J. M. i P.
Pollença. Festes de la Patrona.
Avui, estimat amic, he collit la primera figa d’una d’aquelles figueres del nostre circuit terapèutic, que tenim en comandita. No et diré de quina, ja que si qualcú ens clissa les entresenyes ens pot fer malbé el negoci, sols aclarir-te –i tu per eliminació ja sabràs de quina et parl- que no era d’aquelles “verdals” ni de les d’en “Jordi” que com bé saps són més tardanes i encara no he pogut encertir de quina casta, encara i les teves explicacions de més de dos o tres pics. Per cert en Jordi segueix –no crec que hi hagi mala intenció- exsecallant les branques baixes que bronden al camí, amb lo que resulta, que fins i tot jo que -no és per bravejar- però un parell de centímetres més alt, sí que ho som, m’hauré d’encastellar a la paret per fer-ne menjua.
No vull deixar la “pagesia” -versió pomològica- sense parlar-ne dels “hortolans” de la tertúlia. Pareix ésser que la collita no va de lo més bé, les domatigueres creixen com una mala cosa -diuen els pagerols – però no carreguen. Mira si en duen d’esponera, diu el burleta de la colla, que per no perdre’m per allà dedins, em ferm un fil d’empalomar al turmell, que m’assenyala la sortida. Ja ho veus, amic, lo necessària que és, la teva saberuda opinió.
Ara amic, hauria d’enraonar de la Festa, dels moros i cristians, de l’ofici amb orgue, de la dama i els cossiers, del crit den Joan Mas, que sempre és el mateix i mai és igual, de l’Ajuntament Vella, que no flecta davant l’oposició. Del teu “siti” a la placeta de l’Almoina, per veure arribar els moros, que per anys i anys, juntament amb en Serell defensàreu aferrissadament, i que ara, definitivament ja han conquerit les “cristianes”. De tot això en podríem fer col·lotge, sinó fos que la malaurada nova, del nostre amic Gaspar, del nostre estimat Doctor, del nostre “pollencinet de Patrona”; que sabia quasi tant de la lluna com l’amo en Jaume, que aregava els vents i posava nom als núvols, que destriava els estels i a la callada sabia fer favors per les terres llunyes de la nostra Catalunya on hi tenia ambaixada posada de Pollença; ens ha deixat sense aflat, marrits, buits, enervats. N’hi ha algun de deu ben tocat del boll, i el del destí el més esbojarrat de tots.
Pot ser que garlar de figues i figueres, sembli una fotesa, però ha sigut aquesta primerenca, que no sé si és de la “caseta” o “alacantina” que m’ha dut l’enyor del teu mestratge, el record de la teva noblesa, el posat de la teva elegància, la membrança de la teva saviesa de la teva bonhomia. I aquest remembrament, aquesta constatació de la teva absència i de la manca que ens suposa a tota la colla és el que m’ha empès a donar-te noves, a remetre’t el meu agraïment (que més de mig any fa, hauria ja haver fet) per la teva amistat.
Pensava acabar amb un vitenc molts anys per la Patrona, però crec millor deixar-ho amb una forta abraçada.
