Els colors impossibles d’una cala Barques que ja no hi ésp+

No, la torre ja no hi és. El que sí que hi ha entre ella i l'objectiu del fotògraf són tones de ciment, formigó i asfalt. El problema és que la fotografia, acolorida amb intel·ligència artificial, ens la torna a posar al davant, encetant així una conversa entre el que reconeixem i el que hem perdut. La imatge mostra Cala Barques des d’un punt elevat, probablement el camí que baixa des de Can Franc. Al fons s’alça el perfil inconfusible del Cavall Bernat i, més a prop, apareixen la punta de la Torre i la Punta dels Ferrers, aquesta darrera separant Cala Barques de Cala Clara i ocupada avui per l’Hotel Don Pedro. Davant la mar destaca una construcció blanca amb teulada de teules. El paisatge té molt poca cosa del Sant Vicenç actual: hi ha roquissar, parets de pedra, vegetació baixa, i uns camins sense pavimentar. En primer terme, dues persones conversen mentre més avall unes altres figures s’acosten a la mar. La fotografia es conserva a la Fototeca de l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya i forma part de l’Archivo Ruiz Vernacci. La fitxa de la Fototeca no n’indica ni l’autor ni l’any, però la comparació amb altres negatius del mateix fons i amb marques de revelat idèntiques permet atribuir-la al fotògraf professional Joseph Jean Marie Lacoste Borde, i situar-la entre 1900 i 1915. No sabem què hi va portar Lacoste, ni si cercava un paisatge, un document topogràfic o una imatge destinada a la venda, però el resultat és molt més valuós que una simple postal turística. Sense proposar-s’ho necessàriament, va deixar enregistrat un Sant Vicenç anterior a l’explosió urbanística del segle XX. I en aquella imatge hi ha una construcció que avui ens obliga a fer un esforç de memòria: la torre de defensa. La torre de Sant Vicenç, construïda el 1571, s’alçava prop de la Punta de la Torre, i formava part del sistema de vigilància d’una costa que durant segles havia estat exposada a desembarcaments i incursions. El 1962 va desapareixes i avui només en queden el nom del lloc i els rastres físics del relleu. És una d’aquestes absències especialment estranyes del nostre paisatge: un element que durant segles va ser una peça funcional del territori i que, en menys d’una generació, va passar de formar part de la silueta de Sant Vicenç a existir només en fotografies, documents i memòria oral. La imatge sembla que està presa des de Can Franc. El xalet de la família Aloy, propietària de la possessió de Sant Vicenç, fou construït a finals del segle XIX i es convertí en un dels primers punts de relació entre aquell paisatge i els visitants que començaven a arribar-hi. No es pot afirmar amb certesa qui són els dos homes que apareixen a la fotografia. Sembla que observen el xalet. Podríem especular amb la possibilitat que fos l’arquitecte Joaquim Pavia Birmingham, autor del projecte de Can Franc o potser ser els pintors Joaquim Mir i Santiago Rusiñol, que coincidiren a Pollença a començaments del segle XX. Hipòtesis tan possibles com improbables. El context encaixa amb una transformació que tot just començava. Segons el llibre Pollença, segle XX, de Pere Salas, les primeres construccions documentades a Cala Barques eren senzilles cases de pescadors. A començaments de segle, la casa del patró Antoni Niu era l’únic establiment de la zona on es podia menjar o llogar una habitació i acabaria sent coneguda com la Pensió Niu. Allà s’hi allotjaren alguns dels primers turistes d’estiu i, especialment, pintors atrets per Sant Vicenç, entre ells Joaquín Sorolla el 1919, així com Hermen Anglada Camarasa o Tito Cittadini. Per això la fotografia no retrata tant una Mallorca immòbil com un territori que ja començava a canviar. La mar és gairebé la mateixa, les parets de pedra continuen ordenant el terreny i el Cavall Bernat encara domina el fons amb la mateixa força geològica. Però al voltant d’aquestes permanències s’ha construït, enderrocat, ampliat i transformat. On hi havia unes poques cases aparegueren noves edificacions; damunt les penyes va arribar l’Hotel Don Pedro; Cala Clara quedà parcialment amagada per la construcció; i la línia entre espai habitat i espai natural es va anar fent més difícil de veure. Fins i tot el camí des d’on probablement es va fer la fotografia ens permet llegir aquesta transformació. Encara existeix, però avui es troba tancat amb barreres i un pany de maleta. I si bé es cert que passa per una propietat privada, l’Ajuntament té servitud de pas. Qui vulgui berenar o dinar a la zona habilitada ha de travessar tota la platja i tornar a pujar fins al berenador, un recorregut que fa cent anys, senzillament, no calia fer. La imatge original és en blanc i negre, com correspon a l’època en què fou captada. Aquesta versió no pretén corregir-la ni fer-la més autèntica, tan sols intenta plantejar un diàleg o, millor dit, un joc. El color generat per IA és una interpretació: ajuda a imaginar les tonalitats de la pedra, la vegetació, les teulades, l’arena i la mar i, sobretot, fa més immediata la comparació amb el paisatge que coneixem avui. Però convé recordar que cap algoritme pot saber de quin color exacte eren aquelles parets o aquella vegetació aquell dia. El color aporta proximitat visual, no certesa històrica. Potser aquest és el motiu més interessant per haver-lo afegit. En blanc i negre, la fotografia pot semblar més remota del que realment és. En color, el Cavall Bernat ens sembla més proper i les persones deixen de semblar simples ombres. La fotografia no ens diu que abans tot fos millor ni que ara tot sigui pitjor. Ens diu una cosa més incòmoda: que un paisatge que avui consideram conegut és el resultat d’una successió de decisions, accidents, construccions, enderrocs, costums i oblits. El Cavall Bernat hi continua essent. La torre, no. El camí encara existeix. L’accés ja no és el mateix. La mar sembla la mateixa. La costa, en canvi, explica una història molt diferent. I potser mirar-la en color serveix precisament per això: no per tornar enrere, sinó per adonar-nos de fins a quin punt el lloc que coneixem també és, en certa manera, una fotografia que encara s’està revelant.

Pollença Folk serà a finals d'octubre

Publicacions relacionades

Suplements nutricionals: quan són necessaris i quan nop+

El Consell de Mallorca inclou Pollença en un projecte de modernització dels padrons a 46 ajuntaments de l’illa.p+

Itineraris pels paratges naturals de Pollença (XIII): la Vall de Formentorp+

Truc o tracte? D’on ve aquesta tradició de Halloween?p+