Bóquer, pel camí del marp+

Maria Rosa Albis Ferragut La pirateria i el cors van ser fenòmens constants que van marcar profundament la història de la Mediterrània occidental entre el segle XIV i el XIX, assolint la seva època daurada durant el segle XVI. Els atacs van evolucionar des de les batusses medievals fins a esdevenir una guerra de religió i control econòmic, impulsada sobretot per l’Imperi Otomà i els estats del nord d’Àfrica, la Costa Barbaresca. Les ràtzies eren assalts ràpids que cercaven el saqueig de collites i bestiar i el segrest de captius per demanar-ne el rescat o vendre’ls com a esclaus. A la costa pollencina, concretament a la vall de Bóquer, tenim documentades moltes d’aquestes incursions. “La Vall de Bóquer és solament de blat la seva collita, figues i garrofes, i de bestiars”, segons Binimelis; vall que tendrà l’inconvenient del mar; de tenir una cala que, per la seva situació geogràfica i les seves característiques, era molt adequada per a desembarcar corsaris, amb suficient fondejat per a sis galeres. Per aquesta raó “es pagava un guarda de a peu des del sembrar fins haver recollit els pans”; el 1350 es va triar el pic del Morro de Bóquer per apostar un vigilant. Aquest mateix any el virrei, després de visitar els punts estratègics del mar de Pollença, disposà que quan els guardes veiessin dues galeres enemigues tot d’una s’havien d’enviar quinze homes d’armes a Bóquer. En aquests moments, els esclaus sarraïns eren considerats els més perillosos perquè es temia la seva rebel·lió davant d’un atac corsari i per la seva condició d’enemics de la fe cristiana. El 1381, davant la imminent escomesa de dues galiotes de Bugia que anaven en cors per l’illa de Mallorca, el batle, al considerar que les alqueries d’Albercuix i Bóquer podien ser assaltades, varen tancar a la presó de Pollença a un captiu batejat de nació sarraïna perquè se sospitava que podia ajudar o informar als moros. Però cap precaució pogué evitar que el 10 de juny de 1383 dues galeres de Bugia s’enduguessin a cinc persones de l’alqueria, el propietari de Bóquer, la dona i el fill, a més d’un esclau i una esclava propietat de la família. La carta que el pollencí Sebastià Sastre, que estava captiu a Tunis, envià el 1617 a la seva dona: “i digauli a en Bartomeu (Campamar) de Bóquer, que es guardi... que ara hi ha molts renegats, i que els corsaris ara no van sinó a prendre casals...” prova el perillós que era viure a la Vall encara al segle XVII. Però, malgrat les guàrdies extraordinàries apostades a la Roca de Llenaira i a la Vall de Bóquer, la desgràcia arribà finalment. Durant la nit del 20 de maig de 1663, trenta-dos moros desembarcaren a Cala Bóquer, saquejaren la possessió i s’emportaren a Francina Pont, dona de Miquel Campamar “Guillemet”, els quatre infants i a Gabriel Rubert “Ferrer”, un dels guardes del penyal, a més de molta de roba de casa i joies. Quan els homes de la vila hi acudiren els moros ja havien embarcat en dues fregates. Francina, al cap d’uns dies, morí a la ciutat d’Alger, deixant així als xiquets desconsolats entre infidels. El 14 d’octubre de 1663 es va fer un ofici conventual per ella. Mort Miquel Campamar, el notari Andreu Corró, en funció de tutor i curador testamentari, va fer les diligències corresponents per treure els quatre nins del captiveri; el juliol de 1664 tres d’ells foren alliberats i un morí. S’enviaren els diners de la redempció al port d’Alacant, on feien la quarantena. La pràctica corsària no cessarà definitivament fins a l’any 1830 quan França conquesta l’Alger; una fita històrica que posa fi a segles de cors barbaresc. Eliminat l’històric temor a incursions i captiveris s’obre la possibilitat de repoblar les costes del litoral mediterrani, la qual cosa suposarà el creixement demogràfic i econòmic dels seus pobles, entre ells el nostre. A principis del segle XX, el Moll comença a consolidar-se com a nucli urbà, evolucionant durant els primers quaranta anys de manera considerable. Els primers habitants són els pescadors, construint les seves cases a primera línia de mar. Encara que als inicis del nou-cents la gran majoria