Una postal, un estiu i un tsar: històries que dormen a l’arena de FormentorP+

Hi ha postals que mostren un paisatge i d’altres que construeixen històries. La imatge en color de la col·lecció personal de Cesar Samarini sembla, a primera vista, una escena tranquil·la: una terrassa de bar d’estiu, taules blanques, ombres lleus de pinars i el blau immòbil de Cala Pi de la Posada -més coneguda com la platja de Formentor-que s’estén fins als peus de l’hotel. Són finals dels anys quaranta o principis dels cinquanta, quan la platja encara respirava més silenci que renou, i l’esplanada que trobam just arribar a la platja era un punt de trobada senzill i lluminós, amb quatre taules i un cambrer que devia anar i venir amb refrescs, sifons i alguna beguda d'aquelles “d’importació”. Al fons, rere les taules assolellades, hi reconeixem el Mollet de la Teulera, on les golondrines feien (i fan) la ruta des del Port de Pollença. I més enrere encara s’hi endevina la silueta l’Hotel Formentor, com una presència immutable. La imatge, però, és només mitja història La resta -i la més sucosa- és al revers. Allà on una lletra inclinada escriu: “Queridos padres, hoy hemos visto al rey Simeón de Bulgaria y aun estoy emocionada. Le he pasado justo por su lado. No paseis celos! Hasta pronto.” Duu poca feina imaginar aquella jove desconeguda, vinguda de Barcelona, segurament en el seu primer viatge a Mallorca, escrivint amb els ulls brillants després d’una d’aquelles trobades que, als vint anys, semblen tocar el destí amb la punta dels dits. Un rei! O, si més no, algú que ella va reconèixer com a tal enmig del bullici discret d’una platja que, aleshores, era un petit escenari del món. Gràcies als segells sabem que la postal és de voltant del 1955. I això ens permet situar el relat dins d’una dècada en què Formentor era un refugi per a reialeses, aristòcrates i estrelles planetàries. Un tsar nen que avui gairebé ningú recorda Avui el nom de Simeó II de Bulgària no ens ressona tant com altres figures de la reialesa europea. Però a mitjan segle XX era un personatge viu en l’imaginari continental: un nin convertit en tsar, un adolescent expulsat del seu país i un jove noble que vivia l’exili amb una discreció educada, gairebé mediterrània. Nascut el 1937, Simeó es va convertir en tsar amb només sis anys. El 1946, amb l’abolició de la monarquia, la família va fugir i s’instal·là a Madrid. La seva mare, la reina Giovanna de Savoia, pertanyia a un llinatge poderós i profundament connectat amb l’aristocràcia mediterrània. En aquell ambient d’exili distingit, no era gens improbable que el jove Simeó visitàs l’illa, especialment cap a mitjans dels anys cinquanta, quan ja freqüentava els cercles de l’alta noblesa espanyola. Que fos a Formentor? No ho podem afirmar. Però tampoc descartar. Les famílies reials exiliades viatjaven amb discreció, utilitzaven noms d’amics o reserves velades. Formentor, amb el seu encant retirat i el seu aire de refugi per a “princeses”, era el lloc idoni per ser ningú i ser algú alhora. Formentor i els anys 50: quan la fama es passejava en sandàlies La presència de Simeó, doncs, no hauria estat una excepció. A la dècada dels 50, Formentor vivia el seu moment d’or. L’hotel, heretat del somni d’Adan Diehl, havia esdevingut un escenari internacional de primer ordre. Hi desfilaven noms que avui formen part de la mitologia cultural del segle XX: Winston Churchill,Charlie Chaplin, Audrey Hepburn, Elizabeth Taylor, el duc de Windsor i la parella que va universalitzar la badia: Grace Kelly i el príncep Rainier, que el 1956 van navegar-hi en la seva lluna de mel. El glamur arribava sovint pels jardins, baixava les escales fins a la platja, s’aturava a conversar en terrasses i, amb molta naturalitat, es barrejaven aristòcrates, artistes i alguna visitant jove que escrivia als pares dient que havia vist un rei. Allò que queda quan el temps passa De vegades històries petites com aquesta són les que perduren. La jove que escriu, emocionada, no sabia que al cap de setanta anys algú llegiria les seves paraules amb un somriure. No sabia que Formentor canviaria, que el món canviaria, que el turisme convertiria aquell recer d’elit en un símbol global i font de polèmiques. Tampoc sabia que el seu “rei Simeó” acabaria tornant al seu país i fins i tot governant-lo com a primer ministre. El temps i el turisme tenen això: passa, transforma els espais i deixa una empremta que només descobrim observant objectes tan fràgils com una postal gastada.