Viatjar amb la música sense sortir de Pollença ha estat possible aquest cap de setmana per partida doble. I és que, entre les activitats que s’han celebrat aquests dies, són de destacar dos concerts que s’han presentat com un viatge: el de divendres a Son Marc i el de diumenge a Sant Vicenç.
Un concert de proximitat
Horabaixa de divendres, 11 de setembre. La fosca encara no s’ha apoderat del cel quan el públic s’asseu a les cadires que omplen la clastra de Son Marc.
Abans que comenci el recital i després d’unes paraules del president de la Fundació Rotger Villalonga, Pere Antoni Borràs, que aquest estiu ha emprès l’organització d’aquests encontres que uneixen música i patrimoni; els germans Martí i Joana, en nom de la família Solivellas Orell donen la benvinguda als assistents i fan una pinzellada sobre l’estructura i els usos de les cases de Son Marc. Alhora, posen de manifest que sempre han tengut les portes obertes a celebracions ben diverses, però que mai no havien acollit un concert.
La clarinetista, Silvia Insa, agraeix, en nom dels músics, l’oportunitat de tocar en un espai tan meravellós i anuncia que, abans de cada peça, farà un breu apunt. Tot un encert. Les notes sonen més familiars per al públic.
El quintet de vent de fusta de l’Acadèmia 1830 va fer un recorregut musical per la Itàlia de Verdi, la Cuba de Paquito de Rivera, la Noruega de Grieg, la França d’Ibert i el Regne Unit de Hallan. Un repertori d’allò més ben escollit que va anar in crescendo i que no només va ser un viatge físic, sinó també un passeig per l’òpera, el jazz, la música instrumental…
I tot aquest viatge musical, en un ambient de proximitat física que permetia discriminar els sons de tots i cadascun dels instruments dels cinc components del quintet (Cati Roig, a la flauta; Álvaro Renard, a l’oboè; Silvia Insa, al clarinet; Per Caselles, al fagot, i Miriam Merino, a la trompa), però també bucòlica. I és que no només es va deixar sentir la fresqueta agraïda després d’un estiu sufocant a mesura que la fosca s’ensenyoria de la nit, sinó que també varen anar callant els lladrucs dels cans i els picarols de les ovelles.
Un recital necessari
Horabaixa de diumenge, 13 de setembre. L’esplanada de l’antiga església de Sant Vicenç (aquest edifici que ningú no vol, excepte qui no el pot aconseguir perquè no és de ningú) es vesteix amb llums de colors per acollir el recital de Natàlia Tascón i Delfí Mulet.
L’espai és d’allò més acollidor. «Màgic», en diu la cantant, que avança la intenció de fer un viatge a través de la música d’arrel popular. Dit i fet.
De cara riallera i veu dolça, dolcíssima, Natàlia Tascón va cantant i parlant, va cantant i reivindicant una educació pública i de qualitat, respecte per les persones, condemna les guerres, totes les guerres, presents i passades, defensant la música i, molt en especial, la música d’arrel tradicional.
Natàlia Tascón ha seduït el públic amb les cançons manllevades que interpreta amb estil propi, cançons amb lletres que diuen coses i amb la seva conversa espontània, clara i agradosa.
Els llums de colors tenyeixen el fons que fa de decorat, mentre un ratolí melòman puja i baixa per les branques de l’arbre més arrecerat. I el públic, totalment entregat al duet Tascón i Mulet, respon a la invitació de cantar amb ells, d’acompanyar-los, de cantar plegats…
Sense voler, arriba al final un recital necessari.