viu a la vila, aquests es van traslladant al Port de manera gradual i a l’any 1935 ja hi resideixen en gran part. Un fet a tenir en compte és l’arribada dels primers banyistes. Des de finals del segle XIX la gent benestant de Pollença i d’altres indrets de l’illa, atrets pels banys, comencen a construir-se les primeres residències d’estiueig a davant la mar, allà on fins ara arribaven els sementers de Bóquer. Curiosament seran els pescadors els primers en oferir les seves cases com a allotjament als visitants o també com a fonda, com serà el cas de l’Hotel Miramar. Són els primers indicis del turisme. La nostra família serà partícip de tot aquest procés de canvi de la vorera del mar pollencina. El 1904, els besavis, Margalida Aloy Frau i Bartomeu Cànaves Serra, de Síller, passen d’amos a Bóquer; són recent casats. A la possessió naixeran els seu vuit fills, set nines i, el més petit, un nin. Ells són: Catalina, Francisca, Margalida, Maria, Joanaina, Antònia, Rosa i Joan. Maria, serà la nostra padrina. Els pescadors que anaven a Cala Bóquer quan passaven per davant les cases s’aturaven, i la madona, la besàvia, els hi treia berenar, un pa amb formatge, o un pa amb sobrassada, i els pescadors li donaven peix de tot tipus però sobretot cranques, que n’agafaven moltes i no eren molt valorades i, per tant, no se’n venien massa. Els pescadors duien a vendre el peix a Pollença. Els pintors sud-americans que, seguint al mestre Anglada Camarasa, estaven al Port de Pollença durant la Primera Guerra Mundial, també feien el camí que duu a la cala per anar a pintar, i Margalida Aloy també els convidava a fer un pa amb oli. El pintor mexicà Roberto Montenegro, que va viure al Moll des del 1914 al 1919, en prova d’agraïment, li va regalar un quadro de la vista de Bóquer. Parlant d’una altra cosa, es veu que pel Moll es comentava que Ramaugé vivia a la Fortalesa amb una gitana molt guapa. El pianista i compositor Miquel Capllonch, propietari de la possessió de Bóquer des de 1906, després de la seva llarga i creativa estada a Alemanya, l’any 1912 s’instal·la a Madrid i cada cop més sovint visita Pollença i passa les vacances a la possessió. La padrina Maria cantava molt bé; en ocasions, quan ella era una joveneta, el músic tocava el piano i la feia cantar. Les xiques anaven a escola a ca les monges de la Caritat; aquesta congregació que s’havia establert a Pollença l’any 1849, a instàncies dels pescadors, que cada vegada eren més i els seus fills havien d’anar a escola a Pollença, el 1915 envià una delegació de tres mestres a un pis de Casa Penya del Port. Al matí feien escola i els capvespres costura. A la tia Francisca les monges li varen donar un premi perquè era la millor brodadora de passat, una tècnica que es caracteritza per la seva dificultat i delicadesa. Adan Diehl va demanar a les monges que fessin els llençols i les estovalles per a l’Hotel Formentor, i la tia Francisca les va brodar de passat. Aquestes robes es varen transportar per mar des del Moll de Pollença fins a Formentor per a la inauguració de 1929. A mitjans dels anys 30, la família Cànaves Aloy va deixar Bóquer per anar a viure a Alcúdia, a la possessió de Can Vauma, i després s’instal·laren al poble. La pintura de Montenegro va partir amb ells, les cases de Bóquer eren dins casa seva ara. Aquest escrit està dedicat a la meva mare, Antònia Ferragut Cànaves, que m’ha transmès aquestes petites històries familiars que li contaven les ties d’Alcúdia, les germanes de Bóquer. Molts d’anys per la Patrona! Roberto Montenegro, "Mateo, el Negro" (o "El pescador de Mallorca"), entre 1915-1919. MUNAL de Mèxic.

Bóquer, pel camí del marp+

Impactant accident entre un bus i un ciclista

Accident mortal davant Cuixach

“He tengut moltes alegries al llarg de la vida, però aquesta és la més grossa que he tengut mai”P+

Ferit al cap arran d’una brega dins el pobleP+

Desplegament aeri al Puig de Pollença a la recerca d’una persona desapareguda

Aquests són els actes del programa de la Patrona 2025

Crida per participar a la cadena solidària amb Palestina del 31 de juliol a Palma

Publicacions relacionades