Si alguna vegada has caminat per aquestes ruïnes, potser has sentit el meu nom en el vent (III)P+

Jo som Maria Junyent, i encara puc sentir el vent que ens empenyia mentre pujàvem cap al Castell del Rei. Setmanes després de la visita a Cala Sant Vicenç i Formentor, els Junyent tornàrem a Pollença, atrets per les històries que ens havien contat sobre un castell en ruïnes d’un romanticisme que evocava els paisatges de Friedrich. Ens digueren que havia estat un dels darrers reductes dels musulmans després de la conquesta del rei en Jaume I. Vam iniciar l'excursió des del poble de Pollença, acompanyats pel majoral i la madona de la possessió de Ternelles, on s'ubica el castell. També va venir una nova amiga barcelonina, la senyora Lluïsa Vidal, dona culta i una mica excèntrica, que havia vingut a Mallorca amb l’ànim de pintar i fugir del soroll. Record perfectament l’instant d’aquesta imatge, encara que no me n’adonàs quan fou presa. Jo estava asseguda d’esquena a la càmera, amb la llibreta de notes damunt la falda, prenent apunts sobre l’estructura dels arcs que encara s'aguantaven drets com un miracle entre les ruïnes. Lluïsa, en canvi, estava dreta, damunt unes roques, mirant fixament l’horitzó, talment una heroïna antiga que cercava respostes en la llunyania. Portava aquell barret d’ales amples que tant li agradava, i que sempre deia que la protegia no només del sol, sinó també de la tristesa. Estar en aquell castell era com viure dins un somni. Hi havia quelcom de teatral, crec que Oleguer degué imaginar-se una de les seves escenografies mentre retratava aquesta escena. Cada vegada més, els paisatges d'aquesta serra i d'aquesta illa estan absorbint més la meva ment. No m'estranya que tants pintors hagin trobat en aquesta terra la seva inspiració. Igual que en els dos primers lliuraments d'aquesta sèrie, la narració anterior forma part d’unes memòries imaginades per l’autor d’aquest article de Maria Junyent, un personatge real de la primera meitat del segle XX. Maria apareix sovint a les fotografies preses pel seu oncle, Oleguer Junyent, especialment durant els seus viatges a Mallorca on Oleguer comprà una casa a Llucalcari. La imatge data d'aproximadament l'any 1920 i es conserva a l'Arxiu Fotogràfic de l'Ajuntament de Barcelona. A la fotografia veiem diverses figures femenines assegudes d'esquena, una de les quals podria ser Maria Junyent. Mentre que a l'esquerra, destaca la figura d'una dona dreta amb un capell d’ales amples. No sabem en absolut si, com es conta a les memòries imaginades, és o no Lluïsa Vidal i ni tan sols tenim constància que Vidal viatgés amb Oleguer a Mallorca, però sí sabem que eren coneguts. De fet, anys després d’aquesta fotografia, Oleguer Junyent es va casar amb la germana de Lluïsa, Teresa Vidal. Lluïsa Vidal i Puig fou una pintora barcelonina de la segona generació de pintors modernistes catalans com Joaquim Mir, Anglada Camarasa o el mateix Oleguer Junyent. Va ser una de les poques dones del modernisme català, si no l’única, que es dedicà professionalment a la pintura. Com ja s'ha avançat en els lliuraments anteriors, una de les múltiples facetes d'Oleguer Junyent fou la d’escenògraf, destacant per les seves escenografies al Gran Teatre del Liceu. A més, era col·leccionista d’art medieval, reunint una de les col·leccions més importants de Catalunya. Maria Junyent també va tenir relació amb el teatre i amb el col·leccionisme. Va ser figurinista de la companyia de teatre l’Alegria que Torna i col·leccionista de nines i autòmats dels segles XVII al XIX. El Castell del Rei té orígens que es remunten a l’època romana, encara que possiblement aprofità estructures defensives anteriors de la cultura talaiòtica. Durant la dominació musulmana es convertí en un castell clau per a la resistència, especialment durant la conquesta de Jaume I (1229), quan fou un dels darrers reductes musulmans. La seva rendició (1231), segons cròniques, no arribà per la força, sinó per la manca de queviures. Durant els segles posteriors, va tenir diversos usos fins que va ser definitivament abandonat l’any 1715 després de la construcció de la Talaia d’Albercuix com a nou punt de vigilància. Però, tot i l’abandonament, el conjunt d’arcs apuntats que apareixen a la imatge, possiblement part de la capella medieval del castell, varen aguantar-se drets fins al segle XX. Malauradament, a mitjan segle, s'esfondraren definitivament a causa de l’erosió i la manca de conservació. Avui només en queden els vestigis fragmentaris, però les imatges com aquesta permeten reconstruir-ne, ni que sigui mentalment, la seva antiga grandesa. Actualment, l'accés al castell és restringit per motius més que coneguts per tots els pollencins. Tanmateix, la seva silueta continua captivant aquells que, com els Junyent, saberen veure en les seves restes una finestra oberta al passat.