Josep M. Llompart i els escriptors pollencins (I)P+

Miquel Amengual Bibiloni Aquest any 2025 que comença a enfilar la seva recta final va ser declarat a les Illes Balears, però també a Catalunya, com a Any Llompart, per tal de commemorar el naixement d’una de les personalitats més importants del darrer segle per al nostre país. Josep M. Llompart (1926-1993) va ser –i hagués volgut únicament ser- un destacat poeta, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, ni més ni menys (malgrat que els premis no ho siguin tot, sempre serà aquest un punt important de referència), però les circumstàncies del moment que va viure, la Dictadura franquista, l’arraconament de la llengua catalana, la reculada de tota una nació, van fer que fes una passa endavant cap a un ferm compromís amb el seu país significant, això, deixar de banda molt sovint la seva tasca purament literària. D’aquesta manera, Llompart va sacrificar, segurament, la seva trajectòria com a escriptor per dedicar hores i hores del seu temps a tutoritzar els joves escriptors de la generació dels 70 des del despatx de l’editorial Moll, a presidir l’Obra Cultural Balear i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, a escriure articles i llibres sobre cultura, literatura i país (el seu assaig Països Catalans? és un dels primers i més clars textos dedicats a explicar-nos als mallorquins com a país) i a assistir a nombrosíssims actes culturals i polítics arreu de tots els territoris on se saluda amb un “bon dia!”, ja fos a una petita presentació al llevant de Mallorca o un acte principal a Barcelona, dient poques vegades que no a qualsevol col·laboració que considerés que contribuïa a “fer país”, com destaquen totes les persones que recorden la seva generositat i bondat innates. Aquest fet, com resulta lògic, va fer que Llompart fos una persona estretament connectada amb els llocs i les persones i el cas de Pollença no només n’és un exemple més sinó que hi va mantenir una relació especialment estreta. En primer lloc, i al marge d’un final ominós, una persona cabdal en la joventut de Llompart fou el pollencí Miquel Llodrà, company seu de batxillerat a l’Institut Balear. Llodrà gaudia d’una important biblioteca familiar, que l’apropà al món de les lletres, i va ser ell qui introduí Llompart als cercles literaris on coneixeria referents com Francesc de B. Moll, Manuel Sanchis Guarner o els seus companys de generació Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover. L’amistat del matrimoni Llompart-Viñas amb els germans Llodrà –Miquel i la seva germana Antonina, qui també va tenir un final tràgic i prematur- va ser intensa i els portà a fer estades, ni més ni menys, que a la vall de Ternelles. Per altra part, Llompart va ser un assidu participant a les Converses Literàries de Formentor, especialment a finals dels anys 50, en la seva època a Papeles de Son Armadans, on va establir relacions amb escriptors de talla internacional (l’hem pogut veure recentment, en primer pla, al documental La vida a Formentor, tot i que el seu nom no hi apareix). A més, dins la seva faceta activista, Llompart visità Pollença en nombroses ocasions i l’any 1979, per exemple, essent president de l’Obra Cultural Balear, no dubtà ni un moment a donar tot l’ajut possible al grup impulsor de la delegació pollencina. Per tant, i donada aquesta relació, l’objectiu d’aquest article és el de fer una petita aproximació al material de l’Arxiu Documental Josep M. Llompart, cedit a la Fundació Mallorca Literària, que tingui relació amb els escriptors del nostre municipi. Admiració a Costa i Llobera L’admiració de Josep M. Llompart per Miquel Costa i Llobera, el més important escriptor pollencí de tots els temps, era absoluta. Tot i que l’escriptor ciutadà pertany a la generació que va començar a trencar, tant estèticament com temàtica, amb l’Escola Mallorquina, sempre reconegué en Costa, com en Joan Alcover, dos cimals referencials de la poesia catalana, el primer des de la seva joventut vitalista, el segon, des d’una maduresa dolorosa. Llompart dedicà llargues pàgines a Costa en els seus treballs sobre la literatura catalana a les Balears i, des de les oficines de l’editorial Moll contribuí enormement a què els llibres costalloberians s’anessin reeditant de forma constant, mantenint-se sempre a l’abast dels lectors. Una combinació d’aquestes dues vessants divulgatives la trobam en el llarg pròleg que va fer a la reedició de Tradicions i fantasies de 1987. D’aquesta manera, analitzar a fons l’admiració de Llompart cap a Costa superaria l’objectiu d’aquest text, tot i que pot resultar interessant fer una ullada a l’arxiu llompartià dipositat a la Fundació Mallorca Literària. Així, per exemple, hi trobem el programa de l’Homenatge a Costa i Llobera organitzat a Pollença el 1954 per la commemoració del centenari del seu naixement i, en el qual, un jove Llompart