Victòria A. Burguera: «El cors medieval funcionava com una autèntica indústria estacional per a molts de mallorquins»p+

El passat 14 de març, aprofitant la seva visita al Port de Pollença per impartir una conferència de la la UOM, parlàrem amb la doctora en Història Medieval Victòria A. Burguera Puigserver sobre la pirateria i el cors a la Mallorca medieval, un tema que interessa molt, per raons òbvies, als habitants d’aquesta part de l’illa. Especialista en conflictivitat marítima, assessora de la sèrie Pirates a les Balears d’IB3 i autora del llibre Els perills de la mar a la Corona d’Aragó baix medieval, Burguera explica com aquests atacs varen influir en la vida, l’economia i fins i tot la geografia dels pobles de l’illa. - Per posar context, com definim un pirata a l’edat mitjana? La paraula tenia el mateix sentit que té avui? No, en absolut. Quan començam a trobar la paraula “pirateria” a la documentació medieval -i ens hem de situar sobretot a partir del segle XIII, en el context de la Corona d’Aragó i del Regne de Mallorca- no fa referència a una persona amb una connotació negativa. La font original no fa un judici de valor. Aquesta és la primera gran diferència respecte a èpoques posteriors, en les quals el pirata serà aquell que actua de manera arbitrària, que no obeeix les normes i que se situa al marge de la llei, en contraposició amb el corsari. A l’edat mitjana, quan començam a tenir patents de cors i normativa escrita, la paraula “pirata” feia referència tant a les mateixes llicències com a la persona que capturava a la mar amb autorització. Sense cap connotació ni positiva ni negativa. Simplement se li donava permís per practicar l’ars piratica, una tècnica de robatori autoritzada. Era, literalment, una professió reglada. - I als documents, com apareixen els qui atacaven des del punt de vista de les víctimes? Aquí és on s’ha de ser molt honest amb les fonts. La documentació que conservam és sobretot documentació de víctimes: queixes, denúncies i reclamacions davant les autoritats. I en aquests documents, els qui els han atacat apareixen sempre com a “pirates” o “corsaris” de manera pràcticament sinònima. A la persona que han segrestat li és ben igual si l’atacant tenia patent o no. Per tant, són conceptes profundament subjectius. Per això els medievalistes que estudiam aquest període, del segle XIII al XV, acabam preferint el terme “depredadors marítims”. És més neutral i científic. - Qui practicava aquestes activitats? Quin perfil social tenia? Podem identificar categories diferents des de la perspectiva mallorquina, però la principal és la dels professionals marítims: mariners, patrons i gent que vivia de la mar. Aquestes persones, de manera estacional -de dia primer de maig fins dia vint-i-nou de setembre, quan feia bon temps- armaven petites embarcacions per anar a atacar el nord d’Àfrica. No ho feien tot l’any ni era la seva dedicació principal. Si haguessis demanat a un d’ells quina era la seva professió, mai t’hauria dit “som corsari”. T’hauria dit que era mariner, patró, fuster o carnisser. El cors funcionava com una autèntica indústria associativa: diverses persones s’ajuntaven, invertien doblers, armaven el vaixell i feien l’expedició com a complement de les seves activitats habituals. La immensa majoria de patents de cors que conservam corresponen precisament a aquest tipus d’expedicions petites i estacionals. - Quin era l’enemic que trobaven al nord d’Àfrica? Al segle XV, que és el període que jo estudiï, l’Imperi Otomà encara no havia arribat plenament a la Mediterrània occidental. Per tant, els musulmans del nord d’Àfrica no representaven encara l’amenaça enorme que arribarà després al segle XVI. Hi havia diversos sultanats, uns més poderosos que els altres. El més ofensiu i amb més capacitat militar era el sultanat hàfsida de Tunis. Però fins i tot ells actuaven amb embarcacions petites i capturaven, com a màxim, una desena de persones per expedició: pescadors, mariners o gent que pasturava el ramat a zones de marina. Això provocava una esclavitud majoritàriament masculina, perquè els professionals marítims eren els qui estaven més exposats. - I els jueus? També eren objectiu d’aquestes captures? Els jueus eren un cas diferent perquè no tenien un estat propi ni actuaven en nom d’una autoritat política concreta. Sí que sabem que en alguns moments es va haver de legislar perquè n’havien capturat alguns, però no podem parlar d’una esclavització jueva sistemàtica. La gran dinàmica dels segles XIV i XV era sobretot un enfrontament entre cristians i musulmans. - Quin dels dos bàndols impulsava més aquesta activitat? Hi ha dos moments culminants: el principi i el final del segle XIV. És quan al nord d’Àfrica es comença a invertir molt de doblers en la indústria corsària fins a convertir la rapinya marítima en una de les principals activitats econòmiques. A Mallorca això no passava. Aquí l’activitat econòmica principal era el gran comerç mercantil, que seria l’equivalent al turisme actual. El cors hi contribuïa, però era complementari. Quan el nord d’Àfrica intensifica aquesta activitat a finals del XIV, les costes cristianes es veuen molt més atacades i, com a resposta, aquí també s’expedeixen de cada vegada més patents de cors. - Hi havia també una lògica estratègica a l’hora de decidir on atacar? Sí. Atacar la mateixa zona que t’havia atacat servia com a càstig perquè l’empobries i dificultaves futurs atacs. Però sobretot servia per capturar persones i poder fer intercanvis de captius. L’objectiu principal no era tant robar mercaderies o animals. El gran negoci era el rescat de persones. - Realment era tan lucratiu? Moltíssim. El que movia l’economia era el que es pagava per recuperar els captius. Com que els capturats solien ser pescadors o