Amor de pagesiaP+

Josep Pere Peyró El dia 29 d’agost la companyia amateur Grup Pollencí de Teatre actuà la darrera funció de l’obra Amor de pagesia, de Pere Melià Bauçà. L’èxit de l’espectacle ha estat indiscuble i m’agradaria compartir un parell de reflexions al voltant del succés. Quin atractiu té Amor de pagesia per als espectadors d’avui? Per què després de vuitanta-dos anys de la seva estrena convoca més de tres mil persones a les seves cinc representacions? Som dramaturg i us puc ben assegurar que si jo i la resta d’autores i autors de teatre sabéssim la resposta a aquestes qüestions només escriuríem èxits de públic. Res puc asserir, només compartir amb voltros un parell d’especulacions al respecte: A tall de presentació recullo qualque extracte dels anuncis de l’espectacle a les xarxes: “(Obra de Pere Melià) es va estrenar l’any 1942 al Club Pollença i fou tan gran l’èxit obtingut, que es van arribar a fer fins a devuit funcions. A partir d’aquí passaria a ser popularment coneguda com N’Aineta arran de l’excel·lent i simpàtica actuació del duet còmic d’en Pau i n’Aina. Aquests personatges foren interpretats per en Bernat Font i n’Aina Siquier, filla de Can Ventet, que eren els propietaris de la fàbrica de ràfia on en Pere Melià treballava com a comptable i secretari.” “El mestre Jaume Albertí, que aleshores era el director de la Banda de Música de Pollença, va ser el reposable de convertir en harmonia, composició i orquestració aquelles melodies que Pere Melià li anava cantussejant sessió darrere sessió, i que passarien a integrar bona part del repertori musical de l’obra Amor de Pagesia.” “L’argument de N’Aineta gira al voltant dels conflictes socials que en aquella època plantejaven les relacions entre amos i missatges, pobres i rics, i amors clandestins; una obra popular i propera que és recordada per les seves magnífiques composicions musicals, entre les quals destaca la marxa «Visca Pollença» (…) que acabaria essent adoptada com a himne de la vila.” “Vint-i-set anys després (de la darrer estrena), el Grup Pollencí de Teatre, que té entre els seus objectius principals promoure i divulgar la cultura teatral de Pollença, té l’honor i la satisfacció de tornar a representar una obra tan emblemàtica i estimada com és Amor de Pagesia (N’Aineta), la qual sempre ocuparà un lloc en el cor dels pollencins.” Director d'escena: Rafel Trias MartorellDirector musical: Damià Sales FanalsDirecció coral: Damià Sales Fanals i Fca. Inmaculada Cifre Cànaves En una escriptura, sia narrativa, relat o novel·la, o text teatral, es fan presents quatre veus: La veu del personatge, la veu del drama, la veu dramàtica i la veu absent. 1.- La veu del personatge en l’obra teatral: En la novel·la i el conte els fets s’expliquen, es relaten, en el teatre és dramatitzen, l’acció s’imposa a la narració. Tot i que el text dramàtic té un valor literari en si mateix i qualques autors han centrat la seva escriptura en la voluntat de crear un teatre “irrepresentable” per vindicar el seu valor literari, l’ambició del text teatral és la representació. Per això la veu del personatge, en teatre té una importància cabdal i canalitza tot el que succeeix a l’escena. Per tant, en el teatre, la veu del drama i la veu dramàtica quedaran supeditades a la veu del personatge. Cada un de noltros tenim una manera de xerrar par cular i una construcció gramatical pròpia, segons l’aprenentatge i experiència. (Hi ha gent que mai completa la frase: ahir vaig passar per… i no vaig veure ningú. En Joan és una persona… ja saps com és, vull dir, i deixen que el context completi el sentit. D’altres no personalitzen el discurs i abusen de la forma impersonal: Diuen que en Biel i na Margalida festegen d’amagat de son pare. Un exemple més: Diuen que en Pau quequeja, perquè el mossegà un ca. Jo noho dic, ho diuen. Hi ha personatges que tenen un vocabulari limitat que els obliga a emprar una paraula joker, posem per cas: “dellonces”: donem el dellonces… arranca el dellonces… deixa’t anar de d’allonces). La parla d’un personatge teatral, com a la vida, els dona una identitat i fa versemblant les seves accions. Així, doncs, per la veu del personatge sabrem que a Amor de pagesia: L'Amo és un tirà, la Madona està sotmesa a l’autoritat del marit, però és capaç de enfrontar-s’hi; que