Els nostres noms de lloc: On s’han fet els combats finals del simulacre de Moros i Cristians?P+

Juan M. Torres Velasco Les primeres dades que tenim de la celebració del simulacre de Moros i Cristians les trobam en el llibre d’actes de l’ajuntament de Pollença, de 8 de juliol de 1860 quan, en sessió ordinària, es dona permís als obrers de la Patrona “para hacer la fiesta de la misma en el simulacro de los moros”, prèvies les precaucions convenients i de seguretat, a fi de prevenir qualsevol desgràcia que pogués succeir. Aquest acord ens confirma que el simulacre ja es feia des d’anys enrere, com també podem deduir de la descripció de les festes de la Patrona que va deixar escrita Ramon Picó i Campamar, i que havia de ser de l’any 1858 o 1859 perquè l’any 1860 ja vivia a Barcelona. En la descripció del simulacre que apareix en aquest escrit de Picó i Campamar, observam que els escenaris del simulacre són la placeta de l’Almoina, el carrer Major i la placeta de Sant Jordi, llocs que sempre si han celebrat actes del simulacre, però no així on s’han fet els combats finals. Originàriament fou el Camp d’en Campos, actualment conegut com el Camp, una zona rural que començà a urbanitzar-se a les darreries del segle XIX, i que el 1880 era propietat del senyor Pere Aloy Llobera, espòs de la senyora Mª Concepció Bennàsar Simó “Sion” i afrontava pel nord amb torrent de Sant Jordi, a l’est pel carrer de la Mar i carretera al Moll, pel sud amb carrer de la Portella (ara de n’Adan Diehl) i oratori de Sant Jordi, i per l’oest amb el carrer de Campos, terres de Bartomeu Amengual, i pels carrers Verger i de les Barques. El nom deriva d’una antiga propietat de la família Campos de Pollença, ja documentada el 1470 en la illeta del mateix nom, que es manté fins als inicis del segle XIX, i se situava entre els actuals carrers de Balaixa, Horta, Monti-Sion i Jesús. A través dels anys el Camp d’en Campos va ser l’indret per excel·lència del combats finals dels primers simulacres de Moros i Cristians fins a la Guerra Civil, encara que no fossin continus, perquè es va suspendre el 1864, per mala anyada, i ja es va deixar de fer fins l’any 1882, en què es va reprendre la festa, gràcies a una sèrie d’erudits com Mateu Rotger, Miquel Costa i Llobera, Ramon Picó i Campamar, Francesc Asprer, Antoni Maria Cerdà, Josep Guiraud o Ramon Martorell “Sionet”. La festa de la Patrona va agafar embranzida, com podem veure a la descripció de la festa en la carta que l’escriptor Antoni Maria Alcover va enviar al director del diari Àncora, on diu literalment: “les escrich per contar d’una festa essencialment mallorquina, tota mallorquina y popular que no 'u pot esser més: la festa de la Patrona de Pollensa, la Mare de Déu dels Angels que donà forsa, eyma y valor a n’en Juan Mas, un pobre texidoret que ab un grapat dels pollensins que pogué aplegar para dot a n'els moros que ab en Dragut per capità havian desembarcat, y feyan de les seues per dins la vila, y los donà una mala pellisa”. Però els anys 1889 al 1891, inclosos, tampoc es va fer festa de la Patrona en la seva vessant cívica. Tanmateix, els anys següents es continuà fent el combat final en el Camp d’en Campos, excepte el 1903 que es va fer al Camp de les Monges, si bé desconec el motiu d’aquest canvi, perquè l’indret es troba prop de l’oratori del Roser Vell, justament a la part de la vila oposada al Camp. Els combats finals continuaren desenvolupant-se en el Camp d’en Campos, fins que el 1926, quan degut a la urbanització d’aquells terrenys, ja veiem que es feu al Camp d’en Brull, vora l’actual rotonda del Gall, on ara hi ha un aparcament i que a l’Amillarament de Pollença de 1865 apareix com a propietari D. Marià Villalonga, senyor de Ternelles. Posteriorment es va celebrar el combat final a Ca les Monnares, a la zona de l’actual plaça del mateix nom, que segons el document anterior pertanyia a D. Bartomeu Aloy Prats “Franch”; i més tard es va fer al Camp de l’Om, a l’actual entrada a la vila pel carrer Cecili Metel, que era propietat de Joan Llobera Cànaves; tots ells majors contribuents. Finalment, acabada la Guerra Civil, es reprengueren els combats en la finca anomenada de Ca n’Escarrinxo. Aquest terreny, el 1934, havia estat arrendat, pel Club Pollença, a les propietàries Maria Rotger i Francesca Llobera per instal·lar-hi un camp de futbol i una pista ciclista o voltadora. Escarrinxo és un malnom que ja està documentat a principis del segle XVI, ja que a l’Inventari d'armes, arcabussos i ballestes de Pollença (1538-1560), hi figura com llancer en Cristòfol Malià "Escarrinxo". Per acabar, comentar que no sempre la participació en el simulacre de Moros i cristians ha estat tan nombrosa com en aquests darrers anys. Apuntem que l’any 1860 el llistat de cristians no passaven de 20 o 30, essent un poc superior el de moros. Curiosament, a un acta de l’Ajuntament de 4 de juliol de 1934, s'acordà fer un pregó donant 15 dies de temps per a que puguin inscriure’s (els participants en el simulacre) "y llevarse a cabo si se cuenta con unos ciento cuarenta inscritos". Malauradament, no es va poder celebrar aquest acte perquè els inscrits només foren 37. Per això, l’Ajuntament, a més d’obsequiar amb una berbena als que prenguessin part en el simulacre, acordà premiar a cada participant amb un donatiu de 10 pessetes. Bones festes!