Josep Maria Llompart i els escriptors pollencins (i II)P+

Miquel Amengual Bibiloni Correspondència amb escriptors pollencins A part de la seva tasca com a crític i historiador de la literatura, Josep M. Llompart va ser una persona especialment activa, tant des de l’editorial Moll, com des del seu activisme cultural i polític o, simplement, mantenint contacte amb altres escriptors. D’aquesta manera, l’apartat de correspondència de l’arxiu de Llompart, com passa en la majoria d’arxius personals i especialment en el cas d’escriptors, és format per una llarga llista de noms, que van des de les plomes més importants de la literatura catalana i internacional (Camilo J. Cela, Joan Fuster, Carles Riba, Montserrat Roig, només com a exemples), a un contacte constant amb autors de l’esfera mallorquina, entre ells els pollencins. Podem conèixer, per tant, la relació que mantenien, des del punt de vista de l’emissor, encara que per a tenir-ne una visió, ens faltaria tenir la resposta de Llompart. Anem a veure, aleshores, què explicaven els escriptors pollencins al mestre. Xesca Ensenyat La presència més important de correspondència en l’arxiu Llompart és, sens dubte, la de la recent filla il·lustre Xesca Ensenyat (1951-2009). I no és d’estranyar, ja que Ensenyat ha estat l’escriptora pollencina de més llarg recorregut en la segona meitat del segle XX i la més integrada, almenys en la seva joventut, en els cercles literaris. De fet, Llompart va escriure el pròleg al primer llibre de la mollera, el poemari Ciutat de l’horabaixa (Ed. Cort, 1969), on la considerava una jove “amable, respectuosa, gentil; però li heu d'anar un poc amb compte, perquè, dotada d'una extraordinària pupil·la crítica i d'una remarcable aptitud per a la sàtira i la trapelleria, Francesca Ensenyat és ben capaç de prendre-us el pèl amb molta finor”1. També cal recordar que Xesca fou la primera presidenta de la delegació pollencina de l’Obra Cultural Balear, creada el 1979, precisament quan Llompart era el president de l’entitat. La correspondència d’Ensenyat rebuda per Llompart i conservada al seu fons, està formada per sis elements, si comptam una mostra de condol familiar del 1993, a més d’una única resposta de Llompart, conservada en la còpia del paper carbó. La carta inicial no té data, però ha de ser encara grenyal, ja que Ensenyat signa com a Francesca, tracta al matrimoni Llompart-Viñas de vostès i li explica com, guardant llit per malaltia, aprofita per llegir els poetes castellans del 27 (Alberti, Guillén), seguint la recomanació del Llompart més tutor, “intrínsecament purs, tots; francament bons, alguns”2. Les altres quatre cartes ja són d’una època de més maduresa, entre 1989 i 1993 i, sens dubte, mereixerien una lectura i anàlisi més detallat, a part de ser complementades amb les respostes de Llompart. La relació ha canviat, Ensenyat tracta Llompart d’amic i hi demostra una sincera confiança en sincerar-se sobre els seus problemes econòmics (en part per l’aposta personal per la revista L’Espira) i la necessitat d’escriure per la premsa i “la humiliació d’haver d’escriure en una llengua que ha competit amb la meva fins a fer-la mil benes i en la qual no m’hi puc expressar correctament”3, a més de la dificultat de publicar, tot i tenir quatre novel·les inèdites el 19904. Aquesta situació, del canvi de llengua, sembla que va dur a algun petit malentès entre els dos escriptors per unes paraules de Llompart en un article de premsa. Tanmateix, aquest fou taxatiu, en la resposta, conservada: “Repetesc que no hi ha res contra tu i que el vell, profund afecte que et profés roman inalterat”. I encara reblava amb un