Amb el número 80 de la col·lecció Trucs i Baldufes que El Gall Editor dedica a la poesia, veu la llum el poemari Pecten de la jove Joana Cruzate, una poemari que atansa el lector a un tros de vida amb cura. Busca la part més dolça de la llengua als plecs de la imatge, resseguint la corba de tots els cossos; asseguda, pacient, sota la figuera. Aquests són poemes que neixen del terra del desig i de l’aigua. Una petita elegia a algú que creix, que canvia.
Fragment del pròleg per Esmeralda Berbel
Pecten és un poemari d’audàcia i registre líric inusual. Cada espai que la Joana ens obre posseeix la força de la confessió i es troba dins, a l’òrgan, al dibuix del mol·lusc, a la respiració de la clavícula, al secret d’un crani i al pes d’un braç sobre el pit. Llegeixo aquesta jove poeta amb una admiració absoluta per la llibertat amb què construeix escenes, diàlegs, imatges, per la hibridació del text, sense puntuació, amb puntuació, amb l’estructura clàssica i després amb la fusió d’altres gèneres més prosaics, narratius, diarístics.
Llegeixo a la Joana i entro amb ella a la lleugeresa dels seus vespres tranquils, a l’horitzontalitat de la llum, i alhora entro amb ella a la profunditat d’allò que més ens pertorba: aquell buit, aquella línia de ferida, on l’escriptura arremet com un miracle. I és aquest el miracle: Pecten.
Joana Cruzate
Nascuda a Barcelona (2004), és estudiant de Ciències del Mar. Explora la poesia des de classes d’escriptura creativa i, juntament amb les seves companyes, participa en diversos recitals literaris. Ha publicat quatre poemes en l’antologia Hay Otra Fiesta (RiL Editores, 2022) i dos relats en l’antologia El ruido de las lavadoras (Editorial Dosmanos, 2024). Pecten és el seu primer poemari.
Mostra de l’obra
PELL
La línia de la teva clavícula s’enfonsa sota el meu pes. T’he entregat un crani. Sencer. Ara em talles una peça de fruita. L’estires en un plat i li poses sucre. Me la menjo amb els dits. Noto el suc que em regalima dels llavis. Tu em mires com em mires en dies així. Em dones un tovalló. Després d’assecar-me les comissures et dic que em vull tallar els cabells. M’estires al teu llit i fas silenci. Saps que la meva pell està cansada: un altre hivern ofegat als túnels del metro, una estona morta entre transbords. M’estires al teu llit i em toques el front. Dius: em penso que tens febre. I els mesos de la fred tornen a fondejar la medul·la. Dos dits darrere l’orella. Un polze a la mandíbula. Dius: descansa.
La línia del teu pit s’enfonsa al meu costat com un animal que torna a casa.
FIGUES
From the tip of every branch, like a fat purple
fig, a wonderful future beckoned and winked.
Sylvia Plath, The Bell Jar
Habitar el revers de la costella. Em toques l’espatlla les mans la cama. Dius: som joves. Cada nit. Jo cullo les fruites que maduren a la pell sembrada. No saps que ploro quan t’escric. O que se m’acaben els bols fruiters i les figues han començat a tocar el terra. Dius: tenim dinou anys. Cada nit la costella habita el revers del roure. No sé què fer amb el pes que em queda.
