Joan Gornals, batle reial, i els jurats de la desgràciaP+

Maria Rosa Albis Ferragut En el Llibre de Clavaria de l’any 1550 al 1551, que es conserva a l’Arxiu Municipal de Pollença, el clavari, Joan Torrandell, registrà els diners rebuts i les quantitats pagades per la vila de Pollença que ocasionà l’atac de Dragut el dia 31 de maig de 1550. A través dels comptes de despeses i ingressos que hi apareixen, podrem constatar com de violent fou l’assalt i el gran nombre de víctimes que ocasionà en els dos bàndols. El clavari l’anomenà jornada de la desgràcia d’en Dragut, dia de la desgràcia dels turcs, entre d’altres. En aquella data, el consell municipal el constituïen quatre jurats, Antoni Campos, Dionís Cifre, Antoni Cerdà i Joan Puig, i el batle reial, Joan Gornals. La seva prompta actuació i constant dedicació per salvaguardar la gent de Pollença queda reflectida en cada un dels fets anotats pel clavari. Encobert per la foscor, la nit del 30 de maig, Dragut bordejar el Cap de Formentor amb vint-i-set galiotes i mil cinc-cents homes a bord. Ningú va donar avís perquè cap guarda de la costa era al seu lloc. Els corsaris desembarcaren a la badia i s’encaminaren cap a la vila per atacar, saquejar i capturar la població. Els pollencins foren sorpresos descalços i mig nus, però lluitaren fins a vèncer. El batle, Joan Gornals, seguint l’establert, tot d’una avisà de l’assalt al virrei, Gaspar de Marrades, i als homes d’armes d’Inca, Selva i Campanet perquè vinguessin a ajudar. El virrei i capità general de Mallorca, envià metges i cirurgians per curar els ferits, i a falta del cap de la milícia local, al Capità Berga, per assegurar la defensa de la vila. Seguint les ordres de Marrades, el metge Antoni Costa vingué de Ciutat, Martí Socies d’Inca i Pere Beatrio de Muro. Mentre aquests arribaven, el metge pollencí, Joan Isern, atenia ja els primers ferits. Cal destacar que, quan els pollencins van fer retrocedir els corsaris perquè reembarquessin, els cirurgians no dubtaren en seguir-los fins a la vorera de mar per rentar amb vi les nafres dels ferits; quan les fustes dels moros encara eren allà. Tenint en compte que els cristians mataren quaranta corsaris, tres foren capturats i molts d’altres quedaren ferits, no és estrany que dia 1 de juny els vaixells de la l’esquadra de Dragut encara estassin fondejats a la badia de Pollença. Volem esmentar a la viuda Axartella perquè és l’única dona que apareix en el Llibre de Clavaria, encara que només sigui per dir que va ser la proveïdora del vi que empraren els metges a la mar per guarir els nafrats. 14 lliures que confirmen que els nafrats foren molts. En aquell dia de la Desgràcia, a la negligència dels talaiers se li va afegir la deserció del capità de la milícia pollencina. El Capità Desbrull, tot i que tenia l’obligació de ser a Pollença, aquell dia era a Ciutat, i quan el virrei li ordenà que s’incorporés al seu lloc no s’hi va presentar. Va ser condemnat a sis anys d’exili, considerant-lo juntament amb els vigilants, com un dels màxims responsables de que Dragut arribés sense dificultats a la vila. Amb l’objectiu de reforçar la seguretat, el Capità Berga, acompanyat per homes de Pollença i pels jurats, es traslladà a les Alzines i a cala Sant Vicenç per mirar on posarien les escoltes; es comprà plom, pólvora, metxes i altres municions i es construïren cinc barraques pels guardes als Beguins, a Santueri, a la Roca, a cala Sant Vicenç i a la Punta. El batle i lloctinent, s’encarregà d’adquirir set corns pels guardes. I encara a finals del mes d’octubre el virrei ordenà que els talaiers i escoltes no es moguessin fins a nou avís. Després del Capità Berga el virrei envià altres capitans que serviren de manera provisional, com el Capità Felip Fuster d’Inca, que vingué destinat durant quaranta dies. Però el consell municipal volia que el