Antoni Llabrés: “O reaccionam o desapareixem com a poble: cal sortir massivament al carrer”P+

dBalears.cat El president de l’Obra Cultural Balear, Antoni Llabrés, fa una crida clara i directa a la mobilització social. La Diada per la Llengua, que enguany se celebra a Santa Maria el dissabte 10 de maig, arriba en un context que Llabrés qualifica d’un “escenari pitjor del que preveien les previsions més pessimistes”. L’OCB, que ja va omplir la plaça Major de Palma fa un any, aspira ara a convertir la plaça Nova de Santa Maria en l’epicentre d’una resposta col·lectiva a la situació actual, "una combinació explosiva de pèrdua accelerada de l’ús social deguda al daltabaix demogràfic i uns poders públics que no només es mostren inoperants per fer-hi front, sinó que sembla que hi juguen a favor". Llabrés denuncia la submissió del PP a l’extrema dreta, la mentida sistemàtica del Govern en matèria lingüística i la paràlisi institucional davant l’emergència sociolingüística. - L’OCB enguany s’ha plantejat un format de Diada diferent... El format és diferent, reivindicatiu, com sempre, però també amb un component festiu. Enguany cercam un clam multitudinari en defensa de la nostra llengua i omplir la plaça Nova de Santa Maria de milers de persones que ballin i diguin ben fort: volem viure plenament en català a ca nostra! La cultura popular serà el vehicle, però hi esperam tothom, balladors i no balladors, tothom que estimi la llengua i el país, perquè el missatge és clar: Mallorca no accepta més retrocessos. Santa Maria es convertirà en símbol de reivindicació lingüística i cultural. - Hi ha motius per sortir al carrer a defensar la llengua? Més que mai, hem de sortir massivament al carrer. El diagnòstic és greu. Hem entrat en una espiral perillosa de pèrdua d’ús social, desprotecció institucional i normalització de discursos que ataquen la llengua. Davant una davallada d’ús del català com a llengua inicial i habitual, el Govern no només es mostra inoperant, sinó que cedeix al fanatisme lingüicida de l’extrema dreta, i davant això només hi ha una resposta democràtica: tornar a sortir massivament al carrer. - En aquest sentit, a l’inici de la legislatura vàreu afirmar, en declaracions a dBalears, que ens podíem trobar a les portes d’un quadrienni negre per a la llengua catalana a les Illes Balears. Es confirma aquest pronòstic, ara que ens trobam gairebé a meitat de legislatura? Dissortadament, ha estat així. Ens hem trobat amb un PP, guanyador de les eleccions autonòmiques, però també de les insulars i de les municipals a la majoria dels principals ajuntaments, que no ha tengut cap escrúpol a l’hora d’utilitzar la llengua com a element de negociació, sigui d’una coalició o d’un programa de govern, sigui d’uns pressupostos o de qualsevol iniciativa legislativa. En alguns casos, impulsant mesures anunciades en el seu programa electoral, com l’eliminació del català a la sanitat; d’altres, pagant gustós el peatge que Vox li reclamava, com la segregació lingüística a l’ensenyament. - Serien aquests dos àmbits, sanitat i ensenyament, els més damnificats pels principals atacs contra la llengua? Es tracta de les mesures regressives més impactants, fora dubte. En el cas de la sanitat, el Govern va mentir des del primer moment, i a consciència, perquè precisament el macroprocés d’estabilització d’interins que tenia lloc en aquell moment (més dues mil dues-centes places de professionals sanitaris que sortien a concurs), darrera ocasió en què s’ha exigit el requisit, posava en evidència que la llengua no constituïa cap obstacle a l’hora de captar sanitaris: per a la immensa majoria de categories professionals, s’hi presentaven més candidats capacitats lingüísticament que places ofertes, i per a la resta, hi havia una moratòria de dos anys. És a dir, no queden places desertes per motius lingüístics, sinó per altres raons més comprensibles, com l’alt cost de la vida a les Illes Balears. Per això, l’eliminació salvatge del requisit amb caràcter universal, per a totes les places, només obeeix a raons ideològiques i ens priva, als mallorquins, del dret