afectuós tancament: “T’agrairé que acceptis, Xesca meva, els records més afectuosos de n’Encarna i, amb l’efusió d’una abraçada ben forta, el testimoni de l’estimació que et professa el teu [signatura] Josep M. Llompart”5. El 1992, Ensenyat es lamentava no haver estat convidada a un homenatge a Llompart, fet que demostra el seu relatiu aïllament del món literari, però també una intensa relació amb el matrimoni: “Sempre que pens amb vosaltres dos, amb tu i n’Encarna, tractant de reviure totes aquelles reunions clandestines a ca vostra, me n’adono que no me’n vaig endur altra cosa que aquesta: L’únic que transparenta de tota aquella opacitat que ens fagocitava és el batec de la llengua”6. La darrera carta és una sincera mostra de condol a Encarna Viñas després de la mort de Llompart que, en poques paraules, resumeix perfectament aquesta relació: “No és fàcil que hagis de mester res meu: He estat jo que succionava constantment de vosaltres, i no us he sabut compensar amb res que valgui la pena. Tampoc no crec que siguis capaç d’imaginar-te (ets una dona que es basa en els fets, com les dones de Faulkner) el que m’heu donat, el que us dec”7. Antoni Seguí L’altre escriptor més representat entre la correspondència de Llompart també és del Moll, i parent de Xesca Ensenyat. Es tracta del mestre i poeta “boccorità”, Antoni Seguí Bennàssar (1927-2002), amb sis ítems rebuts entre 1976 i 1993. En la primera missiva, d’agost de 1976, Seguí, amb un to molt cordial i respectuós que s’aniria repetint (“benvolgut senyor”) esmenta que fa arribar a Llompart un exemplar de la revista Ponent amb alguns versos seus8. S’hi pot observar que ambdós havien parlat de la possibilitat de publicar el poemari de Seguí L’amor en quart creixent a l’Editorial Moll, on el palmesà exercia de director literari. El volum seria complementat amb il·lustracions de Mateu Llobera. Seria d’interès conèixer la resposta de Llompart, ja que, finalment, el llibre va ser autoeditat per Seguí, però sí que va incloure un text de presentació del poeta. Posteriorment, el 1981 i el 1982, Seguí enviaria a Llompart les corresponents felicitacions pel Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i pel Lletra d’Or pel llibre La Capella dels Dolors. Tanmateix, en la segona, del dia de Sant Jordi de 1982, també fa referència a la idea d’enviar-li un segon poemari titulat Bócchoris, encara que desconeixem si el volum venia adjunt amb aquesta carta9. Una vegada més, caldria aprofundir en aquesta qüestió, ja que no hi ha constància que aquest poemari fos publicat. El 1983 arribà una nova felicitació de Seguí a Llompart, aquesta vegada per la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya10. Uns anys després, el 10 d’octubre de 1991, Seguí enviava a Llompart dos sonets alexandrins, un dedicat a Jaume Vidal Alcover, que acabava de morir, “recordant la gran amistat que vos unia”, i l’altre a Francesc de B. Moll, que volia ser llegit a la diada de Cala Murta. Tanmateix, el fragment més significatiu torna a fer referència a la voluntat de Seguí de publicar a can Moll: “un dia -vos telefonaré abans- vindré a recollir aquell aplec de poemes que volia publicar... Ja’n parlarem un poc de tot”11. Finalment, a la mort de Llompart, Seguí també envià el condol a Encarna Viñas, per a qui sempre hi havia una salutació en les seves cartes. A més, entre els papers llompartians, hi trobem un altre poema manuscrit del boccorità, celebrant les noces d’argent del matrimoni Llompart-Viñas el 1981. D’aquesta manera, en general, destaca el ferm desig d’Antoni Seguí de publicar un poemari a l’editorial Moll, segurament a les col·leccions Balenguera, o