Han passat 20 anys de la mort de Miquel Bota TotxoP+

Mateu Cerdà Martín Miquel Bota Totxo. Miquel Bota Totxo feu el traspàs a la Casa del Pare un 29 de gener de 2005, als 84 anys. El seu traspàs va esser silenciós, tal com fou la seva vida. L’enterrament va tenir lloc el 30 de gener, el dia que es commemora el D.E.N.I.P. (Dia Escolar de la No Violència i la Pau); aniversari de la mort de l’apòstol de la pau pacífica, Mahatma Gandhi (1869-1948). A la parròquia de Pollença se celebrà un emotiu i multitudinari funeral amb assistència de representants polítics autonòmics, l’Ajuntament en ple, la Banda de Música i el Cor parroquial. Pels qui tenguérem la sort de conèixer-lo i compartir la seva amistat, no ens bastarien paraules per definir la seva persona, però podem aportar unes pinzellades de la seva semblança, tot i que difícilment es pot mesurar la talla artística i intel·lectual d’una persona amb grandesa de cor i d’essència d’identitat pollencina. La personalitat de Miquel venia marcada per una notable dimensió humana: intel·ligent i sensible; portadora d’inquietuds i de gran capacitat de feina i d’il·lusió; era un home senzill, un home de pau. Entrar dins el seu despatx suposava fer una immersió dins les nostres arrels, contagiar-se d’un esperit de pau i tranquil·litat; era un pou de coneixements... Segurament com totes les persones, Miquel Bota (1920-2005) degué tenir molts de somnis, però el somni més gran per ell, era Pollença i els pollencins. El seu noble cor, bategava pau i pollencinisme; la seva il·lusió, sempre va ésser ressaltar els valors pollencins. Dins el seu noble cor, on bategava la pau i el pollencinisme, duia la marca del lema de l’escut de la Vila “Vigilantia pollet inter sidera” o la pujant entre les estrelles vigilants. Així en el primer pregó de la Patrona de 1971, que va iniciar Miquel, donà un caire de somni, els vestigis de Pollença: Nasqué fecunda i potent/ Pollença, filla de Roma(...) i seguí dient: Visquem amarats de germanor, com a fills d’una terra gràvida de fruit i de pau, germans de llengua i de vida, germans a cor obert, us convit a beure l’aigua de l’estima(...). A la primera Diada de Cala Murta el 1933, solament amb 13 anys va dir: Avui comença la festa la festa de Formentor Diada de Cala Murta del goig i la germanor. L’any 1944 posà lletra a l’Alborada: El ritme gojós d’un so diví desperta l’univers condormit i el sol, que s’enfila a l’infinit, s’abraça amb el poble pollencí (...) L’any 1954, amb Ramon Rebassa, Antoni Seguí i el professor Garrido, iniciaren el suplement “Pollensa en la revista Cort”, on ell era el redactor en cap. Fou corresponsal de premsa i sobretot col·laborador del Punt informatiu Pollença fins a la seva mort. El 1948, commemorant el sisè centenari de la trobada de la Mare de Déu del Puig, presentà el poema escènic “Vós reinau damunt l’altura”; i l’any següent s’uní en matrimoni amb Maria Perelló Siquier, que sense fills, seria la companya de per vida. Posteriorment recreà la imaginació, amb obres teatrals tan entranyables com “Somnis de pescador” ambientada a cala Sant Vicenç, amb la cançó: Ai, lo bon marineret qui t’ensenya a pescar, de vegades va tan net que no té per dinar... Indubtablement, Miquel Bota ha estat una persona polifacètica que ha marcat una etapa dins l’esdevenir històric de Pollença; és el referent de l’essència pollencina, de la segona meitat del segle XX. Indagà, creà i oferí als pollencins, símbols i tradicions de les arrels atàviques; fomentà i potencià la nostra identitat cultural; enlairà l’esperit a través de la seva tasca en el Festival de Música; deixà la petjada a la llarga col·lecció de volums de les Cròniques oficials de la nostra vila, les quals redactà durant 37 anys, que constitueix l’obra més gran per excel·lència i que està custodiada en vitrines a Can Llobera, noble llar dels Fills Il·lustres, el benemèrit metge Miquel Llobera i el governador Pedro Llobera. I per coronar la seva obra pròdiga, animat pel seu gran amic el metge Jaume Autonell, el dia 21 de juliol de l’any 2000, va cedir al poble, els seu fons bibliogràfic. A part de la seva prolífica obra com escriptor i poeta, omplí les llars pollencines d’epitalamis, eucarístiques, nadales... Prologà llibres, escrigué infinitat de goigs, parlaments, inauguracions, pregons, acomiadaments, programes, etc. arreu de Mallorca i altres indrets nacionals i estrangers. De la vintena de llibres que escrigué, s’hauria de destacar “Llegendes i Tradicions” (1986) on figura la lletra que posà a les Àguiles: Sols una cançó fidel ha d’enlairar l’esperit obrint les ales del pit i cantant tot l’amor que dóna el cel. Miquel, amb tota dignitat ha estat mereixedor de premis i distincions nacionals i internacionals tals com: Premi de poesia catalana 1965, “Terra Ferma” dels Jocs Florals de Caracas (Veneçuela 1966) i “Premi dels Premis” de la ciutat de Palma de 1973; premis a Jocs Florals de Manacor, Pau de Castellitx i de Maó, entre altres. Soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (2002) i del Rotary Club. Rebé els més diversos homenatges: concerts, sopars, exposicions, etc. A l’aplec literari d’homenatge de 1994, l’escriptor Antoni Rodríguez Mir diu d’ell: No és sols la universalitat dels personatges, és la universalitat de la seva escriptura, que fan de Miquel un gran escriptor. Aquest és el petit homenatge a un gran home. En aquest mateix homenatge, el poeta Alexandre Ballester es referí a Miquel com: Pollença és part psicològica de Bota Totxo i ell és part psicològica de Pollença: Pollença és l’ànima de Bota i Bota és l’esperit de Pollença. Sempre vinculat al Club Pollença, d’on fou president en el període (1970-1974). Aquí el 1962, inicià el seu camí al Festival de Música de Pollença i al Certamen Internacional de Pintura al costat del batle Siquier i el violinista Philip Newman. I el 1980 en el saló d’actes, impartí el primer curset de llengua catalana organitzat per l’Obra Cultural, al que hi assistiren més de 100 persones. Aquest any del 150 aniversari del poema “El Pi de Formentor” podem recordar la poesia que Bota Totxo dedicà en aquest PI: El Pi de la Vall ubèrrima, de la Vall fúlgida i gràvida; el Pi que vetla la història de la nostra raça ínclita. El pi d’aromes ungit, far encès de l’horitzó que alça fins a l’infinit l’ideal de Formentor. Per l’honor que comporta ésser poeta del poble, per tenir somnis de noblesa i d’altura, pel seu treball incansable, per la senzillesa d’un gran mestre, es pot considerar tot un cavaller. Així per les festes de la Patrona de 1997 es descobrí la placa d’un carrer dedicat a la seva memòria, i el 13 de gener de 2006, Pollença li concedí la màxima distinció que pot rebre un pollencí, la declaració de Fill Il·lustre, figurant el seu retrat a la galeria de l’Ajuntament. Havent estat Miquel, una persona irrepetible d’una història passada difícil de superar, tan de bo que les futures generacions poguessin contemplar un merescut monument del poeta a un espai públic, per perpetuar la seva memòria dins el nostre poble.