El rearmament militar: un càstig de Trump o una nova esperança per a Europa?P+

Carlos Rojas – AMIC "Tenir una Europa forta és quelcom molt bo. Europa té molt esperit per la guerra d'Ucraïna". L'autora d'aquesta frase no és ni Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea (CE), ni Volodímir Zelenski, president d'Ucraïna. Ni tan sols cap primer ministre dels Vint-i-set. Pertany a Donald Trump. Una autoria difícilment previsible només unes setmanes enrere, quan el dirigent republicà criticava constantment a tort i a dret al Vell Continent. Des de fa unes setmanes, però, les coses han canviat. Primer, amb l'adhesió de l'OTAN al compromís de pujar al 5% del PIB la despesa militar. Segon, aquesta setmana, amb la compra d'un paquet d'armes estatunidenc. Dit d'una altra manera, Trump ha aconseguit d'una tacada dos dels seus grans objectius: que Europa aporti més en defensa i, alhora, que li compri el material a Washington. El 6 de març de 2025, Brussel·les va presentar el ReArm Europe, un programa aleshores paral·lel als interessos estatunidencs, però que igualment incloïa un augment de la partida militar als pressupostos comunitaris. Ràpidament, les borses europees van preveure una injecció de diners a les grans empreses europees. A l'Estat, per exemple, la campiona nacional espanyola, Indra, ha crescut per sobre del 100% només aquest 2025. Es tracta de la pujada més alta de la companyia en 27 anys i és el valor de l'Ibex-35 que més ha augmentat year-to-date. No és l'únic cas: a Itàlia, la seva homòloga és Leonardo, i també ho ha fet prop d'un 100%. Més representatiu encara és el cas de Rheinmetall, la qual, a més d'aquesta circumstància, s'ha vist beneficiada d'un canvi de govern a Alemanya que ha afavorit els seus interessos. El resultat? Un repunt al voltant d'un 200%. Hi ha més noms propis: Saab (+130%, sueca), Fincantieri (+125%, italiana), Hensoldt (82%, alemanya), Dassault Aviation (66%, francesa)... Totes elles han mostrat un creixement sostingut en el temps. Uns repunts que, segons expliquen experts com el CEO i CIO de GVC Gaesco Gestión, Jaume Puig, responen més aviat a "inversions per concepte". És a dir, la borsa ha relacionat dos fets: l'augment de la despesa militar i una previsió d'increment de beneficis. "El tema és qui serà el beneficiari de tot això", es pregunta Puig, qui assenyala Trump com un element potencialment desestabilitzador de la crescuda. De mitjana, els països europeus compren el 70% dels seus equips de defensa als Estats Units. El 30% restant s'ho emporten empreses europees com les abans esmentades. De moment, no hi ha cap garantia que els percentatges s'igualin en un futur pròxim. Més aviat al contrari: aquesta mateixa setmana, Trump va anunciar que lliuraria bateries antiaèries Patriot a Kíev pagades per la Unió Europea (UE). "Fabricarem armes de qualitat i les enviarem a Ucraïna", va proclamar. Una cita que sintetitza bé la seva idea: l'increment de la despesa militar dels Vint-i-set no s'ha de correspondre amb més inversió a empreses europees, sinó que ha d'anar a parar a les companyies nord-americanes. El fantasma dels aranzels i del nou acord comercial amb la Casa Blanca irromp enmig d'aquesta circumstància. "Els aranzels són una arma més en una negociació de bescanvi com l'actual. Trump pot perfectament reduir-los a canvi d'assegurar que les comandes de la indústria militar estatunidenca seran molt més alts del que són ara", indica Puig. Un bon exemple és el mateix president del govern espanyol, Pedro Sánchez. Si bé a mitjan març va justificar augmentar la despesa militar per, entre altres coses, protegir-se de "hackejos digitals" en infraestructures clau com els aeroports, fa només uns dies va endurir el seu discurs enmig de