La solitària llengua d’arena a mig camí entre el Moll pescador i el Moll turísticP+

Aquesta postal, del voltant de 1970, no només retrata un paisatge, sinó un procés. El Port de Pollença començava a reinventar-se, a transformar un litoral de còdols i posidònia en platges d’arena, i la petita llengua que veim a la imatge fou una de les passes d’aquesta metamorfosi. Fins a finals dels anys 50, el Moll gairebé no comptava amb zones d'arena. Només a la zona d’Albercuix hi havia petitetes platges d’arena natural, mentre que el tram que separa el Moll nou de Llenaira era, sobretot, una costa de pedres i posidònia. En aquest context, la platja de la imatge, situada davant on s’aixecaria l’Hotel Pollença Park -inaugurat el 1970- era l’únic espai on es podia trepitjar arena en aquell quilòmetre i mig de litoral. Al centre de la fotografia, s’hi distingeix encara el "chiringuito" del Tamarells, que pot considerar-se el primer del Port i que, sorprenentment, ha arribat fins als nostres dies sense grans canvis. Així es va inventar la platja del Port Pollença El punt d’inflexió fou l’any 1959, quan es dugueren a terme obres d’embelliment al passeig Anglada Camarasa, amb la primera aportació artificial d’arena per crear-hi una platja nova. Aquella intervenció es pot considerar la primera transformació rellevant del litoral del Moll. Poc després, el 1966, la recent creada Associació de Veïns del Port de Pollença posaria la regeneració i creació de platges al centre de les seves prioritats, fins al punt que el 1971 ja impulsava noves aportacions d’arena, com les 300 camionades que arribaren de la badia d’Alcúdia per donar vida a la zona de l’Arenalet, entre el Moll nou i la Gola. La imatge ens mostra, per tant, un moment de transició. El Port començava a mirar cap al turisme i a modelar el seu litoral per fer-lo més amable als banyistes. Al fons, el Moll nou sense l'ombra de l’espigó del Reial Club Nàutic -que no arribaria fins al 1989- recorda que la gran transformació encara era pendent. La veritable metamorfosi no arribaria fins al 1992, quan un gran vaixell va extreure arena del fons marí i es configurà la platja contínua i extensa que avui coneixem i que va unir la Gola i Llenaira sense interrupcions. Aquest petit arenal amb tamarells, mig natural i mig inventat, fou testimoni d’aquells primers canvis. Una frontera fràgil entre el port pescador i el port turístic, entre la memòria del que havia estat i l’avenç del que estava a punt de venir. Una petita platja, que ara dona nom a un gran arenal de gairebé un 1 km. i mig, la platja dels Tamarells.