Quan la talaia d’Albercuix vigilava l’apocalipsi en un temps que avui no ens sembla tan llunyàp+

Hi ha paisatges que absorbeixen la violència sense trair-la. La badia de Pollença n’és un: l’aigua en calma, les muntanyes del fons cobertes de pinar i càrritx, la silueta blanca de l’Hotel Formentor i la talaia d’Albercuix observant com un sentinella l’escena. És un paisatge que convida a la calma. I tanmateix, en aquesta fotografia que ha enviat Christian Mir a Punt Informatiu, sis vaixells de guerra nord-americans, amb capacitat de devastació massiva, ocupen aquelles aigües com si la bellesa no anàs amb ells. La imatge data, molt probablement, de desembre de 1965 o principis de 1966, en ple punt d’alta tensió de la Guerra Freda. Al centre, inconfusible pel número 60 pintat a la seva illa de comandament, hi apareix el USS Saratoga (CVA-60), un portaavions de classe Forrestal de més de 56.000 tones, gairebé 330 metres d’eslora i amb una tripulació que podia superar els 4.500 mariners i aviadors quan navegava amb tota l’ala aèria embarcada. Aquell gegant flotant era, en realitat, una ciutat militar sobre la mar. A la coberta s’hi distingeixen desenes d’avions alineats. Entre ells, els caces Vought F-8 Crusader i els caça bombarders Douglas A-4 Skyhawk. Alguns d’aquests avions estaven preparats per transportar armes nuclears tàctiques. Al fons de la imatge es pot distingir també un segon portaavions -probablement el USS Forrestal (CVA-59)- i quatre vaixells d’escorta que completen el grup naval: el USS MacDonough (DLG-8), el USS Sellers (DDG-11) i el USS Leahy (DLG-16), junts formaven part de la Sisena Flota dels Estats Units, desplegada al Mediterrani. Aquella escena, que avui pot semblar gairebé turística, tenia aleshores una dimensió geopolítica molt clara. L’any 1965 el món vivia sota l’amenaça constant d’una possible guerra nuclear. Només tres anys abans, el 1962, la crisi dels míssils de Cuba havia situat els Estats Units i la Unió Soviètica a pocs minuts d’un enfrontament atòmic. En aquell moment el president nord-americà era Lyndon B. Johnson i el seu govern mantenia desplegades forces navals per tot el Mediterrani per garantir l’equilibri estratègic davant la presència soviètica. La badia de Pollença formava part d’aquella xarxa logística que connectava ports, bases i punts d’ancoratge. Aquella presència no era casual ni nova. El 1953 es va signar el Pacte de Madrid entre la dictadura de Franco i els representants del govern dels Estats Units, a través del qual la potència nord-americana va poder instal·lar a Espanya importants bases militars a canvi de finançament i suport diplomàtic. A Mallorca, aquell tractat va deixar el cim del Puig Major per a la construcció d'una base americana de radars. Avui aquell pacte té un contingut molt diferent. La política exterior espanyola en els darrers anys ha buscat un paper menys subordinat als Estats Units, molt allunyat de la diplomàcia de Franco, que va cedir sobirania sense cap debat democràtic. En contrast amb aquella etapa, el govern espanyol ha arribat fins i tot a negar l’ús de les bases militars de Rota i Morón de la Frontera per atacar l’Iran. Però tot i això, aquella època torna avui dia a ressonar amb força. El món torna a parlar d’una nova guerra freda, del trencament de l’equilibri internacional i de la possibilitat d’una escalada militar global. Les tensions amb l’Iran, els conflictes al Pròxim Orient i la rivalitat entre grans potències tornen a situar el Mediterrani en el mapa de les preocupacions estratègiques. El passat 7 d'abril, Donald Trump va publicar a la seva xarxa social Truth Social unes paraules que cap president d'una potència democràtica havia pronunciat en veu alta des de 1945. "Una civilització sencera morirà aquesta nit i ja mai més tornarà", escrivia, dirigint-se a l'Iran. Trump havia amenaçat amb bombardejar ponts i infraestructures energètiques, enviant el país de "tornada a l'Edat de Pedra", a menys que Teheran reobrís l'estret d'Ormuz i accepti un acord. A última hora de la nit, Trump va anunciar una treva de dues setmanes. El món va respirar. Fins la propera vegada. La diferència és que en els anys seixanta aquella amenaça estava inscrita dins una doctrina molt concreta: la de la destrucció mútua assegurada. Les dues superpotències sabien que un atac nuclear significaria la destrucció recíproca, i aquella lògica, paradoxalment, funcionava com un mecanisme de contenció. Era una pau basada en la por, però era una pau. El que veiem avui és diferent i, en alguns aspectes, més inquietant: un escenari internacional fragmentat, amb nous actors i amb discursos cada vegada més imprevisibles, on l’equilibri global sembla més fràgil i pot dependre, fins i tot, d’una sola declaració. La Talaia d’Albercuix continua allà, al fons de la imatge, igual que fa seixanta anys. Les muntanyes de Formentor continuen projectant la seva ombra sobre la mar. El paisatge, en aparença immutable, ha contemplat imperis, guerres i aliances. La pedra no es preocupa per la història. Però nosaltres sí.

Quan la talaia d’Albercuix vigilava l’apocalipsi en un temps que avui no ens sembla tan llunyàp+

Impactant accident entre un bus i un ciclista

“He tengut moltes alegries al llarg de la vida, però aquesta és la més grossa que he tengut mai”P+

Ferit al cap arran d’una brega dins el pobleP+

Desplegament aeri al Puig de Pollença a la recerca d’una persona desapareguda

Aquests són els actes del programa de la Patrona 2025

Diversos vehicles calcinats al Port de Pollença

L’habitatge a Pollença supera els 600.000 € de mitjana i el metre quadrat ja passa dels 5.000 €

Publicacions relacionades

L’escultora pollencina Georgina Gamundí exposa a sa Pobla el procés de creació del monument a Josep Maria Llompartp+

Avui, Sant Jordi, una agenda ben atapeïdap+

Pollença fa 45 anys: 2a. quinzena d’abril del 1981p+

El Port de Pollença acollirà la cara més radical de Blai Bonet amb ‘Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria’p+