Del “Carnaval passat per aigua” a una Rua marcada pel ventP+

Hi ha festes que, any rere any, ens recorden fins a quin punt la vida col·lectiva depèn de factors tan simples i imprevisibles com el temps. El Carnestoltes, amb la seva explosió de color, música i imaginació, és una celebració pensada per viure’s al carrer, a l’aire lliure, exposada al sol radiant… o a la pluja i al vent. Aquesta fotografia de fa 25 anys, publicada a la portada de Punt Informatiu Pollença el febrer de 2001, ens transporta precisament a un d’aquells anys en què el cel va voler ser protagonista. El titular d’aquella edició era ben explícit: “Carnaval passat per aigua”. La pluja, que començà a caure amb força des del migdia del dissabte i no s’aturà fins poc abans de les quatre del diumenge, obligà a ajornar la Rua prevista inicialment. La decisió no fou fàcil, perquè la Rua ja s’havia consolidat com l’acte central del Carnestoltes pollencí des de la seva instauració moderna l’any 1981. Tot i això, l’organització optà per la prudència i la desfilada acabà sortint diumenge, encara que sense la Banda de Música, que el dia abans ja havia fet el seu particular cercaviles sota la pluja, disfressada d’angelets damunt un núvol. Quan el cel decideix el ritme de la festa La imatge que avui recuperam és un petit tresor d’aquella deslluïda per l’aigua. Hi veim una comparsa formada per nins i nines convertits en passatgers de globus aerostàtics. Damunt els seus caps s’alcen grans globus de colors plens d'heli i les seves cames pengen per sobre de la cistella. La fressa és enginyosa i visualment impactant: transforma el carrer en un cel ple de viatges imaginaris, d’aventures que s’enlairen malgrat la pluja. No sabem si aquesta comparsa pertanyia a qualque centre escolar del municipi o si era una iniciativa d’un grup de famílies o amics. Tampoc la notícia especificava si varen guanyar cap premi. Però més enllà de guardons, el que destaca és l’originalitat i la feina que hi havia al darrere. I a banda de la fressa criden l'atenció les mirades dels nins i nines disfressats: alguns miren amb curiositat, altres amb un punt de timidesa, d’altres amb aquella barreja d’emoció i cansament que sovint acompanya les llargues desfilades. És inevitable pensar que aquells infants, que el 2001 devien tenir cinc, sis o set anys, avui ja han passat la trentena. Alguns potser continuen vivint a Pollença o al Moll; d’altres hauran partit fora per estudiar o fer feina. Però és ben possible que aquesta fotografia formi part del seu àlbum familiar, d’aquells records que un dia es mostren als fills amb un somriure: “Mira, aquí anava disfressat de globus”. El Carnestoltes té aquesta virtut: crea memòries compartides que, amb el temps, esdevenen petites peces de la història col·lectiva del poble. De la pluja al vent: 25 anys després, mateix repte Aquell 2001 no fou un cas aïllat pel que fa a les inclemències meteorològiques. Enguany mateix, un quart de segle després, el Carnestoltes també ha estat marcat per condicions adverses. El vent, especialment intens en determinats moments, ha obligat a ajornar desfilades i a replantejar actes previstos al carrer. Si fa 25 anys era la pluja qui deslluïa la festa, ara ha estat el vent qui ha posat a prova l’organització i la paciència de participants i públic. Les fresses amb estructures grans o elements elevats, com aquests globus aerostàtics, són especialment vulnerables a les ràfegues, i la seguretat sempre ha de passar per davant de tot. Malgrat això, la resposta del poble acostuma a ser la mateixa: adaptar-se, cercar alternatives i mantenir viva la celebració. La història del Carnestoltes a Pollença ens mostra que la festa ha superat obstacles molt més grans que un cap de setmana passat per aigua o vent. Des de les batalles de confeti i pols de principis del segle XX fins a la pràctica desaparició durant la dictadura, la celebració ha sabut reinventar-se. La recuperació a finals dels anys setanta i la consolidació de la Rua com a gran desfilada popular varen suposar una reconciliació amb una tradició que havia quedat gairebé esborrada. Aquesta fotografia del 2001 n’és un exemple clar. No és només una escena simpàtica de nins disfressats; és el reflex d’una comunitat que s’organitza, que dedica hores a preparar fresses, que surt al carrer malgrat la incertesa del temps. És també un recordatori que el Carnestoltes no és només la desfilada en si, sinó tot el que l’envolta: la il·lusió prèvia, els preparatius, els nervis, la complicitat entre generacions. Potser el cel no sempre acompanya. Potser la pluja obliga a ajornar i el vent fa dubtar. Però, com ens ensenya aquesta imatge de fa 25 anys, la Rua sempre acaba trobant el seu moment per sortir i omplir els carrers de vida. I és precisament aquesta capacitat d’adaptar-se, de resistir i de tornar a enlairar-se -com aquests globus de colors- el que fa de la Rua una festa que, malgrat tot, mai no deixa de volar.