S’Albufera viu la pitjor situació ambiental des de la seva creació, per dèficits greus de gestióp+

Ahir, es va reunir la junta rectora del Parc Natural de s’Albufera, a la qual el GOB assisteix en representació de les entitats de conservació de la naturalesa. Ja feia gairebé 8 anys de la darrera reunió d’aquest organisme consultiu (23 de juliol de 2018). Aquesta paràlisi absoluta de l’activitat de l’òrgan de participació i control social de la gestió és una anomalia inacceptable, ja que ha impedit complir amb les funcions de la junta rectora, com són informar anualment sobre les memòries i pressupostos, i sobre les modificacions de la planificació bàsica. Però és que ni tan sols es va convocar la junta davant una mesura de tant de calat com fou l’ampliació del parc natural aprovada el 2021. Aquesta situació posa de manifest, una vegada més, la manca de consideració de l’administració ambiental envers els organismes consultius i de participació social, als quals sembla que considera una incomoditat en lloc de veure’ls com una oportunitat per millorar la transparència en la gestió pública i implicar la societat en la gestió dels espais protegits. A la vista de les memòries de gestió presentades ahir, corresponents als anys 2018-2025, i més enllà de les actuacions puntuals realitzades —que són moltes, i sens dubte interessants i positives—, volem posar el focus en una sèrie de qüestions de fons. En primer lloc, el parc pateix una manca estructural de personal, amb una plantilla insuficient i vacants recurrents. Com a mostra, el 2025 treballaren a s’Albufera un total de 31 persones, però només 8 ho feren amb dedicació completa al llarg de tot l’any. Cal recordar, a més, que el personal de s’Albufera gestiona també la reserva natural de s’Albufereta, que inicialment disposava de personal propi però que fa anys que es va suprimir, durant l’època dels retalls aplicats als espais naturals. Ens trobam, idò, davant una estructura de personal mínima i precària, amb dependència de reforços temporals i amb incapacitat per cobrir adequadament àrees clau com la vigilància, el manteniment o el seguiment. La manca de personal és especialment greu pel que fa a la vigilància, un dèficit crònic del parc. Tant és així que els darrers dos anys personal informador ha hagut de dedicar hores a tasques de control, assumint funcions que no li són pròpies. En alguns moments s’ha comptat amb la incorporació temporal (6 mesos) de zeladors, però de manera clarament insuficient. El resultat és un sistema de vigilància absolutament precari que no pot garantir el compliment de la normativa ni la protecció efectiva de l’espai. Igualment, observam amb preocupació la tendència pressupostària. Si deixam de banda les aportacions extraordinàries per a projectes puntuals, via impost de turisme o fons europeus, el finançament bàsic del parc —el que aporta la Conselleria d’Agricultura— va a la baixa des de 2022. Tal com es recull a la memòria presentada ahir, “De nou, una xifra clarament a la baixa, seguint la tendència dels darrers anys en els quals les despeses destinades a la conservació i gestió d’aquest ENP s’han vist notablement reduïdes”. I s’hi afegeix: “Per primera vegada no hi ha hagut cap despesa (despesa zero) en investigació i seguiment”. Quan situam aquestes mancances en un escenari d’increment anual sostingut de visitants des de la pandèmia, el panorama és molt preocupant. La combinació de més pressió pública i manca de mitjans per gestionar-la aboca el parc a un conflicte creixent entre ús i conservació. A més, la desestacionalització turística accentua les puntes de visitants a la primavera i la tardor. Es tracta, a més, d’un perfil de visitant més generalista o esportiu, i no tant ornitològic o naturalista com havia estat tradicionalment. Això fa que s’Albufera, especialment la seva zona central, es vagi convertint en un espai d’esbarjo que afecta la qualitat de l’experiència dels visitants interessats en l’observació de la fauna i la flora. Finalment, hem d’insistir una vegada més en la greu crisi ambiental que pateix s’Albufera, derivada de la salinització i l’eutrofització de l’aigua, amb conseqüències dramàtiques i ben visibles en els hàbitats naturals. Imatges del sistema de teledetecció Copernicus, que mostren l’avanç de la salinització i la mort del canyet. Com hem denunciat reiteradament, la manca del cabal ecològic mínim està transformant els canyissars —dependents d’aigua dolça o poc salobre— en salicorniars, propis d’ambients salins. Aquest canvi implica la reducció d’hàbitats d’interès comunitari i la regressió de les espècies associades. La causa principal és la sobreexplotació dels aqüífers que alimenten la zona humida, d’on s’extreu aigua per a l’abastiment urbà, l’activitat turística i l’agricultura intensiva de regadiu. Aquesta situació, que la direcció del parc ha posat damunt la taula des de fa més d’una dècada, no ha generat fins ara mesures efectives. A la reunió d’ahir, la Direcció General de Recursos Hídrics va anunciar noves iniciatives amb possibles resultats a mig i llarg termini. Francament, dubtam que es puguin materialitzar en un futur proper, mentre la degradació ambiental continua avançant a un ritme accelerat, amb pèrdues d’espècies i hàbitats que poden ser irreversibles. En conjunt, consideram que els problemes que pateix el parc no són puntuals, sinó sistèmics i persistents, derivats de la insuficiència de recursos públics, l’augment de la pressió humana, la manca d’aigua imprescindible per al manteniment de la zona humida i la inoperància de l’administració ambiental. Lamentam haver de concloure que consideram que la situació ambiental del Parc Natural de s’Albufera és la pitjor des de la seva creació fa 38 anys.

Avui al Saló Cultural del Moll, "Diàleg Obert" sobre la Llei de la Serra de Tramuntana

Publicacions relacionades

Avui al Saló Cultural del Moll, “Diàleg Obert” sobre la Llei de la Serra de Tramuntanap+

Les ecoles del Moll han viscut un Musiqueando vora el marp+

El CT Pollença destaca al Torneig del circuit de promocióp+

Aquests són els assumptes que s’abordaran al ple de dijousp+