La glosa que retrata una ciutatP+

Pere Salas Vives Un dia, a Alcúdia, una dona gran em va dir: “Un temps, Pollença era com Palma.” Parlava del carrer Major, ple de negocis i botigues de tota casta, amb els aparadors més vistosos de la comarca, va afegir. I tenia raó. Hi va haver un temps -entre els anys cinquanta i la crisi de 1973- en què l’activitat turística, comercial, industrial i agrària es confabulaven per animar l’economia local d’una manera certament harmònica. No vull dir que llavors es visqués millor que no ara, però és cert que s’anava consolidant una modernització econòmica, com a mínim diferent de l’actual, marcada pel monocultiu turístic. El canvi de tendència cal cercar-lo en els anys setanta, amb la crisi del 1973. El procés de deslocalització industrial i la posterior globalització deixaren pràcticament impracticable el camí cap al desenvolupament d’un sector secundari que, des de principis del segle XX, s’havia anat consolidant al nostre municipi i al conjunt de l’illa -recordem can Morató.- D’aquella conjuntura, només subsistí el negoci turístic. Pollença deixà de semblar una petita ciutat per als seus habitants per esdevenir un poble gran enfocat als visitants. No tot foren pèrdues, és clar. Això ja ho debatrem en una altra ocasió. Ara, el que importa és posar de manifest una realitat que sembla que mai hagi existit. El carrer Major en la dècada dels seixanta del segle passat. Foto: Cèsar Samarini. La prova més fefaent del canvi és la transformació del carrer Major. Des d’almenys el segle XIX en tenim constància documental de la seva importància econòmica. Tant és així que es convertí en el veritable eix comercial de Pollença, sense oblidar la presència de menestrals. Segons la matrícula industrial de 1897, hi trobam una teixidora -que, curiosament, també exercia de "prestamista"-, una botiga de comestibles, una adrogueria, una carnisseria, un tintorer, un ferrer, dos sabaters, tres transportistes i un bar. En total, catorze negocis. Si hi afegim la placeta de l’Almoina, encara hi hem de sumar una botiga de vins i aiguardents, a més de la farmàcia de can Gat documentada i de diversos bars documentats el 1901. Cinquanta anys més tard, el 1955, el nombre de negocis s’havia més que doblat, arribant als trenta-tres. I encara no havien tocat sostre: el 1961, hi havia trenta-sis empresaris que pagaven impostos per matrícula industrial o comercial -quaranta si comptam la placeta de l’Almoina. Potser és el nombre més alt que ha assolit aquesta via al llarg de la seva història. El carrer Miquel Costa i Llobera -recordem que des de desembre de 1900 aquest és el seu nom oficial, tot i que popularment es mantingué la denominació de carrer Major- era un veritable centre comercial que s’estenia des de l’Almoina fins a l’església de Sant Jordi, sense oblidar el tram inicial dels carrers de Monti-sion, Joan Mas i del Temple. Vista del carrer Major des de la placeta de l’Almoina a mitjans del segle XX. Posem noms i llinatges a aquestes xifres. El 1955, es podia comprar queviures a una de les cinc botigues del carrer: les de Jaume Llompart, Josep Vilallonga, Jordi Bosch, Felip Gelabert i Maria Beltran. Les carnisseries eren dues, regentades per Felip Bennàssar i Josep Aguiló, a més d’un “especulador” d’aviram, Joan Bauzà de can Cantí. Altres comerços destacats eren les ferreteries i drogueries de Joan Llobera Morou i Gabriel Femenia -conegut com a Patacó-, aquesta darrera oberta amb motiu de la Fira de 1912 i que ha tancat les portes fa poc. El tabac i els articles de papereria es podien adquirir a l’estanc de Josep Ochogavia, mentre que Pere Melià Bauzà -autor del “Visca Pollença”- era propietari d’una llibreria i “jugueteria”. Llorenç Amengual regentava un forn, també hi havia la merceria de Llorenç Simó Salià, coneguda com a can Sucrer, i la botiga de robes “al por menor” de Guillem Salas. I pels transports de tota mena d’objectes es trobava l’agència de Joan