Història d’un carrer: la Solana, els arbres i el regnat final dels cotxesP+

Hi ha carrers que, si els miram dues vegades -amb cent anys de diferència-, ens expliquen millor que cap crònica com hem canviat. Les dues imatges que posam avui en diàleg estan preses exactament des del mateix punt, amb la plaça de l’Assolellador a l’esquena del fotògraf i la mirada endinsada cap al carrer del Roser Vell. Una, en blanc i negre, localitzada a la pàgina de Facebook Fotografies Antigues de Pollença; l’altra, en color, captada aquest 2026. Els comentaris de la publicació no citen l’autor de la imatge, però la situen entre 1917 i 1925. Tanmateix, si tenim en compte que el projecte de cobriment de la solana del Roser Vell s’aprovà el 1925 i que les obres s’allargaren fins a 1930, és plausible que la fotografia sigui lleugerament posterior a aquesta forquilla inicialment suggerida. El fet que la síquia ja no hi aparegui a cel obert i que els arbres semblin acabats de sembrar reforça aquesta hipòtesi i ens podria situar ja a la segona meitat dels anys vint o, fins i tot, als inicis de la dècada dels trenta. Un carrer de terra, ombra i silenci A la fotografia antiga el carrer és de terra compactada, amb les roderes marcades al centre, una sola vorera elevada a l’esquerra i una filera d'arbres joves. Tot plegat, part d'una nova ordenació urbana que volia deixar enrere la imatge de síquia oberta i els problemes d’higiene associats. Durant segles, la solana del Roser Vell havia corregut a cel obert pel marge esquerre del carrer. Cada casa disposava del seu pontet per salvar-la i accedir a la via pública. Aquella presència d’aigua -sovint estancada- generava molèsties i preocupacions sanitàries que acabaren motivant la seva cobertura durant la dictadura de Primo de Rivera. El cost fou de 16.428 pessetes i les obres s’allargaren fins a 1930. El carrer inicià una nova etapa. A la imatge antiga no hi ha vehicles. Només la perspectiva neta de la via, alguna figura humana al fons i el teló de la muntanya tancant l’horitzó. El silenci sembla formar part del paisatge. L’asfalt i la nova mobilitat La fotografia actual mostra una atmosfera radicalment diferent. El vell problema del fang, recurrent fins ben entrat el segle XX i motiu de queixes públiques encara a finals dels anys seixanta, no es resolgué definitivament fins al gran projecte executat entre 1971 i 1973, quan es completà la pavimentació general de la vila. Probablement, el Roser Vell, com tants altres carrers, fou asfaltat en aquells anys. A l’esquerra de totes dues imatges destaca can Lloberina. La seva façana, almenys en allò essencial, sembla haver canviat ben poc en més d’un segle. Les proporcions, els buits, les persianes i l'arc de mig punt, ofereixen un contrapunt de continuïtat davant la transformació del paviment i dels usos del carrer. Aquest contrast entre permanència arquitectònica i mutació de l’espai públic és un dels aspectes més suggeridors de la comparativa. El carrer s’ha adaptat a noves necessitats; les cases, en canvi, custodien una memòria més lenta. Allà on abans hi havia arbres joves alineats vora la vorera, avui hi ha una successió de carrosseries metàl·liques. No sabem què va ser d’aquells arbres: si desaparegueren amb el temps, si foren arrabassats per les exigències del trànsit i de l’aparcament o si simplement no prosperaren. El que sí és evident és la substitució simbòlica: l’espai de l’ombra i de la pausa ha estat ocupat pel domini del vehicle privat. Un eix històric que persisteix El carrer del Roser Vell ha estat històricament una de les principals entrades a la vila. Documentat oficialment amb aquest nom des de 1862 -amb el parèntesi republicà en què fou dedicat a Gabriel Alomar Villalonga-, el seu topònim remet a l’antiga capella del Roser Vell, origen espiritual i geogràfic d’aquest eix urbà. Per aquí entraven carros i viatgers i, des de 1913, també les primeres línies d’automòbil que connectaven Pollença amb Palma. Les dues imatges mostren, en definitiva, etapes successives d’un mateix procés: la modernització progressiva de l’espai públic. Primer, el cobriment de la solana i la plantació d’arbres; després, l’asfaltat general i la consolidació del trànsit rodat. I, tanmateix, malgrat els canvis, la perspectiva és idèntica. La muntanya continua tancant el carrer al fons. Les cases mantenen la seva alineació. L’eix urbà persisteix. Hi ha carrers que, si els miram dues vegades -amb cent anys de diferència-, ens expliquen millor que cap crònica com hem canviat; i el Roser Vell, vist a través d’aquestes dues fotografies, confirma que la memòria no només s’escriu als arxius, sinó també en la manera com un mateix espai ha estat habitat, transformat i finalment dominat pels cotxes.