Debatent sobre festes i laïcitatP+

Alternativa per Pollença En resposta a l'article d’en Pere Salas “Una Patrona laica?”. Abans de començar hem de dir que ens alegra que s’hagi obert debat entorn de la religió i les festes, com en el seu dia ho vam fer en referència a la presència d’animals vius en aquestes. Evidentment, la celebració de la Patrona té una arrel religiosa indiscutible, però no per això el programa ha de semblar un programa de la Setmana Santa. Dir que és el primer any que es dedica aquest a la religió, per nosaltres no és una justificació vàlida perquè això suposa ignorar que qualsevol publicació oficial té un efecte simbòlic i pedagògic. A nosaltres el programa ens ha recordat el moment en el qual es va crear la festa de la Patrona actual (1882) i l'església catòlica i un grapat de polítics conservadors van integrar el simulacre a la celebració religiosa, que es feia des del s.XVII. Aquell moment, com recorda el mateix Pere Salas en la seva Història de Pollença del s. XX[1], va ser un moment on la nova festa de la Patrona era una reacció contra la penetració forana externa que estava canviant la societat tradicional i l’església volia revitalitzar la unió entre les arrels del poble i el cristianisme. No és que no sigui cert que la influència de la religió cristiana formi part de la nostra identitat, però pensam que no és el moment d’insistir en aquest tema, que s’ha convertit en un dels mantres i ariets de l’ofensiva que l’extrema dreta lliura actualment per alimentar la xenofòbia i la intolerància. A més que la identitat d’un poble no és un bloc monolític ni estàtic; està formada per múltiples capes culturals, històriques i socials que inclouen creences diverses, agnòstics, ateus, i persones amb altres orígens i formes de veure la vida. En aquest moment més que mai a un programa oficial hagués estat bé reflexionar de forma crítica sobre la pluralitat social, la diversitat de creences i les múltiples interpretacions del passat, de manera que la promoció d’una tradició concreta no exclogui, invisibilitzi ni cronifiqui discursos únics vinculats a una confessió. El nostre escrit no té absolutament res d’anticlerical, paraula que utilitza en Pere Salas sinó que és una defensa del laïcisme. L’anticlericalisme busca l’exclusió o fins i tot la repressió del fet religiós, mentre que nosaltres sempre hem defensat la neutralitat de les institucions públiques en els temes religiosos, la separació entre àmbits públics i privats i el respecte escrupolós a la pluralitat de creences. És el que hem fet sempre no participant com a regidors, càrrecs públics, a cerimònies religioses i aconseguint retirar el crucifix de la sala de plens. Que la tradició religiosa sigui punt d’origen no implica que aquesta hagi de seguir controlant el relat simbòlic ni els espais institucionals sense debat ni renovació crítica. És legítim i necessari posar en qüestió, reinterpretar i actualitzar les narratives per fer-les coherents amb la societat actual. No canvia el sentit general del programa ni dues fotografies d’altres religions ni les mínimes referències al creador de l’Alborada, el republicà Nicolàs de Castro, que precisament volia reforçar l’aspecte cívic de la festa davant de la religió i als editors d’Adelante, Martí Vicens "Bonjesus" i Bartomeu Cabanelles. De fet estam bastant segurs que aquests dos no estarien molt contents de sortir en aquest programa. Al Adelante hi ha més de 30 articles crítics contra la religió o l’església, a més que en ell es criticava el simulacre al considerar-lo un homenatge a la guerra. De fet al Adelante número 12 escriuen: “Nosotros que somos partidarios de la abolición de las guerras y de cualquiera clase de acto bélico; propondíamos en vez de una batalla de carnaval, una Fiesta de Paz y Concordia entre Dragut Arrays y Juan Mas y después de haberse dado un abrazo muy cordial fueran juntos a tomar una taza de café a C’an Mayol en señal de pura amistad y respeto…”[2] També hem de dir que no ens sembla correcte parlar de “sacrifici laic i civil” d’en Martí Vicens "Bonjesus" i Bartomeu Cabanelles. Sacrificar és un terme d’origen religiós i significa ‘fer sagrat’, implica la renúncia o la immolació a la divinitat per establir o restaurar la relació amb ella. Ni en Martí ni en Bartomeu tenien cap intenció de sacrificar-se: van ser assassinats i l’església catòlica va ser còmplice d’aquests assassinats. En una cosa estam d’acord amb Pere Salas i és que la Mallorca actual idolatra el déu dels doblers però no estam d’acord amb la seva idea que el clergat ja no té poder: això evidentment no és cert. L’Església catòlica, tot i la caiguda pronunciada del nombre de fidels practicants manté una gran influència institucional, econòmica i social. I el tema del qual parlam n’és un exemple. La seva presència institucional a actes públics, festes tradicionals i patrimoni cultural la situen al centre de la vida col·lectiva, tot i la societat plural actual. Però a més a més rep finançament directe i indirecte superior a 11.000 milions d’euros anuals, és una de les principals propietàries del país, amb més de 100.000 immobles, la majoria amb exempcions fiscals, controla gran part de l’escola concertada i la religió continua present als centres públics. Si això és no tenir poder… És evident que després de més de 100 anys és molt difícil separar el fet històric de l’apropiació religiosa, a pesar de la incongruència evident de les dates (cosa que no passa ni l’1 de maig ni el 14 d’abril que en Pere Salas cita) i és impossible mentre es reforci, com hi contribueix el programa, el poder social i simbòlic de l’església catòlica. Un poder que ha permès, al llarg del temps, la reproducció d’una identitat cultural on la religió es presenta com a essència de la comunitat, excloent o minimitzant narratives alternatives. Bones festes! [1]Salas Vives, Pere, Història de Pollença. Segle XX. Ed. Ajuntament de Pollença o Obra Social Sa Nostra.Pollença 2011.[2]Coll Torrandell, Pere Josep . “L’Adelante un periòdic d’esquerres i anticaciquil”, pàgs 28-29, edicions El moixet demagog, Palma 2006.