hi pronuncià la conferència “Proyección de Costa y Llobera en la poesia mallorquina”1. També a l’arxiu hi podem trobar un breu parlament inèdit realitzat per Llompart el 1966 –tenia 41 anys- en commemoració del 44è aniversari de la mort del poeta, encara en castellà, i que es pot representar un bon resum de la importància que donava al poeta de Formentor2: només de començar ja el qualifica com “uno de los más grandes poetas de Mallorca”, ja que els seus versos eren “vibrantes y vigorosos que, elevados ya a la categoría de piezas clásicas, han allado cobijo en cuanta antologia se ha publicado a partir de entonces”. Llompart destaca especialment l’etapa de joventut i el “Pi de Formentor” –que enguany ha fet 150 anys–, ja que “el muchaho había nacido para poeta, no para propietario rural con el titulo de abogado, y sus versos habían llamado la atenció de los más prestigiosos escritores de la época y del país”. Llompart recorda les paraules de Josep Carner en llegir el poema: “sus simples palabras iniciales eran a propósito para inaugurar toda una época” i rebla considerant Costa “el más extraordinario poeta de nuestro siglo XIX”. Opinió de Ramon Picó i Campamar Un altre important poeta pollencí –malgrat que va viure la major part de la seva vida a Barcelona– de qui Josep M. Llompart en deixà una opinió escrita fou el Mestre en Gai Saber Ramon Picó i Campamar. Es tracta d’un parlament de gran interès molt relacionat amb l’anterior, i és molt possible que fossin dits en el mateix dia, ja que es tracta de la commemoració, també, de la mort del poeta, en aquest cas el 50è aniversari, que tingué lloc, igualment, el 19663. Aquest mateix text li serviria de base per a l’entrada dedicada a Picó a la sèrie d’articles Els nostres escriptors, publicada al diari Última Hora els anys 1976-77, recopilats pòstumament com a llibre el 1996. Per començar, Llompart considera Picó prou important per no “dejar que transcurra por completo este año (...) sin referirnos a una de la efemèrides que la literatura mallorquina ha debido commemorar a lo largo del mismo”. Per a Llompart, Picó és el paradigma d’home de la Renaixença (fet que valida encara més el subtítol de les jornades i monogràfic que li dedicàrem l’any 2016, 50 anys després d’aquest text), i el compara amb el Rinascimento italià: “la corte mercantil, ejemplarmente burguesa, de Eusebio, primer conde de Güell, de cuya casa fue, aparte de administrador, poeta oficial, encargado de cantar sus glorias. Resulta conmovedor el paralelismo que en alguna medida ofrecen el desarrollo del Rinascimento y el de la Renaixença”. El poeta palmesà fa al·lusió al retrat caricaturesc que feu de Picó Josep M. de Sagarra (“hombre bajito, de voz cascada, perilla de estilo zorrillesco...”), però també a la fidel admiració que li va mantenir Costa i Llobera (“evoca su testa de enérgico perfil entre las torrecillas del Castillo del Rey”). Una curiositat: “todavía hay en Pollensa quien recuerda al bueno de don Ramón dedicando los ocios de sus vacaciones el pueril pasatiempo de hacer volar cometas de coloreado papel”. Tanmateix, sembla que Llompart opta més per la visió satírica de Sagarra, que té a Picó i Campamar com una persona una mica desfasada respecte dels seus contemporanis (encara que significativament més joves que ell), com Maragall, Alcover o Carner. Per a Llompart, Picó “no era sino una curiosa supervivencia”, membre d’una ancorada Acadèmia de la Llengua Catalana, front al progressista Institut d’Estudis Catalans. Llompart frega la crueltat amb el pollencí en dir que “es un poeta muy apto para Hijo Ilustre, para que su pueblo le dedique una calle y para que se organicen unos Juegos Florales en homenaje a su memòria. Lo que ya parece más dudoso es que de la lectura de sus poemes pueda sacarse hoy algún provecho”. Tot i això, i malgrat considerar-ho un estil caduc, Llompart reconeix en Picó, poeta de les Englantines, un talent habilíssim amb els romanços històrics, que confegia amb “mano maestra y les comunicaba una incofundible chispa de emoción, cosa que li podia assegurar una “modesta pervivencia”. Posa com a exemple la versió piconiana del martiri de Ramon Llull (“versos sobrios, ceñidos, vigorosos, poblados de imágenes auténticamente poéticas”), que sembla que, en un moment donat, amb música de l’oblidat compositor pollencí Antoni Vicenç, s’arribà a popularitzar entre el poble mallorquí. Precisament, el text de Llompart acaba amb una citació de Bernat Vidal i Tomàs sobre aquest romanç: “Cuando quedan aún bastantes persones que lo cantan y desconocen su autor y el nombre de quien le puso música, es que realmente el romance se ha integrado en la voz del pueblo y ha recibido la alta consagración de hacerse aliento y latido de Mallorca”. 1 Arxiu de la Fundació Mallorca Literària, Fons Josep M. Llompart, 4.6.1.1.1./52. 2 Ídem, , 4.6.1.3.1.2./392. 3 Ídem, 4.6.1.3.1.2./398.