Amb 17 anys, Joan Rabassa Payeras s’ha convertit en el nom propi del Pi de Sant Antoni de Pollença 2026, una pujada marcada per la rompuda del tronc, la intensitat i les bregues a baix. Lluny de l’èpica grandiloqüent, Rabassa afronta el que ha viscut amb humilitat i discreció. De fet, admet que el que li agrada menys d’haver pujat el Pi és “el protagonisme mediàtic de després i haver de respondre a totes les entrevistes”. Xerra poc, però quan ho fa deixa clar que darrere l’èxit hi ha preparació, equip i una passió profunda per la festa.
Preparació, esport i cap improvisació
Estudiant de 2n de batxiller a l’IES Guillem Cifre de Colonya, Rabassa arribava al dia de Sant Antoni amb els deures fets. “Havia entrenat i tenia clar que volia pujar”, explica. No és una afirmació buida: ha practicat i practica diversos esports —judo, vela i kitesurf amb l’equip del Reial Club Nàutic del Port de Pollença— i completa la preparació amb escalada en rocòdrom. “Aquests esports desenvolupen el tren superior”, assenyala, conscient que la força és important però no suficient. La tècnica, diu, és clau, una habilitat que ha anat cultivant des de petit, quan ja li agradava enfilar-se als arbres.
La preparació també va ser mental. Rabassa s’havia fet un pla d’entrenament específic per arribar en el millor moment possible al dia gran. L’objectiu era clar: pujar un Pi sencer. La realitat, però, va ser una altra.
Un Pi romput i una pujada intensa
La rompuda del Pi va generar molts dubtes. “Quan vàrem veure que s’havia romput vàrem dubtar molt d’intentar-lo pujar”, reconeix. El tronc era més curt de l’habitual, però això no el va fer més fàcil. Al contrari: es va carregar de saïm i sabó, fet que va convertir la pujada en un repte breu però extremadament intens. “Va ser curta, molt intensa i cansada”, resumeix. Tot i així, la dificultat afegida li va semblar positiva perquè va allargar la festa i va incrementar l’emoció.
No era el primer intent. Fa dos anys havia arribat fins a la primera corda i l’any passat ho va provar sense èxit. “L’any ja ho vaig provar però me varen estirar d’una cama”, recorda. Enguany, la diferència va ser decisiva.
L’equip, el factor determinant
Si una idea es repeteix en el seu relat és el paper dels amics. “Enguany tenia un molt bon equip d’amics”, afirma. En el Pi de Pollença, on els altres grups impedeixen l’ascens i les estirades formen part del ritual, el suport dels de baix és fonamental. “Els amics és el que fa que pugis o no”, insisteix. A baix hi havia “moltes bregues”, però els amics varen fer la feina bruta: obrir pas, mantenir-lo fresc i protegir-lo de les estirades. Sense ells, admet, no hauria estat possible.
Aquesta visió col·lectiva també explica com viu l’èxit. La dedicatòria és clara: als pares, al germà, als padrins i, sobretot, als amics que l’han ajudat a arribar a dalt.
Una passió estudiada i amb memòria familiar
La relació de Rabassa amb el Pi va més enllà del repte físic. L’any passat, a primer de batxiller, va dedicar el treball de recerca a la festa del Pi de Sant Antoni. Investigant-ne la història va descobrir un vincle familiar inesperat: un tio de sa mare era batle en funcions quan Joan March, propietari de Ternelles, va donar permís per anar a cercar el Pi allà cada any. Un detall que encara reforça més el seu lligam amb una tradició que sent com a pròpia.
Mirant endavant, sense presses
Després d’haver assolit el somni, Rabassa no té pressa per repetir. “Qualque any ho tornaré intentar”, diu, però abans vol deixar pas als altres i ajudar els amics que ho vulguin provar. Li queda, això sí, una espineta: la de pujar un Pi més alt, “un Pi com toca”. Aquest, reconeix, “va ser molt divertit”, però el repte complet queda reservat per al futur.
