Reflexions sobre la restauració de la Mare de Déu del Puig

Mateu Cerdà Martín Una notícia que aquests dies estam veient per la televisió i les xarxes socials, és la polèmica restauració de la Verge de la Macarena de Sevilla. S’han produït manifestacions de protesta per haver-se realitzat canvis a la cara, d’una de les imatges de més devoció popular sevillana. Grans i petits manifestaven indignats que els havien robat 400 anys d’història. Que la restauració s’havia duit a terme quasi d’amagat; modificant la pàtina, la brillantor i els ulls de la Macarena; exposant molt dolorits, que la nova imatge ja no tornarà ser la que veneraven. Així dins aquest context, analitzam la restauració de la nostra benvolguda Mare de Déu del Puig. A part de la llegenda i tradició pietosa de la Trobada de 1348, el Puig de Pollença com a monestir dedicat a Santa Maria, es va completant amb les superiores sor Blanca Cendra i sor Margalida Carreres (1414, 1452...) Entorn a l’any 1420, es col·locà el retaule gòtic d’Alcanyís, que ve presidit per la pintura de la Mare de Déu de la Mercè o de la Misericòrdia, tal com era l’advocació europea d’aquells anys. Però la vox populi sempre l’anomenà Mare de Déu del Puig de Pollença. Sobre aquesta Mare de Déu de la Mercè, Zaforteza (1945) la tradueix així “La túnica, toda acanalada por pliegos con adamascado dibujo de tipo romboidal con florones en el centro...”. Anys més tard, la nova església es bastí amb una Mare de Déu de pedra arenosa d’uns 95 centímetres d’alçada sobre una base poligonal i uns 70 kilograms de pes. Porta una corona, llarga cabellera, cara rodona somrient, el Nin Jesús sobre el braç esquerra i una floreta en la mà dreta. Les vestidures són amples fins els peus, amb gruixat mantell. Les vestidures de la Imatge, si en principi foren color de la Mercè (?) també podrien haver estat canviades per l’hàbit de les Monges Canonesses del monestir, però no deixa d’esser una incògnita. L’experta Joana Maria Palou, ex-directora del Museu de Mallorca, data aquesta peça del segon terç del segle XV. És sabut que la iconografia del segle XIV i entrada del XV amb model de vestir i trets estilístics amb element floral i Nin Jesús, és freqüent a les escultures flamenques del gòtic. Una versió aproximada seria la Mare de Déu de Lluc, que és “moreneta”; ennegriment atribuït a un fet miraculós o per transformacions cromàtiques. Ara amb motiu de la baixada de la Mare de Déu, s’ha dut a terme una restauració no ben vista per tothom; ja que hi ha distintes opinions. S’ha pogut contemplar de prop: primer de color obscurit i cabellera morena i després de color més blanc i cabells rosos. Algunes persones que s’acostaven a l’altar Major de la Parròquia exclamaven: Que l’hi han fet!, això no és la Mare de Déu que hem conegut. Altres deien, menys mal que només li havien de “rentar la cara”... Certament, amb la restauració, la Mare de Déu presenta un nou aspecte: és més blanca i amb cabells rossos. Quan a que Costa en el cant “Mirau-la és dolça” diu “Du vestidura llarga i folgada, color de l’hàbit de la Mercè...”, solament feria referència a l’advocació europea de l’edat mitjana: de la Mercè, la Gràcia i la Misericòrdia de Maria contra la pesta negre, no necessàriament perquè el poeta l’hagués vista amb hàbit blanc. Aquest cant consta de sis estrofes que pertanyen al capítol III de la “Llegenda del Puig” que Miquel Costa escrigué l’any 1885, que com diu ell mateix: És un ramell de romancets mesclats d’algunes estrofes de sabor popular; poema narratiu des de la visió, sagrada imatge, fundació monestir i extinció; tot en valor històric i tradicional (veure a O.C. pàg. 422 i carta a Picó i Campamar de 10/maig/1885). Desconeixem l’existència de documents que, en la reforma del presbiteri del Puig del 1900, essent Costa i Llobera el rector, baix la direcció de l’arquitecte Bartomeu Ferrà i l’escultor Miquel Arcas, es parlés de colors de la imatge ni de restauracions. Així, després d’un fet consumat, no es tracta de qüestionar una restauració feta pel taller del Bisbat de Mallorca, sinó dels criteris seguits per dur-la endavant; criteris entesos com un sistema de pensament per arribar a una forma d’intervenció, segons l’opinió, gust, etc. però sense una fórmula concreta. Si bé, per les restauracions d’escultures