Mantenir-se dret mentre el món s’escorap+

Hi ha imatges on el paisatge i el mar semblen sotmesos a un desordre inevitable, mentre que l'element humà s'obstina a romandre ferm. En aquesta fotografia de la col·lecció de Cèsar Samarini capturada al litoral de Llenaira, l'ull del lector percep d'immediat aquesta paradoxa: el veler amarrat al mollet es manté dret i nítid tot i l'embat del vent de tramuntana, mentre que la línia de l'horitzó i la resta de la badia semblen escorar-se. Aquest joc visual no és només una encertada audàcia compositiva de l'autor. Funciona també com una incisiva metàfora, ja que precisament a la dreta d'aquest veler ferm la imatge descobreix una caseta de pedra que amagava un niu de metralladores. La composició visual i l'art de mirar una imatge La intencionalitat artística de l'autor en aquesta fotografia resulta evident des de la primera ullada. El nivell visual no el fixa pas la línia natural de l'horitzó -que apareix clarament inclinada-, sinó l'eix vertical de la nau. L'autor sembla suggerir-nos que, quan la tempesta s'apodera de l'entorn, el veler és l'únic punt de referència integrats i recte, mentre que el marc natural i humà que l'envolta perd el seu equilibri. El veler, amarrat al vell mollet de Llenaira, presenta unes línies netes i modernes, amb una popa arrodonida i una cabina baixa. Aquestes característiques constructives permeten estimar que la nau fou construïda entre els anys 1925 i 1938. Tot això es difícil situar la presa en una pinça temporal relativament petita, més enllà del que ens conta el paisatge. Aquest mollet tradicional no era, segons recorden les cròniques marineres, un recer ideal per suportar un dia de vent fort de tramuntana, ja que romania molt exposat als embats directes de les onades. Tanmateix, per a qualsevol mariner sorprès per una ràfega de vent a l'interior de la badia, cercar l'emparament d'aquesta estructura de pedra era una opció d'emergència molt més segura que quedar en mig de l'aigua oberta. La fortificació camuflada Més enllà de la nau i del joc estètic, el veritable interès documental de la fotografia resideix en la construcció que s'alça a la vorera de mar, a la dreta de la imatge. Durant la postguerra espanyola i en ple desenvolupament de la Segona Guerra Mundial (entre 1940 i 1944), el règim franquista va executar un extens pla de fortificació costanera davant el temor d'un eventual desembarcament aliat a les Illes Balears. La badia de Pollença, per la seva configuració geogràfica i per la presència d'infraestructures clau com la Base d'Hidroavions del Moll, va ser considerada pels comandaments militars com un dels punts més vulnerables del litoral mallorquí. Aquest pla defensiu, dissenyat pel general Ricardo Fernández de Tamarit i conegut com la "Línia Tamarit", va suposar la construcció de més de 160 nius de metralladora al llarg de la costa de Mallorca. A la zona del Port de Pollença, la distància entre la mar i les rutes d'accés feia indispensable disposar d'elements de tir pròxims a la línia d'aigua. Per evitar que aquests búnquers fossin identificats des de la mar per vaixells de guerra o des de l'aire per avions de reconeixement, els enginyers militars van recórrer sovint a mètodes de mimetisme arquitectònic. Segons la documentació consultada, molts d'aquests nius de metralladora es van edificar amagats sota l'aparença d'edificacions civils tradicionals. S'hi aixecaven parets de pedra picada o marès, es cobrien amb teula àrab i se'ls dotava de finestres o portes falses que amagaven les espitlleres des d'on s'havien de fer servir les armes automàtiques. La caseta que s'aprecia a la imatge n'és un exemple clar: a simple vista sembla una cabana de mariner integrat en el paisatge de Llenaira, però la seva estructura interior i la seva orientació responien a una estricta lògica de combat defensiu. Aquestes obres de fortificació, així com l'obertura de camins i carreteres militars a la zona (com les de les Coves Blanques o la talaia d'Albercuix), es van realitzar en gran part mitjançant treball forçat. Nombrosos presos polítics i soldats peninsulars integrats en batallons de treballadors van ser destinats a camps de concentració locals, com el Camp del Moll, situat a la vorera de mar. La pista de les imatges aèries i la desaparició als anys 90 Què se va fer d'aquesta estructura fortificada? La resposta es troba en la comparació de la fotografia de Samarini amb les sèries de fotogrametria i ortofotos històriques disponibles als arxius cartogràfics. Si s'analitza el vol aeri americà de 1956 (sèrie B) i les ortofotos de les dècades de 1970 i 1980, es pot comprovar que la “caseta-búnquer” de Llenaira es va mantenir dreta durant dècades a la mateixa línia de mar, adaptant-se com un element més del paisatge costaner del Moll. En aquelles dècades, l'edificació continuava apareixent reflectida a les fotografies aèries com una petita planta rectangular ubicada dins el pinar. No va ser fins a mitjans de la dècada de 1990 quan la línia de costa de Llenaira va patir una remodelació profunda. Probablement coincidint amb les obres de construcció del nou mollet de Llenaira i la reconfiguració del passeig marítim i de les zones d'amarratge, l'antiga caseta-búnquer va ser finalment tombada. Les ortofotos posteriors a 1997 i les imatges aèries de principis dels anys 2000 mostren clarament com l'edificació havia desaparegut per complet del mapa, deixant el terreny El valor documental d'un detall secundari Actualment, qualsevol veí o visitant que passegi per la vorera de Llenaira trobarà un entorn modern, definit pel passeig per a vianants, la platja i el nou mollet que dona pas a un pinar amb taules i bancs ideals per passar un diumenge diumenger. Res en aquest paisatge fa pensar que en aquell mateix punt hi va haver, durant més de mig segle, una caseta dissenyada per a la guerra. Així i tot, la petjada d'aquell desplegament militar no ha desaparegut del tot de la badia. Si hom ressegueix avui la línia de platja que uneix el Moll i Alcúdia, encara hi pot trobar, mig soterrats per l'arena o erosionats per la salabror, diversos nius de metralladora que sobreviuen en un estat de total abandó. Són estructures silencioses, despullades del camuflatge d'altres temps i sovint oblidades per la majoria de banyistes que hi passen per davant. Aquests búnquers romanen a la vorera de mar com a testimonis anònims d'un temps en què el món va estar escorat.

Mantenir-se dret mentre el món s’escorap+

Impactant accident entre un bus i un ciclista

Accident mortal davant Cuixach

“He tengut moltes alegries al llarg de la vida, però aquesta és la més grossa que he tengut mai”P+

Ferit al cap arran d’una brega dins el pobleP+

Desplegament aeri al Puig de Pollença a la recerca d’una persona desapareguda

Aquests són els actes del programa de la Patrona 2025

La segona propietat més cara d'Espanya a la venta és a Pollença (i no és la Fortalesa)

Publicacions relacionades

Lloguen equips d’oxigenació pels abocaments d’aigües residuals a Can Bregatp+

Pollença fa 45 anys. 2a. quinzena d’agost de 1981p+

Arquitectura per mirar d’una altra manerap+

Àngels Moreno i Viktoria Yarchevska cerquen el podi al Mundial de piragüisme de PoznanP+