na Margalida, la filla del matrimoni, és incapaç de fer-ho i per això els diminutius: mumareta, munparet, pobreta de mi, i aquest ploramiquejar que fa servir tot el temps ens mostra una jove sotmesa al patriarcat i reprimida en la sexualitat, dues qualitats que, en perspectiva l’autor i la societat d’aquell temps, la feien honesta i humil, però avui ens assembla una al·lota ingènua i pàmfila. El mateix li passa al Gabriel, sempre explicatiu, sempre raonable i pacient amb tothom: cap flastomia en tota l’obra, i mira que en te motius, cap insult, cap exabrupte… Entenem que és un bon homo i serà un marit considerat i comprensiu, tot lo contrari que l’Amo per qui fa feina i pare de la dona que estima. Però serà apassionat? Resarà? Dura una vida d’aventura i disbauxa? Estem segurs que no, permeteu-me la petita broma. Els argots argentins que fa servir el “bolsero” que pretén na Margalida i l’acurada construcció gramatical, subjecte, verb i predicat, li donen un aire culte i cosmopolita, ens fa creible que ve d’una gran ciutat i un país més avançat que aquella Pollença de 1942. És vell, però viscut, la rèplica mundana de l'estimat de na Margalida que és pobre i local, una bona elecció per tramar el triangle amorós. I per acabar amb la veu del personatge comentaré la parella còmica que fan n’Aineta i en Pau. N’Aineta, guapa, simpàtica, llesta i eixerida que es passa l’obra ginjolejant és, també, una manipuladora que pot arribar a ser molt cruel amb les aspiracions d’en Pau per de conquerir-la. N’Aineta no dialoga, esgrimetja amb el llenguatge, fraseig breu, estacat, sentències inapel·lables, per contra en Pau necessita tot el temps del món per formar un mot, la situació ja d’entrada promet ser molt còmica. N’Aineta és el pallassoblanc i en Pau, n’August: ingenu, ximple, sense malicia, que a més retura, a causa d’un trauma d’infància, la qual cosa el fa més còmic i més desvalgut. Deixarà de fer-ho després que n’Aineta s’empesqui una teràpia de shok tot afuaant-li el gos fer de la possessió, en León. Molt divertida i molt cruel a l’hora. És tan potent el personatge de n’Aineta, que tot i no ser la seva historia, subtitula l’obra, per aclamació popular, i així el títol que ha quedat és Amor de pagesia (N’Aineta). 2.- La veu del drama Organitza la trama, l’argument de l’obra, la història. L’acció transcorre entre la clasta d’una possessió pollencina, la sala de la casa del poble i el seu carrer. El temps, dies abans de les festes de les festes d’estiu de Pollença. La historia conta les dificultats de dos joves enamorats , Romeu i Julieta, na Margalida i en Gabriel que s’estimen d’amagats, perquè el pare d’ella cerca aconseguir un casament avantatjós amb un homo major que emigrà de jove a l’argentina i ha tornat ric i carregat d’anys. S’assabentarà l’Amo, per la indiscreció d’en Pau que no li pot amagar res a la manipuladora Aineta, que la filla ha rebutjat el seu candidat, perquè està enamorada d’en Gabriel, el missatge de la casa, jove i honrat, però pobre, i separarà la parella i l’expulsarà a ell de la casa i de la feina. Serà en Gabriel mateix que en un acte heroic salvarà al tirà de morir ofegat i d’aquesta manera aconseguirà recuperar el lloc a la casa, ser anomenat hereu de l’amo i obtenir el permís per casar-se amb na Margalida. L'estructura de l’obra és canònica: presentació de personatges nus i desenllaç i adopta la forma de sarsuela (cançons d’aire costumista, duets, cors) patriòtica amb final feliç. 3.- La veu dramàtica, La veu del que no és diu, que universalitza els continguts del text. Recull el món de l’autor, conscient i inconscient, el seu context, les vivències pròpies i d’altres, coneixements adquirits, talent, sensibilitat, intuïció. A Amor de pagesia ens adonem que mentre la veu del drama explica la historia que acab de resumir, d’una parella i les dificultats per realitzar el seu amor, la veu dramàtica reflexiona sobre el poder i la mala actuació d’una autoritat que té tiranitzats a familiars i empleats, la seva redempció i la renúncia d’aquest poder en bé dels qui estima. Perquè tota la trama argumental germina al voltant d’aquesta autoritat injusta. És el personatge del mal amo, del mal pare, qui es transforma radicalment. La resta de personatges tenen intencions declarades que costa poc