Arbres que conten històries: la primavera ermitana del PuigP+

Al número anterior de Punt informatiu Pollença parlàvem d’una postal de 1966 on apareixia un ermità del Puig, fotografiat en plena tardor de la comunitat ermitana: l’arbre que el protegia sorgia despullat, anunciant el final d'un temps. La imatge que avui recuperam -obra del fotògraf pollencí Guillem Bestard i publicada a la revista Baleares (núm. 8, del 26 de maig de 1917)- comparteix gairebé el mateix punt de vista amb el mateix arbre de tronc robust. Però, mentre aquella postal del 66 ens mostrava les branques nues, aquesta fotografia de 1917 ens retorna un arbre ufanós. És el temps de la primavera ermitana. Una escena “verdaderamente interesante” L'exemplar on es publicà aquesta imatge es conserva avui a la Biblioteca Nacional d’Espanya, que es pot consultar en línia juntament amb tots els números que publicaren, i apareix acompanyada d’un breu article d'actualitat que diu: “El notable artista de la fotografía don Guillermo Bestard ha sorprendido con un magnífico objetivo una escena verdaderamente interesante de la penosa tarea que se ha impuesto nuestro bondadoso Prelado Doctor Doménech, de recorrer los pueblos de la isla en su obligada visita pastoral.” I així ens situam en un moment de la historia molt precís: el bisbe Rigoberto Doménech, en plena visita pastoral, ha pujat al Puig de Pollença. I ho ha fet només unes setmanes després que la nova Comunitat d’Ermitans del Puig de Sant Pere i Sant Pau s’hi hagi instal·lat formalment, el 29 d’abril de 1917. L'article continua: “El Dr. Doménech visitó el lunes la pintoresca villa de Pollensa y una vez cumplido con el ritual que le imponen los sagrados cánones, llevó a cabo la ascensión al alegre monte llamado del Puig...” Bestard retrata els ermitans, el bisbe i altres eclesiàstics reposant plegats sota l’arbre ple de fullam. No hi ha encara el pes de la precarietat que marcaria el futur de la comunitat. El naixement i la controvèrsia El mateix article de 1917 recorda als lectors que aquells homes de l’hàbit senzill s’havien instal·lat feia “diversos dies”. Ho remarca així: “Sencillos ermitaños que tienen a su cuidado aquella Santa Casa y la típica hospedería, ofreciendo al caminante que cansado llega a la cumbre, con bondadosa solicitud, cuanto ha menester para aliviar su fatiga.” El santuari del Puig havia estat recentment recuperat per a l’habitabilitat gràcies a la reforma neogòtica impulsada anys abans per Miquel Costa i Llobera i després de la dimissió del seu antic custodi, arribava una nova comunitat d'ermitans. Però aquesta arribada no va ser del tot ben vista. Sabem que un grup de pollencins, capitanejats per Ramon Martorell “Sionet”, s’hi oposà aferrissadament. Ell i els seus partidaris sostenien que la Mare de Déu del Puig era “pura i netament pollencina”, i que uns ermitans procedents d’altres indrets no podien custodiar-la de manera legítima. No era només una qüestió religiosa: hi havia sentiments d’identitat local, de pertinença i fins i tot de control simbòlic sobre el santuari. A la premsa de l’època i en testimonis orals posteriors hi ha constància d’assemblees tenses, protestes i retrets. Alguns acusaven els ermitans de no entendre el Puig i altres temien que l’Església centralitzàs massa la gestió del lloc. Un dia de "soledad campestre" El text de Baleares diu encara: “Con aquellos solitarios seres que huyendo del mundo consagran su vida a Dios, el Ilmo. Prelado pasó todo el día gustando de aquella soledad campestre.” Soledat retratada amb mestria per un Bestard sempre atent a la composició i a la llum. Recordem que era ja un fotògraf reconegut internacionalment, corresponsal gràfic, entre d'altres, de National Geographic, El Sol i de la revista Baleares, una revista il·lustrada que representà el naixement del fotoperiodisme mallorquí i amb la qual Bestard col·laborà publicant nombroses fotografies i mostrant e a l'exterior les interioritats del poble. La memòria feta llum L'escena, per tant, immortalitza l'inici d'una comunitat que, tot i la controvèrsia inicial i la precarietat final, es va mantenir fidel a la seva promesa durant gairebé quatre dècades, fins a la partida dels darrers ermitans l'any 1968, que van ser substituïts per monges i més tard per donats seglars. El Puig ha vist passar segles i tempestes, ermitans, monges i donats, restauracions i abandonaments. Avui, però, la realitat és una altra. El Puig de Pollença roman tancat a l'espera d'una gran reforma que s'ha anat posposant. No obstant això, la fotografia de Bestard retrata el Puig en un moment d'esperança i canvis, en què una comunitat començava, un bisbe ascendia a “el alegre monte llamado Puig”, i un fotògraf convertia la història de Pollença en llum.