, allò que alguns desconeixen és la bella història d’amor que va tenir com a escenari aquesta deu meravellosa que flueix entre la Cel·la i el Castell del Rei. Va passar fa molts, molts d'anys, un estiu d’aquells en què en Pau Sebel·lí era per Ternelles fent carbó. Aquell carboneret treballava de sol a sol per guanyar quatre doblers i poder anar fent per la vida, sense tirar res. Una nit estrellada, en Pau es trobava en aquell punt entre la vigília i la son, quan va sentir una veueta, dolça com la mel, que li deia: — Pau! Pau! O... Pau! Sense arribar-se a deixondir del tot, enlluernat amb l’aureola que desprenia un ésser fantàstic, escoltà aquella dona d’aigua de cosset gràcil i bencarada que, amb veu melodiosa, li recomanava: — Si vols fer molt de carbó i bo, has d’anar a la font de l’Argent! Allà hi ha un bon alzinar, on podràs tallar tanta llenya com vulguis amb la qual faràs un carbó excel·lent. Fes-hi una sitja i una barraca per romandre-hi. Segueix el meu consell i no te’n penediràs! I tal com havia aparegut, va desaparèixer la nàiade i comparegué el son. L’endemà ben de jorn, en Pau partí cap a la font de l’Argent, sense dubtar si aquella experiència havia estat real o onírica. El retrobament a la barraca del carboner Camina, caminaràs, va poder comprovar que les alzines es feien cada vegada més grosses i atapeïdes. Així que, en trobar el terreny adequat, el carboner Pau Sebel·lí va construir una sitja i una barraca. Feiner com era, enllestí aquelles senzilles construccions amb un jornal i pogué passar la nit a redossa. Tot just s’hagué estirat damunt la màrfega, notà una presència dins el petit habitacle. Estava callada i no resplendia, però intuïa que era una persona de bons i de veres. Així que la increpà: — Qui ets i què hi fas, aquí? Tota amorosa, respongué: — Som n’Àngela de Colonya, Pau, la teva al·lota. Què no em coneixes? Quan els ulls s’hagueren acostumat a mirar dins la fosca, en Pau va comprovar que, efectivament, era la seva estimada Àngela; la mateixa Àngela que un dia desaparegué i mai més no n'havia tornat a saber res de res. Havien passat anys i en Pau s’avesà a conviure amb aquell forat al cor que cap altra dona havia aconseguit omplir de bell nou (i no cregueu, de pretendentes no n’hi faltaren!). — Àngela, Angeleta, Angelona... Vida meva! Et feia morta... què... com...? —l’emoció no li deixava posar paraules als pensaments. Àngela s’avançà: — Pau, estimat, escolta’m bé: no me’n vaig anar per voluntat pròpia ni, molt manco, et vaig deixar. Un gegant em va raptar i, com que no m’hi vaig voler casar de cap de les maneres, em convertí en dona d’aigua, dona de les aigües de la font de l’Argent. Esclava d’un encanteri que només em deixa viure, si és que això és vida!, des de mitjanit fins a trenc d’alba, quan el gegant dorm. — Tu, i només tu, pots deslliurar-me d’aquest turment: has de matar el gegant. — Ja sé que és gran i gros, té una força descomunal i un banyam imponent —continuà n'Àngela—. Però la teva valentia serà capaç de vèncer el gegantot. Només has de fer el que et diré. Pensa en el premi que ens espera: una vegada lliure, podrem recuperar el temps perdut. El gegant s’esfumarà si una nit de lluna plena algú li tira una olla d’aigua de la font de l’Argent entre banya i banya. Amb un aplom mai no vist, en Pau assegurà: — Aquest ogre té els dies comptats —mentrestant pensava que res no podia ser pitjor que viure separat de la persona estimada. De dia, feia de carboner. De nit, festejava una estona amb n’Àngela. I, entre i entre, s’entrenava per a la crucial lluita que havia d’esdevenir la primera lluna plena després del rencontre amb n’Àngela. La lluita contra el gegant de Ternelles Més rodona que mai i d’una tonalitat ataronjada, va arribar la nit en què una immensa lluna il·luminà el cel de Ternelles. Amb aquella clarorada, en Pau agafà el camí cap al Castell del Rei, amb pas decidit, sense res més a les mans que un garrot d’alzina. Aquella era la seva única arma visible; des del cor, tanmateix, li bategava amb força un coratge com mai no havia sentit. Dins el silenci, sentí un renou semblant a un tro que cruix dins la nit tempestuosa que bramava: — Sent olor de carn humana... En Pau es girà i, per la negra boca d’una