transformar, però molt consumar-les. I és el poder que els sotmet qui els ho impedeix. L’amor de na Margalida pel Gabriel no canvia amb l’aparició del pretenent vingut d’Argentina. La Madona no acaba més empoderada, en Gabriel, malgrat les injustícies estima igual al principi que al final de l’obra i el canvi de n’Aineta era evident de bon principi, perquè, tot i que ensdiuen que floreteja amb un i l’altre, l’autor no fa aparèixer cap jove que amenaci les intencions d’en Pau. El tema de la veu dramàtica no és l’amor, és el poder, la tirania. I el desenllaç d'Amor de pagesia no és conseqüència d’una revolta, massa radical l’any 1942, sinó de la transformació de l’autoritat que en un acte de contrició deixa anar al poder a la nova generació que serà més justa i més estimada. És aquest un tema força actual, que avui fa el recorregut contrari. Sembla que el món s’allunya del govern democràtic i enyora la dictadura. Els poders, avui, radicalitzen, altre vegada, les seves posicions. Suportaria Amor de pagesia una direcció artística menys respectuosa amb la tradició i més agosarada amb la seva actualització i serviria aquesta per obrir-la més enllà de lo local? Si fos aquesta la intenció de la direcció, la resposta l’obtindríem fent feina amb la veu dramàtica. En tot cas no és aquesta la voluntat del Grup Pollencí de Teatre. Ells ens proposen una mirada al passat, a les arrels de l’obra, més que una projecció cap al futur. I tan vàlida i lloable és una com l’altra. O potser és que el futur no es pot desvincular de les arrels del passat? 4.- La veu absent Umberto Eco, semiòleg, filòsof i escriptor italià autor de la novel·la El nom de la rosa, definí el concepte de “espectador (o lector) implicit”, com a figura construïda per la mateixa obra volent dir que quan un escriptor escriu un text ja pressuposa certa competència, actitud i coneixement en el seu destinatari (Lectore in fabula). Tot escriptor és a l’hora lector de la seva obra, mentre l’escriu. Però la veu absent va més enllà d’aquesta idea, és una veu fora de l’escriptura i només es deixa sentir quan l’obra és representada i reelaborada per cada espectador. No sembla agosarat pensar que el món del públic que assis a l’estrena d'Amor de pagesia l’any 1942, era molt més proper al dels personatges de l’obra que no pas el nostre. És molt plausible que bona part visquessin els conflictes dels personatges com a propis: un patriarcat més agressiu, una sexualitat més reprimida, una subordinació de senyors i empleats més accentuada. Que moltes joves sentissin en carn pròpia la voluntat dels pares i la imposició de conveniències sobre desitjos i sentiments amb més força que el jovent d’ara. Totes aquestes injustícies queden lluny de l’al·lotada que compartia seient a prop meu al Claustre de Pollença el dia que vaig assistir a la representació, això no obstant gaudien de l’espectacle i aplaudien a cor que vols, ells i la resta d’assistents. Per acabar, tornem a la qüestió plantejada: quin és l’atractiu d’Amor de pagesia, avui? Per què després de vuitanta-dos anys de la seva estrena convoca més de tres mil persones a les seves cinc representacions? Com no tenc resposta, especulo: Hi ha, avui, conseqüència de la globalització, una necessitat de tornar a connectar amb les arrels, recuperar identitats, per això el folklore, allò local i allò popular, que quan la meva generació era jove, ens semblava reaccionari i propi dels “coros i danzas” i les “adhesiones al movimiento nacional” de la dictadura, ara, superat aquell període polític, i amb els canvis tecnològics que ens han dut a la globalització ja no és “modern”. Les avantguardes s’han capgirat amb les rereguardes i l’afany de cosmopolitisme de la nostra generació s’ha transformat en recuperar tradicions i rituals passats. No és nou, la història de la literatura progressa en moviments pendulars. Sembla que ens hem perdut i ens volem retrobar. L'altra raó que puc aventurar per explicar l’èxit de les representacions d’Amor de pagesia és l’enyorança de la innocència que traspua tota l’obra. Avui vivim millor, materialment, però ens fa ombra la sospita que potser en temps de l’obra la gent era més feliç i el món més senzill i per això més habitable. Sentim el síndrome de que qualsevol temps passat fou millor. O pot ser no i estem equivocats.