virrei destinés un nou capità d’armes i, per tal d’aconseguir-ho, els jurats anaren a Ciutat en múltiples ocasions. Encara que fins ara només hem relatat fets associats amb despeses, en realitat el primer ingrés es feu tot just després de l’atac. Dia 3 de juny el clavari va registrar que havia rebut 12 lliures i 8 sous pels trenta-un caps de moros i turcs que Damià Totxa va dur al virrei. El següent és del 9 de juliol, quan anota les 88 lliures i 9 sous que el jurat Joan Puig va obtenir per la venda en pública subhasta dels tres captius com a esclaus. Els moros, abans de ser traslladats a Ciutat, havien estat tancats a la presó de la vila; dos d’ells estaven ferits i els metges els van curar. En el mercat esclavista de l’època el preu dels esclaus s’establia en funció del seu valor útil, que venia condicionat per la nació, el sexe i l’edat. Per tal d’obtenir el màxim preu, els presoners no eren venuts immediatament; abans de subhastar-los, se’ls hi proporcionava roba nova en cas d’anar nus i se’ls curava en cas d’haver estat ferits durant la captura, a més d’alimentar-los fins al moment de la venda. Comparar amb altres subhastes sembla que el preu obtingut fou bastant baix, el que ens fa pensar que els captius superaven els trenta anys. Pel que fa a les baixes locals, els homes de Dragut mataren cinquanta cristians i en capturaren cent-trenta dos, que serien venuts com a esclaus al mercat del nord d’Àfrica. Molts d’altres quedaren ferits; per atendre’ls vuit persones s’allotjaren a la vila fins a finals de juny. Entre ells figuren, a més dels metges ja anomenats, l’apotecari pollencí, Bartomeu Tutxó, i els seus ajudants. S’ocuparen de preparar medicines, picaren els ungüents necessaris per fer emplastres i pagats per als ferits i nafrats. Com a curiositat, durant aquest temps, els metges i els seus assistents, consumiren carn, pa, vi, vi blanc, xeixa, carn salada, sobrassades, llenties, espècies, oli, cebes, ous, cogombres, formatges, figues i altres fruites, llenya i candeles pels canelobres. Encara que Joan Isern, el metge pollencí, ja havia rebut la seva paga, igual com els altres cirurgians, no podem deixar de transcriure l’anotació que apareix dia 7 de desembre, en agraïment per la feina que va fer: “Paguí a mestre Isern salorgia set scuts d’or que lo Senyor Ragent ab sa provitio ha manat que li donasen mes que als altres salorgians per las curas y treballs ha fets mes que als altres salorgians en los nafrats de la desgratia.- X, VI, VI “. El reforç dels homes d’armes d’Inca, Selva i Campanet fou essencial per derrotar els moros. El virrei manà que la vila pagués les despeses per vi, pa i carn que consumiren durant la seva estada. Com també les garbes d’ordi que menjaren els seus cavalls a Gotmar el 31 de maig. La possessió, situada en el camí que duu de Pollença a la mar, es convertí en un punt estratègic quan els cristians feren recular els corsaris. Després de l’atac, els carrers de Pollença quedaren plens de roba sense amo; la gent que s’havia reunit a la plaça feren un munt que quasi arribava a la teulada de l’església, la qual cosa creà molta d’admiració. Es feren quatre encants, tres durant el mes de novembre i el darrer a l’abril de 1551, amb els quals s’obtingueren unes 45 lliures en total. Vendre a l’encant suposava fer subhasta; que era com es venien els objectes conquerits en acció de guerra. Dia 7 de gener de 1551, el clavari registrà la darrera despesa de la desgràcia; anotà 14 lliures que precisament el batle Gornals havia bestret per comprar set corns per als guardes. Veiem en les figures de Joan Gornals, Joan Puig, Antoni Cerdà, Dionís Cifre i Antoni Campos, batle reial i jurats de la Pollença de 1550, un contrapès que intentà compensar, dins lo possible, la pèrdua i el dolor que els guardes de la costa pollencina provocaren. Molts d’anys per la Patrona!