Toni Moltó: «Dirigir la Banda de Pollença és un orgull, prò també una gran responsabilitat»p+

Pollença és un poble amb una llarga tradició bandística. Des de fa més d'un segle, la Banda de Música acompanya les grans celebracions i s'ha convertit en una de les entitats més estimades del municipi. Avui, per primera vegada en molts d'anys, la dirigeix un pollencí: Toni Moltó, trompista de professió i músic vinculat a la Banda des dels nou anys. Parlam amb ell sobre la seva trajectòria, els records i els reptes de dirigir la banda del seu poble. - La música ha estat present a la teva vida des de ben petit. Com va començar tot? Va començar perquè el meu germà anava a l'Escola de Música de Pollença. Jo també hi vaig voler entrar i, encara que inicialment pensava tocar el trombó, en Pep Petit em va ensenyar la trompa i em va convèncer. Aquell va ser el principi de tot. Després vaig continuar la formació amb en Toni Coll, que em va preparar per entrar al Conservatori. Vaig cursar els estudis professionals al Conservatori de Mallorca i els superiors entre el Conservatori del Liceu de Barcelona i l'ESMAR de València, on vaig poder estudiar amb en Bernardo Cifres, un professor amb qui sempre havia volgut fer feina. En música, sovint tries més el mestre que no el centre. - Recordes la primera vegada que tocares “L’Alborada”? Perfectament. Tenia nou anys i va ser una experiència que no oblidaré mai. Record la xocolata amb ensaïmada abans de sortir, la plaça plena de gent i la il·lusió immensa de formar part de la Banda. En Gabi Cifre, que era el president de la Banda en aquell moment, em va agafar la trompa, em va posar al seu costat i em va dir que era un moment una mica complicat per la gentada. Anàvem els dos junts i també teníem la policia a prop per custodiar-nos. Jo tenia 9 anys, em faltava un mes per fer-ne 10, era molt petit! Aquella primera Alborada va ser una cosa espectacular. Des d'aquell 2002, no he deixat mai de tocar amb la Banda. - En aquell moment ja t'imaginaves dirigint-la? No, ni molt manco. El somni era simplement formar-ne part. A l'Escola de Música hi havia un ambient extraordinari i tots teníem la Banda com el gran objectiu. Anar als concerts de Sant Vicenç o de la Patrona em motivava tant que quan arribava a ca nostra me posava a estudiar. La direcció va arribar més endavant. Quan dirigien en Vicenç Fontelles i després n'Emili Vivas vaig començar a fixar-me molt en aquesta faceta. Més tard vàrem organitzar una banda de joves per oferir un concert a Sencelles, i allà vaig descobrir que dirigir m'apassionava. - Com et vas formar com a director? Va ser un procés molt gradual. En Vicente Bono em va donar un consell que encara avui consider fonamental: començar dirigint els més petits. Així vaig començar amb les bandetes de sa Pobla i, després, amb les del projecte C@lor Musical de Pollença, que encara dirigesc. Aquest projecte és una eina magnífica perquè els infants coneguin els instruments de vent i molts dels qui hi participen acaben entrant a la Banda. - Professionalment, a què et dediques? Som professor de trompa i cap d'estudis de les escoles de música de Sóller i de sa Pobla. També dirigesc les seves bandetes i, quan surt l'oportunitat, faig feina com a intèrpret. He col·laborat amb la Simfònica de les Illes Balears i amb l'Orquestra Simfònica de Sant Cugat. - Com és la Banda de Pollença que has trobat com a director? Som entre cinquanta i cinquanta-cinc músics, una banda relativament jove i amb molt bon ambient. Sempre hi ha coses a millorar -m'agradaria reforçar algunes veus, com els saxos tenors o els trombons-, però el més important és el factor humà. Aquí conviuen músics veterans amb joves que tot just comencen, i això és una gran riquesa. - Dirigir la banda del teu propi poble deu ser diferent. Ho és molt. És una de les experiències més guapes que he viscut, però també una de les més complicades. Tothom em coneix des de petit i això fa que, de vegades, costi separar la relació personal del paper de director. Amb el temps, però, anam trobant aquest equilibri basat en el respecte mutu. - Com prepares el repertori? Intent que sigui participatiu. Si qualcú proposa una obra interessant, sempre mir de tenir-la en compte. En aquest sentit, he de dir que tenc un gran aliat que és en Pep [Bennàssar]; ell és una autèntica biblioteca musical de partitures. Sempre té un criteri molt estructurat i quan li deman consell sobre on col·locar una peça, sempre em dona una raó de pes de per què sí o per què no. Per Setmana Santa, per exemple, tenim en Javi Carmona, que és un apassionat de les marxes... Una de les coses que vull recuperar -que ja feia n'Emili- és penjar un full on tothom pugui apuntar suggeriments de peces que vulguin repetir o cançons noves que hagin escoltat, i així cercar l'arranjament que millor s'adapti al nostre nivell. El més difícil és trobar l'equilibri entre els diferents nivells dels músics. Per als grans concerts ens agrada assumir reptes importants i hem interpretat obres com Huapango, Capricho Español, Bodas de Luis Alonso o Camino Real. Exigeixen molt, però també fan créixer la Banda. - Aquesta Patrona participau en l’obra de teatre musical Després de la Desgràcia. Ha estat un repte enorme. Musicalment no és el més difícil que hem fet, però coordinar músics, actors, cantants i escenografia requereix molta feina. És precisament aquest tipus de projectes el que fa que la Banda continuï evolucionant. - La Banda participa cada vegada més en projectes compartits amb altres entitats. I esper que continuï essent així. Una banda de poble no només ofereix concerts; acompanya les processons, els Reis, el Corpus i les grans festes. A més, m'encanta col·laborar amb altres col·lectius. Hem fet concerts amb el Cor, Pere i el llop amb l'escola de Monti-sion, activitats amb els geganters i ara també teatre musical. Tot això dona vida al poble. - Què sents quan puges a dirigir un concert important? Sempre hi ha nervis. Des del moment que tries les obres fins que sona la primera nota hi ha molta responsabilitat. Però una vegada comença la música, tot desapareix. Entres dins una bombolla on només existiu la Banda i tu. Record especialment el concert de la Fira dedicat a la música de cinema. Era un espectacle continu, amb projeccions, i gairebé no em vaig girar cap al públic fins al final. Quan ho vaig fer i vaig veure l'església plena de gom a gom, fins i tot amb gent al carrer, em va impressionar molt. - Quina és la millor recompensa? Veure els músics satisfets després d'haver superat un concert difícil i sentir que el públic ha gaudit de la música. Quan la gent t'atura pel carrer per donar-te l'enhorabona, t'adones que totes les hores d'assaig han valgut la pena. Al cap i a la fi, la Banda forma part de la identitat de Pollença, i poder dirigir-la és un privilegi que visc amb molta il·lusió i també amb molta responsabilitat. fotoarxiu: toni molto 379 Toni Moltó, director de la Banda de Música de Pollença.

Ja estan a la venda els tiquets per a la tradicional arrossada solidària del Port de Pollença

Publicacions relacionades

Memòria gràfica d’una festa viva: els cartells de les eleccions del simulacre de Moros i Cristians de Pollençap+

«La política és escoltar i trobar l’equilibri»p+

L’Ajuntament crea un joc d’espases i un escut de reserva per als càrrecs dels Moros i CristiansP+

Quan es faran els mercats aquestes festes de la Patrona?p+