cova, va endevinar dos ullots vermells i un banyam insolent que coronava un caparrot que avançava com separat d’aquell cos desforjat, negre i pelut. D’un llongo, s’enfilà damunt una penya, davant per davant de l’entrada de la cova, i es posà a fer jutipiris al gegant. “Aquesta sí que m’és bona!”, ressonava per dins aquella bèstia temible, que lluny de trobar un ésser esporuguit, havia trobat un insolent que li feia befa. “Què s’ha cregut, ara!”, i sense més, l’envestí de mala manera. En Pau, vivaretxo com ell sol, s’esmunyí entre les roques fins a enfilar el camí de la font de l’Argent. De no ser que l’empaitava un gegant descomunal que recorria un parell mallorquí de metres amb cada gambada, hauria semblat impossible que aquelles camingues d’en Pau poguessin fer tanta via. En un tres i no res, es plantaren davant la barraca del carboner, on n’Àngela els esperava amb tres olles ben plenes d’aigua de la font de l’Argent preparades per diluir aquell monstre i així poder oblidar-lo per a sempre més. La resolució de l'encanteri El gegant, que no sabia res de tot plegat, treia foc pels queixals amb la insolència d’aquell humanet que se n’reia d’ell de manera tan descarada. Curiosament, just davant la barraca, en Pau Sebel·lí i el gegant es tornaren a veure les cares, davant per davant. L’envestida d’aquella bèstia enfurida no es féu esperar. Lleuger com era, en Pau l’esquivà i, quan passava pel costat, li envergà una barrotada damunt el dit petit del peu. En un acte reflex, el gegant s’acotà i en Pau agafà la primera olla de dins la barraca i l’hi tirà a les banyes. Va errar: tota l’aigua va caure a terra. El dit encara li bategava, quan el gegant, amb els ulls plens de ràbia, tornà a atacar en Pau que, ben davant el portal de la barraca, esperava tenir-lo a tir per llençar-li amb força la segona olla d’aigua. El gegant, amb aquella manassa ruda, envergà un revés a l’olla que, en un tres i no res, quedà reduïda a trencadissa. Ni una gota d’aigua de la font de l’Argent va mullar un sol dels pèls que recobrien la còrpora d’aquell animalot. En Pau no es deixà dur per la desesperança: tenia una olla d’aigua de la font de l’Argent, encara era possible acabar el malson. “A la tercera va la vençuda!”, es va dir en Pau abans d’enfilar-se a la gepa de la bèstia i tapar-li els ulls amb les mans. Capejant cap aquí i cap allà amb totes les forces, el gegant intentava desferrar-se aquell paparró que, engrapat a les parpelles, el feia anar cap on volia: una robusta soca d’alzina, on, després d’una caparrotada que li féu veure les estrelles, hi deixà una banya totalment engrunada. Així va ser com en Pau va abocar tot el contingut de la tercera olla al bell mig de les banyes del gegant que, com una exhalació, va desaparèixer abans del crit infernal que proferí en sentir-se ruixat d’aquella aigua màgica de la font de l’Argent. Àngela emergí en el punt exacte on havia finit el gegant i, de retruc, l’encanteri. N’Àngela mirà en Pau. En Pau l’abraçà, amb molta cura. Un bes llarg i suau culminà aquella llarga nit de lluna plena. En obrir els ulls, l’alba trencava amb una llum que anunciava l’inici d’una nova vida per a en Pau i n’Àngela; una vida llarga i plena que compartiren amb els fills que aviat varen arribar i cresqueren forts per la vall de Ternelles. Fa tant de temps que va passar que els descendents de n’Àngela de Colonya i en Pau Sebel·lí es perden en l’oblit. Però perdura la creença que l’aigua de la font de l’Argent té propietats màgiques.

L’aigua màgica de Ternelles: La llegenda de la Font de l’ArgentP+

Impactant accident entre un bus i un ciclista

Accident mortal davant Cuixach

“He tengut moltes alegries al llarg de la vida, però aquesta és la més grossa que he tengut mai”P+

Ferit al cap arran d’una brega dins el pobleP+

Desplegament aeri al Puig de Pollença a la recerca d’una persona desapareguda

Aquests són els actes del programa de la Patrona 2025

Arrossada al Moll, "La Nostra Mostra" a Sant Vicenç

Publicacions relacionades

Recordant l’Escola Graduada de Pollença del 1953p+

Els nostres noms de lloc: COLL D’EN GENETP+

Obert un període extraordinari de caça de coloms i tudons per evitar danys al camp

Antònia Ordinas, una mestra molt estimadap+