que tenim de comunicar-nos amb la sanitat pública en la nostra llengua. Per això hem presentat un recurs contra el Decret llei davant el Tribunal Constitucional. - I el cas del Pla Pilot, que l’OCB i la comunitat educativa denominau de segregació lingüística? Això va ser una de les exigències de l’extrema dreta per signar els acords de governabilitat. Un intent d’erosió del nostre model lingüístic educatiu que ha comptat amb el rebuig gairebé unànime de la comunitat educativa, ja que just s’hi adheriren 11 centres educatius de primària, de més de tres-cents, i que, també en aquest cas, es deu a raons purament ideològiques, no pedagògiques. S’està aplicant amb obscurantisme, sense publicar l’avaluació diagnòstica inicial dels alumnes d’aquestes escoles en la seva competència en les llengües oficials, que amb tota seguretat indica una manca de domini suficient del català i un decalatge en relació amb el castellà. Un despropòsit. I ara, la Conselleria es treu de la màniga una segona convocatòria, per al curs que ve, no negociada amb l’extrema dreta, motu proprio... Insistesc: una mesura que no figurava en el programa electoral amb què el PP es va presentar a les eleccions. Un frau als seus electors i un Pla contrari a la majoria social d’aquest país. - Funció pública, ensenyament... Sí, posen en la diana aquells àmbits en què la llengua catalana havia assolit majors cotes de normalitat al llarg d’aquests quaranta anys. I en el cas de la capacitació lingüística dels empleats públics també cal tenir en compte el que està passant a les empreses públiques municipals de Palma, com l’EMT, Emaya, l’SMAP o la Funerària Municipal, o d’altres de Calvià, i hi podríem afegir el capgirament dels usos lingüístics institucionals i administratius d’aquests dos ajuntaments o del Parlament de les Illes Balears, que viu una degradació institucional sense precedents. Però no són només les mesures regressives, també ho és la manca d’impuls, incomplint el manament estatutari, perquè no és discrecional, d’impulsar polítiques de protecció i promoció de la llengua pròpia (sovint ens trobam amb allò de “ni una mala paraula, ni una bona acció”), una inoperància desesperant. I la manca de determinació de contrarestar el discurs d’odi de l’extrema dreta contra la nostra llengua i cultura, que deteriora la convivència i crea un clima propici per als episodis de discriminació i fins i tot d’agressió lingüística que patim de forma cada vegada més recurrent les persones que en volem fer ús, en exercici dels nostres drets. - I un gran acord de país per la llengua, no seria possible? No només possible, sinó imprescindible. Seria el que tocaria en una societat democràtica madura i és el que la llengua ara i aquí imperiosament necessita. Un acord de país entre totes les forces democràtiques que assumeixen el mínim denominador comú del consens estatutari, traient la llengua de la confrontació partidista. Però aquí tenim un PP que prefereix vendre la llengua i el país a l’extrema dreta antimallorquina, en comptes d’aplicar-hi un cordó sanitari, per pura higiene democràtica, com fan els seus correligionaris a l’Europa avançada. Aquest és el gran fracàs polític de la legislatura. La llengua no pot ser moneda de canvi per accedir o mantenir-se en el poder. I no es poden normalitzar les aliances amb una ultradreta no democràtica, que ha arribat per dinamitar els pilars de la convivència. Això seria inconcebible en qualsevol democràcia avançada. En tot cas, cal insistir que l’acció dels poders públics en cap cas seria tampoc suficient. És imprescindible una presa de consciència dels parlants per mantenir el català en totes les seves interaccions lingüístiques, un compromís per fer-ne ús amb tothom i arreu, sempre, adoptant una actitud lingüística militant en el nostre dia a dia. - El Govern espanyol tampoc no hi ajuda gaire... L’Estat espanyol és constitutivament refractari a la diversitat lingüística, que viu com una nosa més que no com una riquesa. Cap govern s’ha pres seriosament el manament constitucional d’especial respecte i protecció de totes les llengües de l’Estat