El doble blue monday pollencíP+

Segur que ho has sentit a dir a algun lloc: avui és Blue Monday, el famós “dia més trist de l’any”. Segons una teoria que circula des de fa temps, aquest tercer dilluns de gener concentra tots els ingredients perquè l’ànim estigui a l'alçada de la sola de les sabates: s’han acabat les festes, torna la rutina, fa fred i la butxaca encara no s’ha refet de les despeses nadalenques. L’origen de tot plegat és una fórmula popularitzada l’any 2005 per un psicòleg britànic, amb més voluntat de titular que de rigor científic, però que ha fet fortuna i s’ha instal·lat al calendari emocional global. Ara bé, si vius a Pollença —o simplement dus el poble a la sang— ja saps que avui no és un Blue Monday qualsevol. Aquí és un doble Blue Monday. Perquè per als pollencins la rutina de l'any nou no comença quan s’apaguen els llums de Nadal ni quan guardam les copes de Cap d’Any. Les festes s’acaben de veres quan passa Sant Antoni. Amb tot el que implica: dies intensos, nits curtes, emocions fortes i un desgast físic i mental que no surt a cap fórmula matemàtica, però que tots coneixem bé. Sant Antoni, ja ho sabem, no és una festa qualsevol. És cos, és plaça, és perill, és nervi, és expectació. I enguany, a més, ha estat un Sant Antoni complicat. El pi es es va rompre, fet que va generar incertesa, debat i una tensió afegida a una festa que ja camina sempre al límit. Finalment, però, el pi es va plantar i es va coronar, amb el jove Joan Rebassa com a protagonista, i la plaça va tornar a esclatar d’alegria. I comtots sabem, després d'una gran pujada, ha de venir la baixada. A tot això s’hi ha d’afegir un detall gens menor: avui ha plogut tot el dia. No una pluja anecdòtica, sinó una d’aquestes que acompanya, que xopa, que et recorda a cada passa que la festa ja és passat i que ara toca tornar a posar els peus a terra. I sí, a molts encara els dura la ressaca, en tots els sentits possibles de la paraula. Per això avui, mentre el món parla de tristesa amb etiquetes angleses, aquí vivim una sensació més complexa. No és només el final de les festes. És el buit que queda després d’haver-ho viscut tot tan intensament. És aquella barreja estranya d’orgull, cansament, nostàlgia i silenci als carrers. Potser el Blue Monday no existeix com a ciència, però avui, a Pollença, alguna cosa sí que s’ha acabat. I potser no és tristesa el que sentim, sinó el pes inevitable d’haver tornat a la normalitat després d’haver estat, una vegada més, exactament allà on volíem ser.