L’amiga pollencina de Maria RusiñolP+

Dues retrospectives del Castell del Rei a principis del segle XX (o finals del XIX), mostren l’antiga edificació, per aleshores ja en un avançat estat de deteriorament, amb algunes persones. Per ser exactes, a la fotografia vertical, s’hi pot veure l’artista Santiago Rusiñol acompanyat d’una altra persona que no es pot identificar. A la imatge horitzontal, s’hi intueixen dues jovenetes que, segons fonts ben informades, són la filla del polifacètic artista català, Maria Rusiñol, i la seva amiga pollencina, Josefa Juan Gálvez (la mare de l’arqueòleg pollencí, Damià Cerdà). El poc que se sap sobre l’estada a Pollença de la família Rusiñol és el que va escriure Maria Rusiñol Denis a Santiago Rusiñol, vist per la seva filla una obra a la qual no hem pogut tenir accés directe, però sí en sabem detalls a través del filtre de Miquel Pons a la biografia del pintor mallorquí Antoni Gelabert. Segons el biògraf de Gelabert, la família Rusiñol (això és el pare Santiago; la mare, la també pintora Lluïsa Denis; la filla Maria, l’àvia i la serventa) arriben a Pollença convidats pel també pintor català Joaquim Mir qui elegeix el Castell del Rei com a lloc estratègic per captar el color. Els acompanyen Antoni Gelabert i el músic valencià, Eduard López Chavarri. Més endavant hi arriba el matrimoni format pel pintor belga Degouve de Nucques i Juliette Massin. Tots ells s’instal·len a la casa de les Roses, que s’ha pogut identificar com el castell d’en Miquelet, al peu del Castell del Rei, a la possessió de Ternelles. En aquestes contrades, entre altres vivències, posen en escena La Bohème de Giacomo Puccini i celebren el quinzè aniversari de “la pequeña”, o sigui de la joveneta Maria Rusiñol Denis. Deixam La Bohème per a una altra ocasió i, parafrasejant Pons, ens centram amb aquesta festa, diguem-ne bohèmia, sobre la qual Pons informa que “el pare de la criatura [o sigui Santiago Rusiñol] redacta el programa”: “El dissabte, setze de maig, festa d’art i joventut, per celebrar el gran aconteixement, els quinze anys de la pequeña, la claror del nostre carro, com diria el clown de l’Alegria que passa. Es fa saber els glosadors de Pollença que arribin a la Casa de les Roses, que allí els esperem. Que esmolin bé la seva inspiració de poetes per festejar una rosa que no és com les del nostre jardí, que es mustiguen quan arriba la tardor. Per aquesta flor es primavera tot l’any. Les gloses que glosaran han d’ésser alegres. Els glosadors els volem joves... Veniu, glosadors de Pollença, pugeu al·lotes balladores. Hi haurà festa per a tothom. Donem premis a les gloses més inspirades. Adjudicarem la Flor Natural al millor poeta, com es donava en aquells temps que els potes, ai!, en tenien prou d’un símbol, per poc símbol que fos i per poca naturalitat que tingués, per posar els ulls en blanc. A les balladores de gipó i rebosillo, d’ulls negres com una nit estelada, els preguem que ballin i que facin el seu fet...” El cartell que pengen en un cafè de Pollença, un cafè el nom de Maria ni ningú altre, que sapiguem, concreta, és decorat per Joaquim Mir. Pons explica que «a dalt es prepara la festa. Mare i filla endiumengen la parra de fulles tendres, amb llanternes i fanalets i baules de paper. Els homes es cuiden de les begudes. De la cuina l’àvia i la cuinera, entregades als dolços i a la xurreria. Aquest dia no pinten. No hi ha seguretat que els pollencins facin cas d’aquests bohemis, -mai tan ben emprada la paraula- i nòmades del Castell del Rei. Hi ha una mena de lluita entre la il·lusió i la desil·lusió. Un Antoni Gelabert desconegut, animat, enfilat al capcurucull d’un arbre, es desgargamella. “- Enemic a la vista! Enemic a la vista! Ja pugen, ja pugen tots els glosadors, guitarristes, al·lotes i fins algun jai. Aquest es fora de programa. Voleu que li tiri una pedra, per fer-lo tornar endarrere?” Ens imaginam la festa. Les paraules de Maria Rusiñol són nítides i eloqüents i brillants però en manca una crònica de l’època que ens digui quins foren els glosadors de Pollença –no els glossadors- i els qui tocaren la guitarra i els ballarins i dansadores que posaren una nota tan mallorquina, tan pollencina, a la festa encastellada. Els homes vestits a la manera de Pollença, les joves amb el rebosillo blanquíssim, el jai potser un d’aquells que feren l’honor a Romanones quan anà a Pollença. entre els glosadors ¿hi havia En Pere Glosador que per dues pessetes glosava a domicili un dia de matances o Na Catalina la Molinera?» Transcrit aquest relat dels preparatius de la festa del quinzè aniversari de Maria Rusiñol, només resta dir que aquesta és l’única referència temporal sobre l’estada a Pollença. No se sap quan els Rusiñol arriben a Pollença; només que “després de passar dos mesos al Gorg Blau –llargs com a dos segles- anaren a Sóller i de Sóller a Pollença”. També es desconeix quan se n’anaren. Però sí sabem que aquí “la pequeña” compleix quinze anys. Si Maria Rusiñol Denis neix el 16 de maig de 1887, compleix els 15 anys l’any 1902. Arribats a aquest punt es pot pensar que, en aquesta data, els Rusiñol i companyia devien ser per Pollença. És clar que, per aquelles coses de la bohèmia, també és possible que celebressin l’efemèride quan els caigué bé i no en la data exacta. Qui ho sap? Santiago Rusiñol amb una altra persona al peu del Castell del Rei. Foto cedida per Isabel Retamar.