Girar la falda i cantar-li a les mansp+

Pablo Sierra. S’Altra Música – AMIC Fer feina era cantar, cantar no era només fer feina. Un principi que ens recorda una Mallorca buida de turistes però plena de tallers i petites fàbriques. Una illa -no tan llunyana- on les mans cosien, tallaven i esclovaven mentre les boques afinaven tonades mesclant melodies i ritmes amb històries que les ajudaven, les mans, a ser més productives davant tasques que no es feien per gust. Aquests són els materials amb què Pitxorines ha compost el seu segon disc. Sa falda girada és tot un exercici de memòria sense un pessic de nostàlgia. Artesania feta art de manera col·lectiva -a Eivissa, d’això en diríem fer reminyola-. La banda de les al·lotes jóvens, alegres i falagueres s’ha fet encara més gran amb els nou talls d’un àlbum que es fa sentir com si fos un pla seqüència. N’és una bona mostra el videoclip de Pere Gallarí, gravat en un foravila de Manacor el passat dia de Reis amb la col·laboració de Judit Neddermann. Per videocridada, raonam sobre tot això amb quatre de les set components del grup que ha regirat el folk mallorquí sense necessitat d’aparells electrònics. - Com més escolt Sa falda girada, més em pareix una història formada per fragments, però enllaçats amb molta intenció i sentit. De dalt a baix, li cantau a les mans. Maria Adrover: Hi ha poquetes cançons que siguin una sola cançó, com podria ser Tira-li cocetes. El disc enceta amb Oficis, que ja és un conjunt de cançonetes de feines artesanes. La nostra tònica és acabar fent un mesclat de boleros. Diria que ja és una marca fer aquests medleys o mescladisses de cançons, però ja està bé això d’intercalar-les amb d’altres que surtin senceres. Però m’ha agradat això d’imaginar-se Sa falda girada com una pel·lícula. És molt interessant. Sílvia Rechac: Al videoclip pens que hem fet una cosa molt nostra, que és gravar-ho tot en directe, totes juntes, i no fer-ho per capes. Allà, el so és diferent del que es va enregistrar al disc. - Això torna a ser tota una declaració de principis en una època de bases pre gravades i autotune. Tot acaba resultant clònic, una producció en cadena. Intel·ligència artificial. Estau entre els millennials i la generació Z. Com vos duis amb aquestes tecnologies? SR: Intel·ligència artificial? No, no, no [riu]. Bel Miquel: Les plataformes digitals ens lleven molta feina de damunt, però les tasques presencials impliquen sacrificis personals. Rosa Garcias: Per culpa d’internet pensam que podem fer tantes feines i tantes coses perquè podem arribar pertot. Per exemple, gent més veterana ens ha explicat que, no fa tant de temps, s’havia de sortir amb molta més antelació per arribar als bolos perquè no hi havia Google Maps. La vida et duu a això, però tu pots dir que no: nosaltres feim els concerts en directe, sense pistes gravades. Tot el que sona és el que ens surt. - Davant una altra gran apagada, les Pitxorines sobreviurien? RG: Ens podríem defensar! MA: A Pitxorines ens anemenam artesanes de la música i ens agrada que al disc hi aparegui aquest punt d’oficis. L’entrada del videoclip hi té molt a veure; el primer que hi apareixen són unes mans. - El folk s’associa sovent a les feines del camp, però, com ha fet Anna Ferrer amb els forns a Parenòstic, Pitxorines acaba de recordar-nos que de les fàbriques de Mallorca també en sortia música. Una cosa que es repeteix en altres indrets amb estils que no hi tenen res a veure. Pens en el heavy metal a les ciutats industrials britàniques o en la rumba dels germans Muñoz, els Estopa. MA: Quan es fa feina amb les mans es canta perquè el treball no sigui tan feixuc. Per ventura va per aquí. BM: Eren feines feixugues que et deixaven sense alè. Moltes cançons anaven al tempo de màquines de cosir i de filar. RS: El so del bigalot, que nosaltres hem fet servir a la percussió del disc, només es devia sentir a Inca i Llucmajor, que és on es feien sabates. BM: Que un grup d’homes i dones es reuneixin i cantin en grup és un fenomen que pràcticament ha desaparegut. El coneixem gràcies al fet que encara queden cantadors als quals els ha arribat encara per línia directa i a la feina d’investigadores com Bàrbara Duran. Per aquest horror vacui que hem comentat -tenim en marxa alhora un pòdcast, una sèrie, mil projectes- ens hem oblidat d’aquesta part de cantar mentre feinejam. RG: Com que cantaves en relació amb la feina que feies, les tonades eren ben particulars. En cada zona s’adapta al que hi havia. A foravila, més curtetes i explosives; es feien en companyia d’animals que necessitaven aquesta explosivitat. En una manufactura, on vint dones formaven un cercle a dins d’una portassa i pelaven ametles, es formaven romanços que s’anaven