És un dels verços de la cançó de Lluís Llach “Companys, no és això”, aquella cançó escrita l’any 1978, després de la mort del dictador Franco i abans de la proclamació de la democràcia, amb un objectiu clar: recriminar l’oblit d’uns ideals amenaçats per “nous garrots sota forma de lleis”.
Quaranta anys després, encara ens demanam perquè “varen morir tantes flors”. O sigui que el missatge d’aquest himne de Lluís Llach continua ben vigent i, precisament per això, “potser cal ser valents altre cop”. I és que:
No és això, companys, no és això; ens diran que ara cal esperar. I esperem, ben segur que esperem. És l’espera dels que no ens aturarem fins que no calgui dir: no és això.
Aquest dissabte 27 de gener, Pollença va retre homenatge a aquestes flors que tantes vegades hem cantat amb Lluís Llach. Amb motiu del Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust, l’Àrea de Memòria Democràtica de l’Ajuntament i la Comissió de Memòria Històrica convocaren un acte senzill, però sentit en record d’aquelles persones que foren víctimes del feixisme.
La pedra de la memòria o stolepesteiner instal·lat el 16 de desembre de 2018 amb el nom de Pere Josep Cànaves, batle de Pollença en temps de la República, va ser testimoni d’un acte en què hi caberen totes les persones, molt especialment les desenes de pollencins que, com el Batle, moriren assassinats en mans del franquisme.
En un migdia lluminós, l’escalonada del Calvari va ser escenari de l’acció durant la qual la idea que mai no es torni repetir la història i el desig d’aturar l’escalada de l’extrema dreta estava en ment de molts dels presents. Es varen escoltar paraules i melodies per al record, i flors, flors com aquelles que moriren i que no podem deixar que es mustiïn debades.
