Els nostres noms de lloc: Plaça de ca les MonnaresP+

Juan M. Torres Velasco Segons l’Acta del Ple municipal de 25/10/1979, rep oficialment aquest nom la plaça que en temps del franquisme s’anomenava del Mercat Nou, i també, en llenguatge col·loquial, com a plaça de grava. Les germanes Munar El topònim prové de la finca rústica Ca les Monnares, que a mitjans segle XVIII era del metge Juan Munar “Feliu”, i potser les seves filles Catarina i Magdalena Munar, conegudes com les germanes Munnares, foren qui donaren veritablement nom a aquella terra d'hort i, posteriorment, a la coneguda i popular escola de Ca les Monnares, construïda en les darreries del segle XIX. Una "peça de terra" La presència d’aquelles germanes ja mai més s’esborraria d’aquest lloc, tot i que prest el cognom Munar desaparegués de la propietat. Ja en 1818 documentam que la finca pertanyia a Miquel Aloy, i a l’Amillarament de 1865 figura a nom de Bartomeu Aloy Prats 'Franch'. Segons el Registre de la Propietat de Pollença, el 1868 es tractava d’una “peça de terra que afronta: N. Martin Cifre Cladera; S. camino de Alcudia; E. camino de la Cruz de la Hereva; W. D.Juan Llobera Canaves”. La solana Monnares El topònim també va influir en altres accidents geogràfics del seu entorn. Així, al Punt Informatiu núm 362, ja vaig afirmar que l’antiga solana que discorria per aquestes terres era coneguda com a sèquia “de lo Pontarró d’en Rebassa” o, simplement, “de lo Pontarró” [i també com de Can Sureda]. La seva referència més antiga data del Capbreu de l’Hospital de 1515, i als Capbreus successius, apareix com a sèquia reial. Però a partir del canvi de topònim de la zona, la solana també va canviar de nom, com es pot constatar a un acta municipal del 21 de juny de 1911, en la qual s’acorda netejar el “charco existente en la solana del mismo nombre [solana de Ca les Monnares] en perjuicio de la salubridad pública". Com a curiositat, cal afegir que el mateix any el regidor Martorell manifestava que el mal estat en que es trobava la solaneta era degut a que el afeccionats a la pesca cercaven cucs per esquer, cosa que s’havia de prohibir. Més tard, al periòdic L’Almoina núm. 56, pàg. 4, del setembre de 1925, es pot llegir: “Pollença i el nou règimen: Sobre diferents actuacions municipals: Fiscalitat, monument Costa i Llobera, cobriment i clavegueram de la solana del carrer roser Vell, de la solana de C'als Monnares, pou negre a l'Hort nou, i obertura d'un nou carrer fins els Beguins." La plaça La proximitat al centre de la vila però encara desurbanitzada, varen fer d’aquest espai una zona apta per a la creació de nous equipaments comuns a mesura que avançava el nou-cents. Però no ha estat fins a l’època actual quan realment s’han dut les intervencions més espectaculars. Així, el 1985 se compra l’edifici -col·legi a les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, per tal de destinar-lo a quarter de la Policia Municipal. Aquest mateix any s’aprova el projecte d’urbanització de la plaça i després de nombroses reclamacions, el 1989 va ser adjudicat el concurs a l’arquitecte Santiago Bo Company. Pere Salas Vives, a la seva Història de Pollença. Segle XX, escriu en referència aquesta zona “Tanmateix, l’obra pública que va tenir més ressò, per una o altra raó, va ser la remodelació de la plaça de ca les Munnares. Era fins a cert punt lògic que sorgissin projectes d’actuació sobre aquell espai, com així havia succeït en els anys seixanta amb la proposta de construir un mercat cobert, proposta que mai no es va deixar de costat en determinats cercles de Pollença. De totes formes, realment no es va fer més que posar grava als terrenys i col·locar dues porteries de futbol, per la qual cosa era conegut com “la plaça de grava”. Un autèntic turment per als genolls dels al·lots que anaven a jugar-hi. No és estrany que el segon consistori democràtic tornàs a reprendre la idea de remodelar la plaça, per la qual cosa va obtenir una subvenció de l’administració superior, però va ser avortada davant l’oposició que va despertar entre els veïns de la zona, temorosos de pagar la major part de la despesa en solitari per culpa de les contribucions especials.” Finalment, cal recordar que al pregó de les festes de la Patrona de Pollença de 1997, donat per l’advocat Miquel Ripoll Torres, se diu: "L'Almoina i el carrer Major sempre han estat escenari del Simulacre, no així el camp de fútbol de Ca n'Escarrinxo, ja que originàriament, acabava en el Camp d'en Campos i, després, ho va fer en el Camp d'en Brull, a Ca les Munnares i en el Camp de l'Om, per aquest ordre."