Els atemptats de l’11 de setembre no foren un esdeveniment històric (I)p+

Pere Salas-Vives En el moment d’escriure aquestes línies fa just vint-i-cinc anys que es varen produir els famosos atemptats contra les Torres Bessones de Nova York i l’edifici del Pentàgon, així com l'estavellament d'un quart avió comercial a Pennsilvània, de camí a la Casa Blanca o al Capitoli dels Estats Units. En total, prop de 3.000 morts i més de 25.000 ferits: una autèntica tragèdia d’impacte global. És d’aquells esdeveniments què tothom recorda on era o què feia quan va rebre la notícia. Jo estava a la biblioteca del Centre Cultural, passades les tres de l’horabaixa, col·locant llibres a les prestatgeries. Ràpidament vaig tenir clar que, d’una forma o l’altra, l’ona expansiva d’aquelles explosions arribaria orbi et orbi. La primera conseqüència geopolítica fou la invasió de l’Afganistan, només uns mesos després, per part de l’exèrcit dels Estats Units i els seus aliats sota mandat de l’ONU. L’objectiu era enderrocar el règim talibà, que protegia Ossama bin Laden, líder d’Al-Qaida, considerat el responsable dels atemptats. La segona conseqüència de gran abast fou la invasió de l’Iraq el 20 de març de 2003 per part d’una coalició liderada pels EUA i seguida per diversos aliats, entre ells el Regne Unit i Espanya. En aquesta ocasió, l’operació es va fer sense respectar el dret internacional, ja que no tenia el mandat de l’ONU. El pretext va ser la suposada presència d'armes de destrucció massiva i els vincles de Saddam Hussein amb el terrorisme internacional; tanmateix, ni l'una cosa ni l'altra eren certes. Encara més, el terrorisme islàmic es va incrementar de forma exponencial a partir d’aquell moment, com van posar de manifest, per exemple, els atemptats de l’11 de març de 2004 a Madrid, just abans de les eleccions generals. Totes aquestes actuacions s’emmarquen en l’inici de la “doctrina Bush” o guerra global contra el terrorisme, que va institucionalitzar el concepte de “guerra preventiva” i va transformar el domini hegemònic que havien exercit els Estats Units en el marc de les institucions internacionals (ONU, OTAN...) durant l’època de Bill Clinton. S’inaugurava així una forma d’exercir el domini mundial caracteritzada per l’unilateralisme, al marge del dret internacional, almanco durant els governs republicans. En termes més concrets, es va produir una redefinició de l’equilibri entre llibertat i seguretat a escala planetària, exemplificada per la USA PATRIOT Act, la creació del Department of Homeland Security, la vigilància massiva i centres de detenció com Guantánamo. En aquest sentit, les actuacions de l’administració Trump no serien res més que el colofó maldestre d'allò que es va iniciar el 2001. Alguns autors com Fred Halliday justifiquen aquest canvi d’actitud argumentant que la crisi global posterior a l’11S va trencar el consens normatiu de la dècada de 1990, obligant a una remilitarització global. Fins i tot Francis Fukuyama i Samuel Huntington varen haver de ser rellegits. El primer, autor de La fi de la història, no va tenir més remei que admetre l’existència d’alternatives ideològiques al neoliberalisme realment existent. El segon semblava el gran guanyador, ara reutilitzat pels neoconservadors americans per tal de justificar la imposició de la llibertat al món. Ara bé, els atemptats de l’11 de setembre no foren un esdeveniment veritablement històric o axial; és a dir, un fet amb capacitat per canviar profundament el món. Dit d’una altra manera, no varen suposar el mateix que la Revolució Francesa de 1789, la Primera Guerra Mundial i la Revolució Russa de 1917, la Segona Guerra Mundial (1939-1945) o la caiguda del Mur de Berlín i el final de la Guerra Freda (1989-1991). La meva conclusió és que no en som els hereus, encara que en sentíssim l’impacte de l’ona expansiva. Des del punt de vista historiogràfic, és evident que la nova política exterior americana s’havia anat gestant amb anterioritat als atemptats, durant els anys noranta. En bona part va ser obra del nou republicanisme, hereu del famós Team B sorgit durant la Guerra Freda, el 1976, ferm enemic de la Realpolitik de Nixon-Kissinger (la qual tenia l’objectiu de revaluar la relació amb la Unió Soviètica). La creació de “l’eix del mal” fou un dels seus grans èxits. Anys més tard va sorgir la doctrina Wolfowitz, llançada al final del mandat de George H. W. Bush amb Dick Cheney com a secretari de Defensa. Els seus punts més destacats eren la defensa ferma de l’actuació preventiva contra possibles rivals dels EUA i el rebuig -aspecte clau- que la seguretat dels interessos americans estigués en mans d’organismes internacionals. Calia actuar per compte propi, fins i tot, abans que les amenaces es materialitzessin. Era allò de què quan veiem una serp al nostre jardí no esperem que ens mossegui per matar-la. Unilateralisme en grau superlatiu. En el proper número ho analitzarem amb més detall.

Els atemptats de l’11 de setembre no foren un esdeveniment històric (I)p+

Impactant accident entre un bus i un ciclista

Accident mortal davant Cuixach

“He tengut moltes alegries al llarg de la vida, però aquesta és la més grossa que he tengut mai”P+

Ferit al cap arran d’una brega dins el pobleP+

Desplegament aeri al Puig de Pollença a la recerca d’una persona desapareguda

Aquests són els actes del programa de la Patrona 2025

La Cala Brutal Local, en fotografies

Publicacions relacionades

La segona edició de La Cala Brutal Local omplirà demà Cala Sant Vicenç de producte de local i activitatsP+

Vinyes Mortitx celebra 25 anys amb el tradicional programa especial de «El Món del Vi»P+

L’Audiència confirma sis mesos de presó per a l’home que va llençar una cussa viva a un contenidorP+

Una recreació en 3D mostra com va ser el naufragi de la nau grega de Cala Sant Vicenç a CaixaForum ZaragozaP+