de pedra, segons el professor de cursos “Restauro” (2001) Miguel Salimo González: No solament es tracta de retornar a l’estat original, sinó que després de l’anàlisi virtual, químic i estudi complet de la peça, es valori el mal existent, per millorar l’obra amb neteja i aplicació si és menester, de tractaments de conservació. Partint de les corrents restauracionistes del món occidental tenim a Viollet-le-Duc (1814-1879) partidari de la unitat artística, de la “unitat d’estil”, refer i tornar a l’estat idealitza de com degué esser, i contràriament tenim a John Ruskin (1819-1900), de teories conservadores quan a deixar la peca com està; no tocar, mantenir la pàtina, el color antic que s’ha format amb els pas del temps. Seguint aquesta segona corrent, BALBAS (1888- 1960), proposa una restauració científica, quan a que les obres s’han de conservar així com ens han arribat, fent les mínimes i necessàries intervencions per a la seva conservació. D’aquesta manera, entorn a la conservació del patrimoni cultural han aparegut tot un seguit de lleis: Convención de la Haya (1954), Carta de Venecia (1964), Convención de París (1972), Carta Restauro (1987), etc. Quan a la idea (criteri) de refer, canviar, embellir, etc. canviar lo vell per lo nou, baix qualsevol excusa com que les coses han canviat, que estam en el segle XXI, etc. el que s’imposa és la realitat de les situacions si s’escolta a la ciutadania. Una mostra la tenim quan l’any 1995 dins el Pla de Rehabilitació del Centre Històric, es presentà la restauració de la plaça Major, que suposava suprimir bona part dels escalons, per fer una gran rampa amb parets laterals, similar com estava aquell espai 150 anys enrere. Però els pollencins “vigilants” del seu patrimoni reaccionaren a temps. El projecte, com a molts, havia de suposar canvis: una plaça més moderna, més “guapa”, però el públic va sortir al carrer per manifestar la seva disconformitat amb el “brillant projecte” i l’Ajuntament el tornà enrere, fent unes modificacions substancials. El clam de la població “Volem els escalons, els escalons de la Plaça”, va vèncer, i avui orgullosos podem gaudir dels escalons que sempre havíem vist. Però davant les distintes opinions sobre criteris per restaurar una imatge de 500 anys d’història, amb un alt significat de patrimoni cultural, d’espiritualitat i sentiment religiós dels creients o no creients, que es troba dins els cors dels pollencins, tenim l’exemple sobre la restauració de la Mare de Déu de Montserrat “La Moreneta” patrona de Catalunya. Una talla de fusta policromada amb el mite de “negra”, però que segons estudis d’experts el seu color original era blanca. Amb els temps tornà obscura, bé per causes climatològiques, fums de l’església, etc. mentre, alguns asseguraren que l’aspecte actual responia a una pintada del segle XVIII. Però, sigui com fos, una de les primeres conclusions de l’Abadia de Montserrat (Catàleg de l’exposició “Nigra Sum” -1995), sobre la iconografia de la Imatge, apunta que la creença de que “si no se deixava negre, la gent no la reconeixeria”, fou el criteri que s’imposà, deixant la “Moreneta” tal qual. I l’any 2001, en la presentació de conclusions de l’estudi de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat, l’Abat de la comunitat benedictina de Montserrat manifestà que la Mare de Déu del segle XII, a pesar d’haver sofert importants modificacions al llarg de la seva dilatada història, seguirà essent NEGRA, i així continua. Tot seguint les teories de Ruskin i Balbas, de deixar les coses tal com estan, sempre que sigui possible, perquè el color que s’agafa amb els temps (sigui per les causes que siguin) és únic, donant a l’obra el color antic, la “pàtina”, la bellesa natural que identifica la seva antiguitat. He exposat unes reflexions com opinió personal; una entre moltes altres del gran públic que, com a poble, amb emoció i alegria, el passat dia vuit de juny acompanyà altra volta a la Mare de Déu, per pujar-la a “Ca-seva”; pensant que per ventura seria la darrera vegada que els ulls ho poguessin tornar contemplar. Tot i que, per algunes persones, dins la fosca d’aquell vespre, s’hagués produït una frustració dels seus sentiments de devoció cap a la Mare de Déu que havien conegut; millor no l’haguessin tocada. 10 juliol de 2025.