Què és pitjor una destrossa o una desgràcia?p+

Pere Salas Vives Com ja se sap el 31 de maig de 1550 fou qualificat del dia de la desgràcia. En altres paraules, es va experimentar un esdeveniment funest o de gran adversitat. És el que va permetre que els corsaris de Dragut caiguessin a sobre de la vila com si es tractés d’un desastre natural. Lògicament, no era per fer festa. Ara bé, la veritat és que haguera pogut ser molt pitjor. És el que va ocorre a Pollença mateix durant la Destrossa del 29 d’octubre de 1522. Aquell jorn les tropes de Juan de Velasco i del virrei Guerra entraren a la vila matant en combat a tot el qui es posà al davant, penjaren els presoners i cremaren dins la Parròquia entre 300 i 500 persones, inclosos dones i nins. Una veritable carnisseria acompanyada de saqueig i destrucció de cases i béns. Si comparem les dues efemèrides, una, la de 1522, fou una derrota sense pal·liatius que comportà pèrdues humanes i materials irreparables i, per si no fos suficient, mesos més tard els infeliços pollencins hagueren de pagar composicions (multes en diríem ara) astronòmiques imposades per l’emperador Carles V. Ni tan sols els mascarats o contraris a la Germania se salvaren de les penes imposades, ja que havien de retornar la “gràcia” que els havia fet el rei en alliberar-los dels revoltats. D’aquesta forma, la catàstrofe fou completa i despietada. Hem d’insistir en el fet que no es feren presoners. S’ajusticiaren els captius, es cremaren o asfixiaren els refugiats a l’església. L’objectiu era el càstig exemplar, no el de fer presoners. En el futur ningú més podia gosar desobeir l’autoritat reial. El 1550 la cosa fou molt diferent. El primer objectiu dels corsaris no era el de destruir ni matar ningú, era el d’esclavitzar com més gent millor i robar tot el que es pogués. Un mort no valia res, una casa incendiada tampoc, perquè podia malmetre el que hi hagués a dintre. Evidentment, la defensa heroica dels pollencins provocà morts en ambdós bàndols. No tants, ni de bon tros, com vint-i-vuit anys abans. Les diverses fonts indiquen al voltant de 50 entre els cristians, un nombre indeterminat de ferits i entre 120 i 132 captius o captives. No són dades negligibles, són molt importants. El que vol dir que hi havia motiu per estar contents i tristos alhora. És el que sol passar després d’una victòria militar de certa importància, tal com va experimentar el duc de Wellington la nit del 18 de juny de 1815 a Waterloo, quan va posar fi definitivament a l'era napoleònica. Aquell dia, el seu estat d'ànim no era de triomf, sinó de profunda desolació, esgotament i una tristesa gairebé insuportable. És a dir, una victòria pot ser una gran desgràcia. Com ho va ser el final de la Segona Guerra Mundial. Era lícit celebrar la derrota del feixisme, però ningú podia estar content amb més de 70 milions de morts a l’esquena. De fet, és coneguda la sentència de Theodor W. Adorno que diu: “escriure poesia després d'Auschwitz és un acte de barbàrie”. Ara bé, una destrossa encara és pitjor. No pot ser, almanco a l’època medieval i moderna, una victòria. La destrossa o desfeta era, sempre, sinònim de derrota. Sense pal·liatius. Res a celebrar. Un exèrcit destrossat implicava que no podia tornar a combatre, com els va ocorre als francesos a la batalla de Crécy. Llavors, trencada la tropa es cremava la ciutat, es violaven les dones, se sembraven de sal els camps... Delenda est Cartago. Contràriament, els victoriosos cristians de Lepant, que havien destrossat la flota turca, alhora experimentaren una gran desgràcia; no debades perderen uns 30.000 combatents en quatre hores d’enfrontament naval. El mateix podríem dir dels anglesos a Agincourt el 1415 que, a pesar de l’aclaparadora victòria, patiren la desgràcia de perdre milers de soldats abans i després de la batalla per culpa de diverses malalties, a més dels caiguts en combat. En certa forma, una desgràcia també és un càstig diví, que no depèn de la voluntat dels homes. No hi ha dubte que, en termes militars, el pitjor que et podia ocorre era patir una destrossa, que alhora era una gran desgràcia. No hi havia el demà. Com varen experimentar els agermanats a Pollença el 1522. Una situació molt diferent de la desgràcia de 1550, que va poder ser celebrada com una victòria. De fet, des-gràcia implica una pèrdua momentània de la gràcia, recuperable, per tant, per poc que ens hi posem. Implica haver perdut, encara que sigui momentàniament, la gràcia de Déu, del monarca o de qualsevol altra entitat transcendent. Desgràcia vol dir això, sense gràcia. Cosa que es pot revertir a l'instant o passat un temps. En altres paraules, retornar a l’estat de gràcia pot ser immediat, mentre això és impossible amb una derrota aclaparadora acompanyada de destrucció i matança generalitzada. Almanco pel que fa a la col·lectivitat, al país, al poble. Una altra cosa és el patiment individual. En aquest sentit, ningú notaria la diferència entre morir per culpa de la Desgràcia d'en Dragut o per la Destrossa del virrei Gurrea. Això sí, del primer en podem celebrar la Patrona, del segon, no en va quedar ni el record.

Ha estat un juliol tan calorós? Quina Patrona ens espera?

Així és Dani Pérez, el nou Joan Mas que lidearà els cristians el 2 d'agost

Publicacions relacionades

Així és Dani Pérez, el nou Joan Mas que lidearà els cristians el 2 d’agostp+

Ha estat un juliol tan calorós? Quina Patrona ens espera?p+

Així són els nous càrrecs moros: tres veïnats units per l’amistat i la Patronap+

Celebrar sense ferirp+