La Jaia CoremaP+

Una vella amb set dents que neix i mor tots els anys i que no té altre afany que mudar el gust a la gent. La resposta de l’endevinalla és, efectivament, la Quaresma. Per més que, ara per ara, poca cosa es conserva dels rituals, tant religiosos com populars, al voltant d’aquest època de l’any que, antigament era “temps de resar, fer penitència, dejuni i abstinència” com apunta el sen Tià. Entre aquests elements que han desaparegut de dins les llars pollencins, hi ha la Jaia Corema amb la qual es representa aquest període de privacions. És més “la personificació de la Quaresma mitjançant una vella arrugada i xaruga és comuna a Itàlia, França, Suïssa, als pobles eslaus del sud i en algunes terres de la cultura germànica”, assegura el folklorista català Joan Amades. La figura A les illes Balears, aquesta representació rep el nom de Jaia Corema o Serrada i consisteix en una figura de dona “magra i esquerda, amb un bacallà a la mà i un manat de pastanagues en l’altra, i amb set cames i set dents, que representaven ses set semanes de Corema”, diu Mossèn Antoni Maria Alcover. Xilografia del s.XIX de la "Vella quaresma" Per a Amades, aquestes Jaies mallorquines “eren completament de talla, mentre que d’altres estaven disposades per a ésser vestides com una imatge o una nina. Se la vestia a tall de pagesa mallorquina, amb riques robes de seda. Hom la disposava en un a mena de cadira, darrera de la qual hi havia un armariet o calaixet per a guardar els peus que hi anaven traient cada setmana, car es podien treure del tot. Damunt de la falda hom li posava bledes, ensiams i altres verdures del temps i un bacallà sec”. Ara bé, el més freqüent era representar-la a través d’un moneiot de paper, cartó o fusta pintat. L’escriptor mallorquí Pere d’Alcàntara Penya ho explica així: ‘gafa es diari despressa, da’m quatre fulls de paper, da’m llapis, da’m estisores i pastes. Da’m-ho, rabent. ...ja li pint es nas i es gep, ganivet amb sa mà dreta, bacallà per s’altre vent, un rosari de beata i es set peus i ses set dents. És evident que els autors d’aquestes jaies eren dibuixants o pintors improvitzats, encara que “també il·lustres artistes del segle passat la feren motiu de les seves pintures. Per exemple un que sabem certament que les pintaren, fou Joan O’Neill i també Faust Morell i Bellet”, assegura Lluís Ripoll. Per la seva part, la pagesia mallorquina, en comptes de penjar una Jaia Corema, “guarnien un bacallà ben gros, del qual feien penjar set pastanagues simbòliques de les setmanes quaresmals”, esmenta Joan Amades. Un calendari Durant aquests llargs quaranta dies, tant la Jaia Corema com el bacallà servien de calendari per a les famílies mallorquines. Segons Mossèn Alcover “es primer dia de Corema penjaven aquella Jaia dins sa cuina o menjador, i cada diumenge li taiaven una cama de ses set que tenia, fins que es Dissabte Sant romania sense cap cama, i arraconaven amb gran lulea es bigalot que quedava”. Aquells que penjaven un bacallà amb set pastangues “cada diumenge en tallaven una i se la menjaven amb certa cerimònia. Era obligat que en mengessin tots els de la casa, àdhuc els mossos i la gent llogada que hi feia vida; n’hi havia que àdhuc en donaven al bestiar”, recorda Amades. Per altra banda, el quart dimecres de Quaresma es duia a terme una cerimònia anomenada serrar la vella per indicar que s’havia arribat a la meitat del temps d’abstinència i privacions; costum gairebé general a tot Europa. Encara que a les Balears no es recorda que els infants anassin a captar com feien a altres llocs, era “molt corrent una moixaina infantil cantada a la mainadeta per fer-la jugar” que diu així: Serra, serra, serrador; serrarem aquest tió, per amunt i per avall; per la porta des cavall hi ha una nina de paper; pega sota i ja la té. “L’al·lusió a serrar un tronc i la presència d’una nina de paper, que bé pot referir-se a l’estampa de la Quaresma, donen lloc a creure en la possibilitat d’una cantarella per a serrar la vella”, assegura el mateix Joan Amades. És més el qualificatiu de Serrada, que li donen a Mallorca, segons Pere d’Alcàntara Penya és perquè, a més de llevar-li els peus un a un, durant la quarta setmana de Quaresma, l’endemà del quart dimecres, li tallaven el cos per la meitat i sols quedava la part dels peus. Aquells que penjaven un bacallà, en arribar el quart dimecres, el partien de dalt a baix per indicar que havien superat mitja Quaresma.