La meva Patrona, tradició i canviP+

Alícia Torrandell La imatge que il·lustra aquest text és el primer record que tenc de les festes de La Patrona. O tal volta no aquest exactament. Però sí anar de la mà de mon pare, una mà forta i rugosa que sempre em donava calma, i mirar amb els ulls ben oberts tota aquella gentada que ens observava caminant pels carrers de Pollença, sense saber molt bé per què. Aixecar la vista un moment, mon pare sempre ben pendent de jo, mirant-me com em mira a la fotografia. Damunt les seves espatlles, carregada una imatge, la de la Mare de Déu dels Àngels. Ara que arriba La Patrona, rescat novament aquesta fotografia i no puc evitar que la melancolia m'envaeixi tots els sentiments. Una mescla de tristor perquè ja fa massa anys que ens va deixar, però recordant un a un tots els bons moments. Els qui em coneixen saben que no som gaire religiosa, per no dir pràcticament gens. Però la imatge de la Mare de Déu dels Àngels m’evoca sempre aquest record, li tenc una estima, respecte i tal volta podríem dir que certa devoció. Que els infants de la nostra família vagin a la processó de l’horabaixa de dia 2 d’agost, és una de les tradicions que tenim més arrelades. Ma mare sempre diu, que mon pare la va portar durant 25 anys i pràcticament sempre duia de la seva mà o als seus braços a qualcú: als meus germans, a mi… I quan ell va faltar, l’home de la meva cosina, en Dionís, va seguir amb la tradició. Ell va ser l’encarregat de passejar a les meves dues filles mentre a l’esquena duia la imatge de la Mare de Déu. Records d’infantesa que tant elles com jo compartim. No sé si aquesta tradició es mantendrà molt més, si els meus possibles nets i netes la podran seguir. Però d’això també va La Patrona: de tradició que evoluciona, de tradició que canvia, de tradició que ens emociona tot i que res pot seguir com sempre. Perquè els temps canvien, i que segueixi així! Molta gent ens va faltant, però també n’arriba de nova. Cada persona ha de viure la seva pròpia tradició i crear els seus propis records, mentre els que ens feim grans seguim comptant els nostres. Tots junts, construint la història de La Patrona en família. Com m’agrada l’ambient de bauxa, la casa plena de gent. Dia 2 d’agost no hem acabat de dinar, a vegades ni hem començat, que ja compareix en Joan per la porta, amic del meu germà de tota la vida i que amb les seves anècdotes ens fa riure com ningú. Vos en podria contar moltes de molt divertides, però no són collita pròpia, sinó seva, i a ell li pertoca explicar-les. Perquè ningú, tampoc, les saps contar com ell. I a mesura que van avançant els minuts, l’entrada de la casa es va omplint de barres de tots els cristians que venen a vestir-se a casa. Cada cop de barra damunt les rajoles, fusta que també pega amb altra fusta, em fa escarrufar. Tal volta és un doi, però és el so que m’activa i em diu que ara sí, ara comença tot. D’ençà que tenc record els amics del meu germà venen a casa a vestir-se. N’hi ha de fixes i d’altres que van variant. Tots cristians, a casa sempre hem estat d’aquest bàndol. Això sí n’hi ha tres que són moros que mai falten a la cita i a donar els molts d’anys a ma mare. I és que fins i tot quan el meu germà va ser Joan Mas, i per tant, no es vestia a casa tots els amics varen mantenir la tradició. Ma mare que és una patidora i que no va de truis, aquesta és la seva Patrona. La de gent per amunt i per avall a casa, fermant vetes o arreglant qualque descosit. Rialles i mesclat, crits i renou. “Ambient de Patrona”, que deim. I aquí també la tradició evoluciona. Els homes que venen des de fa prop de 40 anys, ara ja ho fan amb els seus fills, que saben que el dia de La Patrona toca vestir-se al carrer de l’Àguila. Jo sempre amb la meva “camia” de cristiana amb detalls de fils trets i brodats, feta a mà i cosida sencera per ma mare. Una joia que compta també amb una randa al coll trençada per la meva estimada tia Paca, que tenia unes mans d’or. Passa el temps, i ara la casa també s’omple dels amics de la meva fillola, del meu nebot i de les meves filles. Pareixia que l’ambient s’apagava però de cop i volta i sense saber molt bé com, la casa torna a estar plena. I ja no només al moment de vestir-se. Ara també és un punt d’encontre per veure el combat de l’Almoina en directe des de la televisió. La sala fa anys que ha quedat petita i toca fer tot un trui per posar la televisió al menjador i que d’aquesta manera, entre cadires i trespol, més de trenta persones en reunim per gaudir en silenci i expectants el moment més crucial del combat. Un combat que enguany comptarà amb una de les persones més importants a la meva vida. Ella, valenta, sortirà espasa amb mà, a lluitar al bàndol dels moros. Diu que anirà darrera-darrera, però supòs que qualque estreta s’endurà. I serà segurament el que més recordarà. Com jo encara record les estretes que mos endúiem amb la meva germana i el seu home al carrer Major ja fa més de 20 anys. Sempre a primera fila per veure la topada d'en Joan Mas i en Dragut. Com pujava l’adrenalina! i quan tot tornava a la calma no es podia evitar aquella rialla que sortia de dins. Una rialla de “està tot al seu lloc i seguim respirant”. Una sensació que també vaig tenir el plaer de repetir anys després, quan se’m va encarregar la retransmissió dels Moros i Cristians per IB3. Varen ser anys de passar molts de nervis, de no saber si amb l’envestida el càmera i jo arribaríem al camp de futbol de cop. Però me qued amb l’experiència de tots els Joan Mas que vaig entrevistar i amb haver obert espais, fins aquell moment exclusius, a tota la gent de les Illes Balears. I que ma mare, dècades més tard, pogués tornar a sentir el crit d’en Joan Mas. Vaig passar gust, però el relleu ha d’arribar i jo ja fa temps que vaig decidir que aquest dia era per estar amb les meves filles. I sense saber com, a poc a poc també elles partiran a viure amb les seves amigues les seves pròpies experiències. Però, el que segur no canviarà serà el moment, passat el combat, quan ma mare comprova que tots i totes, entram per la porta de casa en bon estat. Cansats, bruts i amb olor de pólvora, però d’una peça. Un moment per fer balanç de com ha anat el dia. De com els més grans contam el de sempre, i els joves que comencen a viure la festa expliquen l’adrenalina que han viscut amb l’estreta d’un combat, amb les canonades que els hi fan bategar el cor o amb l’emoció de veure de prop als càrrec. I el moment d’ “au idò ja ha passat La Patrona, fins a l’any que ve”, sempre hi ha qui diu: “jo l’any que ve no m’hi fic” sabent ben cert que si la salut acompanya la història es repetirà.