Miquel Monroig Mestre, Ex-Vicari de Pollença 1980-85.
Situació: Dimarts 5 agost, horabaixando, cametes me valguin i cap a Pollença falta gent. Dies abans m’havia assabentat de la tràgica notícia: En GASPAR ROSSELLÓ ha mort víctima d’un accident mentre pescava amb el seu net a la Cala de Sant Vicenç. Era el dia abans de la Patrona, mal dia per morir per un pollencí. Arribat a l’església, tot i que falta un temps per començar el funeral no trobo lloc per asseure’m ja que l’església està plena de gom a gom. Me situo davall el cor i així poder participar.
A més de l’emoció pròpia del dia, broten de bell nou els sentiments viscuts en l’acomiadament d’una professora de l’IES Sineu, víctima d’un càncer que sobtadament la dugué a la mort.
De la meva reflexió i emoció sortia una descripció de les exèquies celebrades al cementiri de Petra i animades pel professorat de l’IES Sineu.
Ho podríem resumir (si qualcú vol la reflexió sencera pot anar a la Revista TOT PLA, opinió):
- Gran silenci i emoció a tot el recinte.
- Emoció continguda per part de tots els assistents
- Sentides paraules per part de l’animador laic
- Visiblement afectat i tocat a l’hora de pronunciar les paraules adients que li surten del cor
- Poesia i música arrodoniren l’acte
L’impacte causat per aquestes dues morts m’ha dut a fer aquesta reflexió oberta i el poder contrastar les dues maneres de celebrar la mort d’aquestes dues persones me ve com anell al dit.
Així puc constatar que en el funeral de Pollença tot i haver-hi elements emotius, excepte les paraules dites pels seus fills, mancaren maneres visibles d’expressar els sentiments.
Se salva el Mossèn celebrant que romangué a l’altura de les circumstàncies i amb les paraules oportunes.
A diferència del funeral de Petra, a Pollença hi hagué massa ritual i un llenguatge repetitiu i poc entenedor. Hem d’oferir un pluralisme sa i respectuós.
Tot i que fa 40 anys de les propostes innovadores, els resultats no són molt optimistes.
Les tres propostes són:
- Els difunts s’acomiaden al cementiri: se dona el condol a la família i se fa una celebració d’acord amb les preferències i conviccions de la família.
- Si el cementiri no teé cabuda suficient se fa el mateix però sense Eucaristia
- L’EUCARISTIA se celebra el dissabte, voluntàriament hi participen els qui volen i sense condol.
Aquestes propostes venen :
- L’emoció dels familiars i amics i les sentides i agraïdes paraules dels fills d’en Gaspar es veien enterbolides pel remor d’un sector de públic assistent, tot i així les manbelletes fetes després de les paraules dels fills junt amb la seva durada, expressaren els sentiments de la majoria dels assistents.
- Podem afirmar que assistirem a un ritus nou, com nou fou el gest de fer manbelletes el dia de noces una vegada havien manifestat el seu sí.
- D’altre costat tornarem al passat cantant en llatí, inintel·ligible per la majoria i per mania d’una minoria que li agrada més aferrar-se al passat i no donar passes cap el futur.
- I la gran qüestió dels funerals cristians la tenim en la PARTICIPACIÓ:
- En el cant i pregàries al llarg del funeral: majoria silenciosa, si te poses a cantar les mirades te fonen i ho troben estrany… Imagineu-vos per un moment una Patrona on tots els moros i cristians romanguessin en silenci…
- La participació en l’Eucaristia (combregar): proporcionalment als assistents poques persones ens acostam a rebre la comunió i les que s’aixequen són observats amb tot detall….I hem de reconèixer que les dones són més valentes que els homes i participen molt més.
Una darrera qüestió que pertany als responsables de les parròquies arreglar és el missatge que es comunica i amb quin llenguatge i dins el marc que la diuen.
Si aquests 40 anys darrers hem anat endarrere, què serà d’aquí 25 anys més?
Pluralisme de celebracions, nous llenguatges, nous ritus….per fer que la Bona Nova de Jesús sigui coneguda i experimentada. M’agradaria arribar a temps.