Cortès Bibí, oberta pel seu pare Rafel fent cantonada amb el carrer Joan Cifre. Com era d’esperar, no hi faltaven els cafès, bars i tavernes -denominacions encara en ús en aquella època-. Jerònima Noguera pagava la contribució per un “cafè que no serveix menjars”, mentre que Martí Sastre, conegut com Tiraneta, tenia una “taverna”. A les portes del carrer Major, a la placeta de l’Almoina, Sebastià Bota i Antoni Vicens regentaven cadascun un cafè, també sense servei de menjars. En aquell temps, la gent no anava a dinar o sopar als restaurants: les dones cuinaven a casa, fins i tot els diumenges i festes de guardar, mentre els homes es passaven el temps i gastaven els diners a la taverna. Això em fa pensar que anar al barber, especialment els dissabtes, també era un costum arrelat entre els homes. N’hi havia quatre: Bartomeu Coll Estades, Pere Capllonch, Francesc Bibiloni i Llorenç Cerdà. En canvi, només hi havia una perruqueria per a dones, propietat de Rosa Vidal. No hi ha dubte que, fins aleshores, només els homes es podien permetre el luxe de pagar per “arreglar-se el cap”. Ara bé, segurament el servei més essencial que es podia trobar al carrer era el que oferien dues comares: Maria Mairata i Antònia Salas Tossera. Curiosament, aquesta darrera, molt reconeguda en el seu temps, estava domiciliada fiscalment al carrer de la Portelleta, mentre que el seu marit, el pirotècnic Martí Vives, figurava al carrer Major núm. 29, segons la matrícula industrial. A l’Almoina també hi havia l’apotecaria d’Antoni Fuster Picó i la sabateria de Jeroni Cerdà. Els negocis del carrer Major no es limitaven al comerç ni als serveis que hem descrit. El sector secundari hi tenia una presència notable. És a dir, era un indret on es fabricaven coses, com ja hem vist amb el cas de la pirotècnia. No debades hi havia les fusteries més importants de l’època. Una d’elles era la de Martí Cifre, Casset, un dels empresaris que impulsà el cinema Capítol i que, a més de fabricar portam, aviat destacà amb els mobles. També ho feu Francesc Cortès, Mestre Paco, i, finalment, però no menys rellevant, Josep Aguiló Cortès, Fantasia, que exercia un gran lideratge dins el gremi. A més, Bartomeu Coll, Niu, fabricava espardenyes; Francesc Bibiloni, Voleta, feia graneres; Josep Cifre era mestre d’obres; Martí Colom Femenías tenia una ferreria amb soldador inclòs, coneguda com a can Pipelleta. El toc de modernitat el posava el taller de reparació i venda de ràdios de la marca Philips d’Antoni Cerdà, Caragol, traspassat fa poc. Destaquem que en aquest local els pollencins pogueren veure el primer televisor en funcionament un 12 de febrer de 1959 i, també, comprar-lo. I, per suposat, Josep Bestard tenia obert el seu estudi de fotografia. Tot plegat, documenta que no fa tants d’anys el carrer Costa i Llobera era un veritable microcosmos econòmic, on convivien el comerç, els serveis i la producció industrial. Un espai viu, dinàmic, que reflectia la diversitat i la vitalitat d’un poble que, tot i no ser ciutat, en tenia l’aire. I això és el que vol posar en relleu l’exposició organitzada per l’Ajuntament de Pollença, comissariada per Biel March i Maria Cerdà, amb motiu de la Fira de 2025. Es podran veure fotografies a les façanes dels mateixos comerços que un dia varen caracteritzar aquest espai. La mostra s’inspira en la glosa que Antoni Company Torrandell va escriure, precisament, el 1955, on retratava amb ironia i afecte els personatges i negocis del carrer Major (així l’anomena ell). El text és una petita joia que ens permet entendre la realitat socioeconòmica del municipi, molt més moderna i urbana del que se sol pensar. És el que propiciava, com és característic de les ciutats, una vida centrada en els seus habitants, amb capacitat d’atracció per als pobles dels voltants, en comptes d'estar abocada exclusivament als turistes. Tempus fugit. Vista del carrer Major des de la placeta de Sant Jordi ara fa uns anys.