mariners amb poca capacitat econòmica, les famílies s’havien d’endeutar, demanar préstecs o acudir a ordes redemptores. Fins i tot es creaven fons comunals o espècies de “borses d’estalvi” entre els membres d'un mateix gremi per tenir doblers disponibles en cas que qualcú fos segrestat. També es posaven bacins a les esglésies per recaptar almoines pel rescat de captius. Era una mena d’assegurança col·lectiva. Els qui promovien aquestes expedicions hi guanyaven doblement: quan venien l’esclau com a mà d’obra i quan cobraven el rescat. Era pràcticament un mercat bursàtil de compravenda de persones. I cap de les dues parts tenia gaire interès a aturar-ho. Fins i tot quan hi havia tractats de pau entre el rei d’Aragó i els sultans nord-africans, s'acordava fixar un preu base pels rescats (evitant especulacions) o l'intercanvi dels que estaven en mans dels governants... - I a Pollença? Hi havia tradició corsària? Sí que m’han aparegut persones de Pollença a la documentació, sobretot com a fiadors o inversors en patents de cors. És a dir, persones que avalaven legalment una expedició perquè hi havien invertit doblers. Ara bé, quantitativament apareixen moltes més persones d’Alcúdia. A l’edat mitjana, el gran port natural i històric de la zona nord era el port d’Alcúdia, juntament amb Ciutat, Sóller i Andratx. Allà hi havia drassana, professionals marítims i molta més activitat comercial. Els altres llocs eren considerats sobretot embarcadors o petits molls. - Quin tipus d’embarcacions feien servir? Parlam sobretot de barques, llaüts i llenys. Eren embarcacions petites de rem, amb vint o trenta persones com a màxim. Normalment hi havia un rem per cada dues persones, distribuïdes en una o dues tires. Eren expedicions ràpides i relativament curtes: pensem que el nord d’Àfrica és molt a prop de Mallorca i aquestes incursions podien durar, com a molt, un mes. No atacaven grans poblacions. Això ho feien les grans armades institucionals. - Hi ha documentats grans atacs corsaris al nord de Mallorca durant els segles XIV i XV? Tenc notícies de petites embarcacions de pas i d’algun desembarcament menor, però no d’un gran atac comparable als del segle XVI. També he de dir que jo he treballat sobretot amb documentació de Ciutat i arxius peninsulars, no directament amb els arxius locals de Pollença. El que em sorprendria seria trobar una gran destrucció independent perquè les grans expedicions que arrasaven poblacions senceres solien ser armades institucionals: del papa, del rei o de grans ciutats com Barcelona. - Quins exemples d’aquests grans atacs tenim? A Mallorca tenim documentat l’atac genovès contra Porto Pi l’any 1412. Allò no era una expedició per capturar quatre persones: l’objectiu era destruir les principals instal·lacions portuàries i capturar grans naus mercants carregades. També tenim casos puntuals com l’armada del papa Benet XIII, el mateix any 1412, que va fer un atac de càstig contra la població nord-africana de Cherchell. Però insistesc: aquestes grans operacions eren excepcionals abans del segle XVI. - La pirateria va influir realment en la forma dels pobles de Mallorca? Totalment. Si miram el mapa de Mallorca, les poblacions arran de mar són molt recents, pràcticament totes són del segle XX. El Port de Pollença, el Port d’Alcúdia o Porto Cristo són nuclis molt moderns. Durant segles, la mar es veia més com una font de perill que no de riquesa. Les terres de marina eren considerades les menys fèrtils i ningú volia viure-hi davant. La població vivia terra endins per seguretat. El mateix passa amb Campos, que es funda quilòmetres allunyat de la costa tot i tenir zones molt importants devora la mar. - I les famoses torres de defensa? Aquí s’ha de diferenciar molt bé. Les torres circulars de vigilància que avui associam amb la costa mallorquina són sobretot del segle XVI i estan vinculades a l’amenaça otomana. En canvi, al segle XIV el que predominava eren torres interiors quadrades, moltes vegades de propietat privada. La seva funció no era fer guerra sinó servir de refugi a la població dispersa quan hi havia desembarcaments. A més, moltes vegades els guaites simplement vigilaven des de punts elevats amb petites estructures de fusta o pedra. - Hi ha continuïtat entre aquesta pirateria medieval i el famós atac corsari a Pollença de 1550? Sí, però entre cometes. L’activitat econòmica de base és la mateixa, però el canvi d’escala entre el segle XV i el XVI és brutal. Al XV, els sultanats nord-africans feien incursions petites i el problema no preocupava excessivament les autoritats. En canvi, al XVI, l’Imperi Otomà absorbeix aquests territoris i la monarquia hispànica es troba davant una gran potència naval amb capacitat per despoblar territoris sencers. Aquí ja no parlam de perdre deu pescadors o vint mariners. Parlam de l’amenaça de perdre pobles sencers. Això obliga a replantejar completament la defensa i transforma tota la Mediterrània. - Podríem dir que la pirateria també es feia servir com a excusa política? Completament. El millor exemple és Jaume I. Una de les grans justificacions de la conquesta de Mallorca és que des de les Balears es practicava pirateria contra naus cristianes i que ell venia a posar ordre. Però el veritable objectiu era controlar una plaça geoestratègica clau al centre de la Mediterrània occidental, des d’on els mercaders poguessin comerciar, fer escala i proveir-se.

Una vetlada com les d'abans a Cala Murta

Publicacions relacionades

Els actors de «Després de la Desgràcia»: Emocions, música i el repte de donar vida a un drama històricp+

Cala Murta acull avui un concert del Jove Cor de la Catedral de Reimsp+

Què és el Batch Cooking?p+

L’exposició fotogràfica “Filmant emocions pollencines” mostrarà el darrere de les càmeres de “L’últim dia de Maig”p+