la reunió de l'OTAN. Val a dir que incrementar la partida en defensa ha estat un tema relativament recurrent a Brussel·les en l'última dècada, especialment després de l'esclat de la guerra del Donbass, l'abril del 2014. Des de llavors, en deu anys, Espanya ha passat de destinar 9.508 milions d'euros en defensa als 19.723 milions del 2024. És un increment de 10.215 milions d'euros, cosa que en termes percentuals es tradueix en un repunt del 107%. Si mirem l'última dada, l'Estat destina l'1,28% del PIB a aquesta qüestió. La referència és el 5% que exigeixen els EUA, i el mig camí és el 2,1% a què la Moncloa s'hi ha compromès. Ara vegem-ho en xifres totals: dels 19.723 milions actuals (1,28%), Sánchez veu raonable assolir els 31.500 milions (2,1%) cap al 2029. Què vol Trump? Disparar-ho fins als 75.000 milions (5%). Tot estimat en les xifres del PIB espanyol actual, que és d'1,5 bilions d'euros. L'alternativa europea: què podem fer si 'passem' de Trump? Immersa en una crisi de productivitat, Europa va forjar fa gairebé un any un full de ruta: l'informe Draghi. Entre els punts a seguir, l'expresident del Banc Central Europeu (BCE) va reclamar una estratègia de cooperació comunitària perquè les empreses europees guanyessin dimensió. Independentment del sector, la idea era unir-se entre tots per competir amb xinesos i estatunidencs. L'escenari geopolític actual ha provocat que la defensa se sotmeti al primer examen d'aquest pla. La pregunta ara és si Europa, amb la fotografia actual, es pot permetre resistir les exigències dels Estats Units. En efecte, tot plegat és una qüestió de mida. "Les empreses europees ja estan molt saturades. Hauran de fer un capex molt gran, però a vegades succeeix que inverteixes molt i després, quan arriba el moment de fer les comandes, potser no t'arriben a tu", recorda Puig. L'analista assenyala el "sobre pagament" de les llicències amb les telecomunicacions d'inicis de segle com un precedent adient, donat que mai es van recuperar d'aquella inversió. "En els pròxims anys, el sector de la defensa també n'haurà d'invertir molt. El quid de la qüestió estarà en el retorn", conclou Puig. A Espanya, Indra està tancant acords comercials des de fa un temps. Darrerament, ho ha fet amb l'empresa belga Intersoft Electronics, que els ajudarà a incorporar nous sistemes antidron (C-UAS) i radars militars a la seva cartera de productes. El següent objectiu és la fusió amb Escribano Mechanical & Engineering (EM&E), mitjançant una ampliació de capital. Com més divers sigui el portfolio, més possibilitats hi haurà d'accedir a grans contractes dels països del Vell Continent. Per aquesta raó, el govern alemany també estudia reaprofitar grans fàbriques de vehicles per accelerar i ampliar el seu volum de productes. Alhora, podran revifar la indústria de l'automoció. Un win-win. En aquesta estratègia transfronterera, Rheinmetall i Leonardo (participada en un 30,2% pel govern italià) han format un gran consorci amb el qual han provat de comprar Iveco Defense, la divisió de defensa de la també italiana Iveco. Indra va intentar unir-se a l'associació, però la seva proposta no ha obtingut cap resposta oficial. Des d'aleshores, ja s'ha produït una oferta vinculant de 1.600 milions d'euros. Aquesta és notablement inferior als 1.900 milions i 2.000 milions que han ofert, respectivament, la neerlandesa KNDS i la txecoslovaca CSG. Ara bé, Leonardo compta amb l'avantatge que és una empresa italiana. Tot queda a casa. El pas del temps reconfigurarà el futur d'una indústria que es presumeix clau a Europa durant la pròxima dècada. Les peces d'uns i altres ja s'estan col·locant damunt del tauler. L'interrogant és que, ara com ara, encara es desconeix quines seran les regles del joc.