L’ermità i l’arbre nu: una postal del Puig de 1966P+

Tardor de 1966, al cim del Puig de Maria, un ermità roman immòbil amb un llibre a les mans. A un costat, l’ombra d’un arbre despullat dibuixa un entramat de branques sobre l’herba aspra. La postal -cedida per Cèsar Samarini, realitzada per M. Ochogavia i impresa per Foto Casa Planas- fixa un instant, situat al llindar d’un canvi profund per al Santuari del Puig de Pollença. Només dos anys després, a l’agost de 1968, els ermitans abandonarien el santuari per manca de vocacions. Pedres que venen de lluny Darrere la figura de l’ermità s’alcen la torre i les murades, testimonis d’un passat que arrenca el 1348, quan el bisbe Berenguer Balle autoritzà la construcció d’una capella al cim. Les deixes dels qui morien de pesta i les almoines dels qui havien sobreviscut alimentaren un espai que, el 1362, prendria una nova vida amb l’arribada de Floreta, Dolça i Simona, fundadores d’una comunitat femenina que aviat abraçaria la regla de Sant Agustí. Al segle XV, el monestir es convertí en un dels més importants de Mallorca, amb prop de setanta religioses i una església enriquida amb capelles gòtiques i reixes medievals que encara avui s’intueixen rere la façana visible a la postal. De monges, ermitans i donats El Concili de Trento obligà a dissoldre la comunitat femenina el 1564, i les religioses foren traslladades a Palma. Tot i així, el santuari no restà abandonat: quedà sota la cura de donats i del municipi de Pollença, que n’assumí la responsabilitat moral i material. A finals del segle XIX, el poeta Miquel Costa i Llobera, nomenat custos el 1892, impulsà una reforma neogòtica que donà l’aspecte actual al conjunt i preparà el retorn d’una vida comunitària al cim. Aquest retorn culminaria el 29 d’abril de 1917, quan s’hi instal·laren els Ermitans del Puig de Maria de Sant Pere i Sant Pau, no sense un cert recel per part d’alguns regidors que temien perdre els drets històrics dels pollencins sobre la Mare de Déu del Puig. Els anys seixanta, entre carretera i ruïna Quan sona el clic del disparador de la càmera, el santuari ja viu un moment decisiu. El 1962 neix l’Obreria del Puig, decidida a salvaguardar un edifici que mostra signes de fatiga. L’any 1967 s’engega la campanya per millorar l’accés al cim, que culminarà, no sense polèmica, en el moviment ecologista del “Camí Sí, Carretera No” i en un acord per fer un camí de formigó que arribaria fins poc abans de la cadireta del Bon Jesús l'any 1978. Mentrestant, el relleu espiritual passà, el 1968, a les Monges dels Sagrats Cors, que mantindrien viva la vida religiosa fins a la seva marxa el 1988. L’arbre sense fulles Avui, amb l’ermita i l’hostatgeria tancades des de l’1 de gener de 2023 i un Pla Director que preveu una intervenció de més d’1,7 milions d’euros per restaurar teulades, cel·les i espais comuns, el Puig torna a trobar-se en un moment d’espera. Potser per això l’arbre nu que protagonitza la postal de 1966 parla amb tanta força als ulls d’ara: arrels fondes, branques pelades i, malgrat tot, la promesa d’una nova brotada. Com l’ermità que camina llegint entre pedres antigues, el Santuari del Puig sembla destinat a sobreviure a cada hivern de silenci, a l’espera que algú obri un altre capítol d’aquesta història escrita amb paciència sobre la pedra i el cel.