Les Illes d’Or, i seria interessant conèixer les circumstàncies que conduirien a què finalment això no tingués lloc. Bota Totxo, Bernat Cifre, Antoni Xumet Finalment, l’arxiu de Josep M. Llompart, i la seva correspondència en concret, compta amb alguna referència més de plomes pollencines. En el cas de Miquel Bota Totxo (1920-2005), va escriure a Llompart el 1982 per felicitar-los pel Premi d’Honor (cal dir que el tutejava i el considerava un “benvolgut amic”12) i a Encarna Viñas el 1993 amb el pertinent condol per “l’excel·lent poeta i home d’essencial significació, batec de l’illa i amic benvolgut”13. De Bernat Cifre Forteza (1935-2021), només en trobam una missiva en què remet a Llompart un exemplar de la revista Cala Murta amb un article seu dedicat a Jaume Vidal Alcover. Cifre també li indica que “en una altra ocasió li enviaré versos meus perquè es molesti en judicar-los”14. Desconeixem si els va arribar a enviar, però no els localitzam entre els papers llompartians. Finalment, es conserva a l’arxiu de Llompart una carta d’un joveníssim Antoni Xumet Rosselló (1971), l’únic dels interlocutors que encara viu (i ben actiu, com es pot comprovar al seu bell darrer poemari). Ben mirat, Xumet pertany a la darrera generació que es pogué aprofitar del mestratge del poeta i, de fet, la carta, de 1992, és una entusiasta resposta a una “crítica tan benevolent, i és que crec que aquell vespre ja no vaig dormir, com un regal de reis adelantat”15. No tenim cap dubte que Llompart estaria orgullós que l’obra poètica que, amb paciència i bon ofici, està bastint Antoni Xumet. I també de l’altra gran passió que els uneix, la de traduir autors portuguesos, tasca en la que ambdós han excel·lit. En definitiva, podem considerar que Josep M. Llompart va tenir una relació ben estreta amb el nostre poble. Especialment, una relació literària, tant per la seva tasca de crític i historiador de la literatura, com d’editor i guia d’altres escriptors. En el primer cas, destaca la seva profunda admiració per Costa i Llobera, que requeriria un estudi molt més profund que aquest article. I, en el segon cas, destaca també per sobre de la resta la relació amb Xesca Ensenyat, una relació que va evolucionar del mestratge a una amistat sincera i que també seria de gran interès conèixer amb major profunditat. No obstant això, tampoc cal deixar de banda ni aquella relació més jovenívola d’amistat amb la família Llodrà ni tampoc la relació més político-social, amb l’Obra Cultural Balear (i encara caldria conèixer en quants actes participà, que segur foren diversos). Uns darrers apunts: La darrera edició de la poesia completa de Llompart va aparèixer en una editorial pollencina, El Gall, l’any 2018 i aquest 2025 és una artista pollencina la que s’ha encarregat de realitzar l’escultura commemorativa del centenari, Georgina Gamundí. Una llista de relacions personals, idò, de les quals únicament n’hem fet un esbós i que són amb persones que podem definir amb uns versos del propi Llompart: “no diuen mai: la nostra terra / perquè ells són la nostra terra”. 1 Llompart, J.M. (2014). Selecció de pròlegs. Vol. I. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat/Universitat de les Illes Balears, p. 76. 2 Arxiu de la Fundació Mallorca Literària, Fons Josep M. Llompart, 4.6.1.2.2./76. 3 Ítem, 4.6.1.2.2./37-1. 4 Ítem, 4.6.1.2.2./37-2. 5 Ítem, 4.6.1.2.1./11-37. 6 Ítem, 4.6.1.2.2./37-3. 7 Ítem, 4.6.1.2.2./234. 8 Ítem, 4.6.1.2.2./122-1. 9 Ítem, 4.6.1.2.2./122-2 i 147. 10 Ítem, 4.6.1.2.2./122-3. 11 Ítem, 4.6.1.2.2./122-4. 12 Ítem, 4.6.1.2.2./147. 13 Ítem, 4.6.1.2.2./234. 14 Ítem, 4.6.1.2.2./29. 15 Ítem, 4.6.1.2.2./143.