contestant. Així es mantenia el ritme i no es perdia el fil de la feina. - A tu, Rosa, què t’ha dit la teua güela, d’ofici: sabatera? RG: Està molt contenta que fessem aquestes coses, però ni ho acaba d’entendre ni hi acaba de combregar. Que ens paguin per cantar les cançons que ella havia de fer una feina extra perquè li pagassin? Perquè per cantar-les no veia cap duro. De vegades n’hem xerrat, però és un món que li costa d’entrar-hi. Hi ha molta gent d’aquella època que té la mentalitat de fer feina de l’art. Per ella fer feina és esforç físic. - Aquest àlbum l’heu compost durant un 2025 vertiginós (premis, concerts, projectes propis) i sou set pitxorines. El més complicat ha set quadrar agendes? BM: Jo crec que les agendes són la gran dificultat. En la resta ens entenem perfectament, però per tema de dates i horaris ens hi hem de posar amb molta antelació. Sempre hi pot haver últimes hores urgents. Va ser l’estiu de l’any passat quan vam anar xerrant de gravar el disc. I, clar, vam cercar una data. Com que totes estam en diferents feines, l’estratègia va ser repetir la mateixa fórmula que en el primer disc (i que ens va sortir bé): gravar la primera setmana de gener. Reservar-nos els dies, que ningú se n’anàs de viatge entre Cap d’Any i Reis. Del 2 al 5 de gener. Per això el vídeo el vam fer l’endemà, el dia de Reis. Qüestió: el llançament estava previst per a l’abril i el rodatge s’hi havia d’adaptar. Això deu ser primavera quasi, nines! I anàvem totes amb brusetes, estàvem pelades de fred. - El lloc comú és dir que un grup és un cantautor més tres músics, però Pitxorines pareix que té un funcionament ben diferent. SR: Entre nosaltres tenim llibertat total de creació. De vegades ve algú amb una idea o un arranjament que creu que pot funcionar bé per a Pitxorines. Tot és proposar i, si funciona, ho tiram envant. I, normalment, funciona. De cara a crear el segon disc, teníem diverses cançons començades. Vam fer una sempenteta. En una quedada, un cap de setmana, vam posar-hi un poquet d’ordre: va, tenim tres o quatre idees, però per fer un disc sencer necessitam cinc cançons més. Allà vam dividir la feina. Vosaltres tres feis una cançó que sigui més així o més aixà. - Al grup hi ha representació de totes les comarques mallorquines -Puigpunyent, Campos, Marratxí, Capdepera, Llucmajor, Manacor, Palma- i músics que vos heu format en estils -clàssica, jazz, folk tradicional- ben diferents. Aquesta varietat explica que a Sa falda girada hi encaixin col·laboracions tan diferents com les de Roger Pistola o Miquela Lladó? O que obriu la porta a veus infantils (com els alumnes de Masé Jara, la vostra contrabaixista) i, també, de dones majors (com la güela de n’Aina Tramullas, la vostra cantant)? MA: Tenim molt present que les cançons que descobrim i volem gravar són diferents en cada poble i, fins i tot, es canten de manera diferent en cada casa. I que no sonaran, al nostre disc i als concerts, com fa un temps. Això és riquesa… i és molt positiu que cadascuna vengui de diferents estils. Dins la música popular jo estic supercontaminada, però, per exemple, na Sílvia potser no tant, i en el jazz passa a l’inrevés. Les persones que ens trobam dins Pitxorines anam sumant capes. Simplement feim les cançons que ens fan ganes. - Si heu arribat a fer La tortura… MA: El més guapo també és això, no? Tenir aquell moment de festa que ens fa sortir de la nostra zona de confort. Qui vol quedar encasellada? I encara més per un moment tan concret com el Nadal Eclèctic. Però alhora crec que també va ser una bona carta de presentació: a més de fer la música nostra, també podem versionar na Shakira [riu]. SR: Després d’aquella actuació, la següent vegada que vam tocar a Es Gremi hi havia algú que ens deia: però vosaltres feis música folk? No fèieu reggaeton? [riu] - A Sa falda girada s’hi senten les vostres rialles. L’alegria, sempre. SR: Sí, això va de passar-s’ho bé, però també hem de recordar que hi ha molta feina darrere que no es veu. És importantdignificar la nostra feina, trobar l’equilibri entre la promoció i l’esforç que hi dedicam, defensar un caixet, i que quan anam a fer feina ha d’haver-hi un mínim de condicions per poder-ho sostenir en el temps.

El Port de Pollença es prepara per viure una gran jornada de ciclisme màster

Publicacions relacionades

Pollença invertirà 48.000 euros per restaurar la històrica Torre Desbrull

Balanç d’un any agrícola marcat per l’extrema calor i la irregularitat climàticaP+

Sidy Giroux, coordinador de TASNI a Senegal: «Pots construir hospitals, però si el personal sanitari no té com menjar, ha d’abandonar el centre»

La desena edició de l’Amer Mallorca 5000 reunirà 500 corredors amb arribada a PollençaP+