Què n’ha dit la crítica dels tres primers concerts del Festival de Música de Pollença? (1)p+

Aquest diumenge, 30 d'agost, el Festival de Pollença posarà punt final a la seva 65a edició amb l'actuació de l'Orquestra de la Comunitat Valenciana, dirigida per Sir Mark Elder. Però abans de la clausura, les primeres setmanes del Festival ja han deixat prou elements per fer un primer balanç d'una edició que ha volgut recuperar, en paraules de Fernando Merino, els principis de rigor i l'esperit cambrístic que van inspirar la seva fundació el 1962 de la mà de Philip Newman i Bartomeu Siquier. La idea de recuperació no s'ha de confondre amb una mirada nostàlgica al passat. Més aviat sembla manifestar-se en una determinada manera d'entendre la programació i, sobretot, la interpretació: grans noms internacionals, repertoris exigents i una aposta per la qualitat musical per damunt de qualsevol temptació d'espectacularitat. Les tres primeres vetlades oferiren, en aquest sentit, tres maneres complementàries d'entendre aquest principi. El concert inaugural, el 5 d'agost, va reunir la Mahler Chamber Orchestra, Daniel Harding i el pianista Daniil Trifonov en un programa amb Brahms i Dvořák. La resposta crítica va ser extraordinàriament positiva, encara que no completament coincident en tots els detalls. Pere Estelrich va descriure el so de la formació com «vellutat, càlid, homogeni i d'una bellesa envolvent», mentre que va destacar en Trifonov una tècnica posada al servei de la música i allunyada de qualsevol exhibicionisme. La relació entre el pianista i l'orquestra apareix així com un autèntic diàleg d'iguals. J.A. Mendiola va coincidir en la magnitud de la interpretació del Concert núm. 1 de Brahms, que va definir com un «monumental i acurat combat musical d'una subtilesa majúscula», i va remarcar especialment la sensibilitat i la introspecció de Trifonov. La seva lectura, però, es va separar de la de Merino en un detall revelador: el bis de Pàvel Txesnokov. Mendiola el va considerar estrany i tètric, mentre que Merino hi va trobar una exhibició excepcional de sensibilitat i de control del tempo lent. La divergència és significativa perquè mostra que l'entusiasme general per la vetllada no va anul·lar la pluralitat de lectures sobre una proposta interpretativa determinada. En la segona part, dedicada a la Vuitena Simfonia de Dvořák, les valoracions tornen a confluir. Estelrich va elogiar la noble lectura de Harding i les cordes sedoses de la Mahler Chamber Orchestra, mentre Mendiola va posar l'accent en una interpretació transparent, neta i pulcra. El resultat reforçava així la imatge d'un concert basat en l'equilibri, la subtilesa i la qualitat sonora més que no pas en el lluïment individual. El 8 d'agost, la segona cita del Festival va canviar substancialment de registre. L'Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida pel convidat Patrick Hahn, va compartir escenari amb el violoncel·lista Alban Gerhardt en un programa de Wagner, Elgar i Rimski-Kórsakov. Si el concert inaugural havia tingut com a principal virtut la contenció, aquí el protagonisme va correspondre més clarament al virtuosisme i a la capacitat de projecció del solista. Fernando Merino va definir la vetllada com una «exhibició immensa d'Alban Gerhardt», que va tocar el seu Matteo Goffriller de 1710. Però l'elogi no es va limitar al violoncel·lista: la crítica també va remarcar el ferm lideratge de Patrick Hahn al capdavant de l'OSIB, especialment necessari davant un repertori d'una elevada exigència tècnica i davant les particularitats acústiques del Claustre. Gerhardt, a més, va oferir un bis de Bach que va funcionar com un gest de generositat i proximitat després de la relativa brevetat del Concert per a violoncel d'Elgar. El tercer concert, el 13 d'agost, permet entendre potser amb més claredat el sentit de la reivindicació de Pollença. El Quartet Ébène va dedicar íntegrament la seva actuació a Beethoven, amb un repertori que recorria diferents moments de l'escriptura per a quartet de corda. La mateixa programació oficial presenta el conjunt com una formació especialment vinculada al repertori beethovenià, després d'haver enregistrat els setze quartets del compositor i d'haver-ne ofert el cicle complet en grans escenaris internacionals. La resposta del públic va ser una de les més entusiastes de l'edició. Després del Quartet «Razumovsky», l'ovació va confirmar l'impacte d'una interpretació en què, segons Merino, rigor i frescor vital convivien amb una «ejecución al detalle y de una gran transparencia sonora». El Quartet Ébène apareix així com la síntesi més evident dels dos principis que semblen travessar aquesta edició: el respecte escrupolós per la partitura i una energia interpretativa plenament contemporània. És precisament aquí on la crítica de Merino adquireix una dimensió que va més enllà del concert. La seva defensa del «pedigrí» de Pollença i el record dels grans quartets i solistes que han passat pel Claustre converteixen la crònica musical en una reivindicació de la identitat del Festival. Pollença no seria simplement un escenari capaç d'atraure grans noms internacionals, sinó una institució amb una història i una tradició interpretativa pròpies. I aquesta és probablement la principal coincidència que es pot extreure de les tres primeres vetllades. Trifonov i la Mahler Chamber Orchestra representen l'excel·lència basada en l'equilibri i la introspecció; Gerhardt i l'OSIB, la tradició simfònica posada al servei del virtuosisme i del rigor; i el Quartet Ébène, el retorn més directe a la música de cambra com a centre de gravetat del projecte. Tres concerts, tres maneres de fer música i tres aproximacions diferents al mateix principi: el rigor com a identitat. Això permet entendre millor el sentit de la programació d'aquesta 65a edició. La recuperació de l'esperit fundacional no sembla consistir a reproduir literalment el Festival d'altres temps, sinó a recuperar una manera de seleccionar i presentar els intèrprets: grans músics, repertori exigent, transparència interpretativa i una relació especialment estreta entre l'obra, l'intèrpret i l'espai. Amb la clausura d'aquest diumenge encara pendent, el balanç de les primeres cites permet, per tant, parlar menys d'una simple successió de concerts que d'una determinada declaració d'intencions. Pollença sembla voler recordar que el seu prestigi històric no depèn únicament dels noms que aconsegueix portar al Claustre, sinó de la manera com aquests noms s'inscriuen en una tradició de música escoltada amb atenció, exigència i sentit de cambra.

Què n’ha dit la crítica dels tres primers concerts del Festival de Música de Pollença? (1)p+

Impactant accident entre un bus i un ciclista

Accident mortal davant Cuixach

“He tengut moltes alegries al llarg de la vida, però aquesta és la més grossa que he tengut mai”P+

Ferit al cap arran d’una brega dins el pobleP+

Desplegament aeri al Puig de Pollença a la recerca d’una persona desapareguda

Aquests són els actes del programa de la Patrona 2025

Diana Borràs parlarà sobre la pesca de la tonyina a Mallorca, a Burgos i Taiwan

Publicacions relacionades

Diana Borràs parlarà sobre la pesca de la tonyina a Mallorca, a Burgos i Taiwanp+

Pollença i La Fortalesa tornen a la pantalla global amb l’estrena de la pel·lícula ‘The Last Sunrise’ a Prime Videop+

Mantenir-se dret mentre el món s’escorap+

Lloguen equips d’oxigenació pels abocaments d’aigües residuals a Can Bregatp+