El Puig de les dones: goig, memòria i comunitatP+

Aquest 8 de març, Mala Pècora i Can Bum van organitzar la que podem començar a considerar tradicional pujada al Puig de Maria per recordar històries de dones que potser no surten als llibres d'història. En aquesta quarta edició, devers 150 persones pujàrem el Puig en un ambient alegre i comunitari.Tant a les nostàlgiques que vulgueu recordar aquest bonic matí de dissabte com les que no poguéreu venir, us convidam a refer la pujada i les seves aturades. Amb un cel clar, tot i les pors de pluges, partim de la plaça, punt de trobada, guiades pels Xeremiers Orats. Abans de començar la pujada, fem una aturada enfront del convent per parlar d'un episodi de la història del que va ser escenari. Na Layla ens explica que en aquest indret, abans de posar-se en funcionament la fàbrica de catifes de Can Morató, s'hi van instal·lar durant un temps maquinària per així poder provar si les dones tenien la destresa necessària per poder fer la feina un cop la fàbrica estés en funcionament. Òbviament, l'interès en la mà d'obra femenina no era altre que el fet que els podien pagar sous més baixos que als seus companys masculins. Seguim, ara sí sortint del nucli urbà, i començam la pujada, amb un bullici de converses i trobades. La primavera es deixa entreveure al bosc i camps que bordegen el camí: figueres treient les primeres fulles, camps coberts d'un mantell groc intens de vinagrella i cítrics florits que escampen el seu característic olor per tot. Des del col·lectiu ens comparteixen quina va ser la llavor de la pujada que ja s'ha convertit en tradició pel 8M. Ens conten que Flor Ricomana i les seves companyes varen viure inicialment en una ermita situada al conegut “Puig de les Dones”, a la zona de Can Sales però és menys sabut és que posteriorment es traslladaren al Puig de Maria, on fundaren una biblioteca i una escola. La proposta de fer una pujada va sorgir amb la idea d’aprofitar l’ocasió per recordar la història d’aquestes dones que varen viure a l’antic monestir. Amb el temps, la iniciativa ha anat creixent i s’ha convertit en un espai per recuperar la memòria d’altres dones les vides de les quals han quedat ocultes o oblidades. Dones que mereixen ser recordades, reconegudes i reivindicades. Una novetat de l'edició passada va ser la participació del cor autogestionat Sa Corrala. Enguany no només repeteix, sinó que s'hi afegeix un segon cor a la jornada! El molt jove cor reivindicatiu de Can Bum (encara sense nom) va fer el seu debut a la tercera aturada amb una emocionant reedició de Cançó de fer camí, molt adient poema de Maria Mercè Marçal. Després de presentar-les, silenci, remor suau de canyes al vent seguida de deu veus que s'alcen alhora en un himne a la llibertat i a la millor alegria: la compartida. Partim pel març amb la ventada,i amb núvols de cor trasbalsat.Sí, serem vint, serem quaranta,amb la lluna per estendard. Bruixes d’ahir, bruixes del aldia,ens trobarem a plena mar.Arreu s’escamparà la vidacom una dansa vegetal. Costa no emocionar-se amb aquest bell moment i amb els botets d'alegria i les abraçades que, en acabar, comparteixen les membres del cor entre elles i les que les hem escoltat orgulloses. Seguim pujant i en una volta del camí, na Francesca Palou amb la respiració accelerada i la veu tremolosa per l'emoció ens parla de la seva "abuela": na Maria Capilla del Pino. Mostrant una antiga fotografia on se la pot veure amb gorra de miliciana, devora el seu marit que es va "tirar al monte" i el mataren al maquis, la seva néta ens conta una història de resistència, de tragèdia familiar i sobre tot d'anys de silenci espès que fa espirejar els ulls de moltes de les que l'escoltam. Mentre algunes anam a abraçar-la i agraïr-li haver-nos explicat aquesta història, el grup comença a posar-se en moviment per continuar la pujada. A un dels molts revolts del serpentejant camí, li toca a Sa Corrala, que per segon any ha vingut a acompanyar-nos. En part per casualitat, també canten un poema a la llibertat, en aquest cas Txoria Txori (l'ocell, és ocell), poema basc escrit per Josean Artze i musicat i popularitzat per Mikel Laboa. Abans de cantar en èuscar ens llegeixen el poema traduït al català: Si l'hagués tallat les ales, haura sigut meu,no hauria fugit,però així,hauria deixat d'ésser ocelli jo el que estimava era a l'ocell De nou, queda palès el poder de la música i la veu nua. Qui sap si entre el públic s'hi trobaven alguns ocells amagats entre els arbres. Impulsades per aquesta màgia, seguim fent camí i ens aturam un darrer cop abans d'arribar a dalt. Aquí Margalida Llompart, coneguda com Corraleta, conta com va néixer la seva passió per la pagesia a través del seu marit. Tot i esmentar les dificultats d'exercir aquest ofici sent una dona, amb actituds paternalistes o assumint que és el marit qui treballa el camp i mena el tractor, així com els conflictes amb l'especulació de la terra a un món on la terra no és per a qui la treballa i cuida ni està al servei del sosteniment de la vida, el regust final és més bé dolç. Poques coses captiven tant com escoltar a una persona parlar des del cor de la seva passió, demostrant que la pagesia no és un retall del passat sinó clau per a un futur desitjable. Un futur que s'albira quan parla de la seva filla, asseguda enfront, que ha heretat la seva passió. Tant mare com filla deixen anar algunes llàgrimes, i de segur no són les úniques. Finalment, arribem a dalt del tot, on se situa el santuari de Maria i hom pot observar gairebé tot el municipi. Tranquil·lament, deixant temps per descarregar les aportacions de cadascú per al berenar col·lectiu i jaquetes que no ens hem posat, el grup s'instal·la a aquest indret. Sa Corrala ens delecta i engresca amb la seva versió de Cant de Lluita, de Roba Estesa. Després de repartir papers amb unes gloses escrites a dretcient per a n'El Puig de les dones, els dos cors agermanats i tota la resta cantem l'Amo de Son Carabassa, amb aquesta lletra canviada. A n'el puig avui pujamper recordar a les àvies,mares, ties, dones sàvies en qui mos emmirallam Homes que també heu pujat,a la lluita heu de venir.Sols així podrem tenir un futur ple d’igualtat Reivindicam el saber,popular i la tradició. sense oblidar-nos de quècal fer-hi una revisió Sóm filles de mallorquinesi netes de forasteres.Reivindicam unes festesfeministes i inclusives. Hem de servar la memòriade qui lluità en tot momenti si educam al joventpodrem reescriure la història No podia faltar una bona ballada popular amb el grup Xeremiers Orats que ens han acompanyat des del principi, fins i tot bufant i sonant en plena capamunta, i que fan que els qui s'animen ballin jotes i boleros sobre un trispol irregular que suposa tot un repte. Acabam, com no podia ser d'altra forma, amb una picada compartida. Tot plegat, el Puig de les Dones és un dia per honrar la memòria de les que han vingut abans, valorar les petites revolucions quotidianes i construir comunitat. És un dia alegre i combatiu, d'unitat i d'emocions que afloren més fortes quan estem ben acompanyades i a un espai tan agradable i carregat de simbolisme.