Les merdes de ca no són el problema, sinó el símptoma que aquesta societat està malalta, pateix alguna síndrome o si més qualque cosa funciona de manera molt deficient. I és que no és gens normal (aquest adjectiu tan malvist) que es deixin caques de cans repartides pels carrers i espais públics, però és malaltís que els excrements de les mascotes es deixin a camins com el que va cap al CEIP Joan Mas i, des d’aquest curs, també a la nova escoleta municipal.
Tenir una mascota (sigui la que sigui), d’entrada, és una decisió voluntària. Ningú no té un ca, un moix, un canari o el que sigui, en contra de la seva voluntat.
Dit això, que sigui una cosa voluntària, no vol dir absenta de responsabilitats. Els cans, moixos i altres mascotes s’han de cuidar, s’han d’alimentar, s’han de netejar, s’han de vacunar… i, per suposat, no han de donar molèsties a la comunitat. Això vol dir que, entre moltes altres coses, recollir els seus excrements, perquè fan mala olor, embruten, fan oi, poden transmetre malalties…
Deixar caques als carrers, places, jardins… és lleig, molt lleig. Però deixar aquests excrements a un camí que cada dia és transitat per a milers de nins i nines, alguns de poca edat, és miserable.
Bono, idò, els excrements de ca omplen la calçada del camí que va cap al CEIP Joan Mas i, des d’aquest curs, a la nova escoleta municipal, s’acumulen damunt les parets que separen les finques del camí, dins la corresponent bosseta amb la qual s’haurien d’haver tirat al poal dels fems en arribar a casa o bé a la primera paperera que trobassin, o directament tirades dins les finques.
Tot plegat, ja ho déiem al principi, demostra que les caques de ca són el símptoma no el problema, el símptoma que hi ha pollencins bruts, grollers, maleducats, incívics, negligents, deixats, irrespectuosos… i una llarga tirallonga de qualificatius contra els quals «fer pedagogia» no serveix.