que prescriu l’article 3.3 de la Constitució, ni la implementació real i efectiva de les obligacions contretes amb la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Una combinació d’executius que se succeeixen en legislatures de desídia i d’altres directament d’hostilitat amb una jurisprudència constitucional regressiva en matèria lingüística des del punt d’inflexió que va suposar la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya consoliden una jerarquització entre una oficialitat de primer nivell per al castellà i un caràcter oficial devaluat i de segona categoria per a la resta de llengües. Val a dir que la legislatura actual, per una conjunció de factors, entre els quals una correlació de forces polítiques que conjunturalment ens pot resultar propícia, ha implicat els avanços més importants en molt de temps: la introducció de les llengües oficials diferents del castellà en el Congrés dels Diputats, una passa endavant en els drets lingüístics davant l’Administració de justícia amb l’aprovació de la Llei de protecció del dret defensa, que permet fer ús del català davant d’òrgans amb seu a Madrid però jurisdicció per a tot l’Estat, o la implicació del Govern espanyol amb l’assoliment de l’oficialitat del català al Parlament i a la Unió Europea, que veurem com acabarà. I, en tot cas, no és suficient. - Passem a un altre tema: heu estat molt crític amb les conseqüències del model econòmic de les Illes Balears, basat en el monocultiu turístic, per a la llengua i la cultura de les Illes Balears... Estam arribant a un punt de no retorn, si és que no l’hem ultrapassat a hores d’ara. El creixement poblacional fora de tota proporció que hem experimentat en les darreres dècades va de la mà del turisme de masses, això és indubtable. Hem viscut amb un model de creixement il·limitat, desenfrenat, embogit... El resultat és el col·lapse: recursos sobreexplotats, pressió sobre el territori, desbordament de la xarxa viària, saturació de persones a l’espai públic, precarietat social i laboral, tensionament de les infraestructures i serveis públics, crisi de l’habitatge, el teixit comercial del centre de Palma substituït per les franquícies i altres negocis destinats exclusivament al turista i la comunitat humana que hi vivia devastada per la gentrificació, però també, i molt acusadament, reculada en l’ús de la nostra llengua i cultura i esvaïment de la nostra identitat com a poble. - Per tant... Per tant, és ben hora d’aturar i de decréixer de forma progressiva i ordenada. I les mesures del Govern van en sentit contrari: cada vegada més turistes, més places, més creuers, més cotxes de lloguer, etc. La recepta sembla que és col·lapsar Mallorca tot l’any, amb aquest eufemisme de la desestacionalització, que suposa que l’infern de la temporada alta per als residents s’estengui de cap a cap d’any. I, d’altra banda, AENA i Ports de l’Estat, que només cerquen el benefici, sense cap consideració cap al país i la seva gent. Es governa per a una minoria que concep Mallorca com un botí destinat a ser saquejat, i en contra de la majoria social, dels centenars de milers de residents que no poden viure en molts de casos en condicions bàsiques de dignitat i, en d’altres, amb una mínima qualitat de vida. Som molts els que tenim la sensació que ens estan robant a Mallorca, el nostre país. - Hi ha un futur per a la nostra llengua en aquesta Mallorca de la saturació i el col·lapse? Ni per a la llengua ni per a nosaltres, si no hi reaccionam a temps. Aquest model basat en un creixement sense fre ni limitacions és suïcida. Amb el daltabaix demogràfic de les darreres dècades i la manca de polítiques actives d’acollida i d’integració de la població nouvinguda, el futur de la llengua penja d’un fil. Patim les conseqüències d’unes decisions polítiques i un model econòmic que ens asfixia com a poble. Aquesta Mallorca saturada i col·lapsada no té futur: o revertim aquest camí amb mobilització, amb consciència i amb valentia, o ens condemnen a desaparèixer com a comunitat amb identitat pròpia. No hi ha terme mitjà: dit sense tremendisme, però amb tota la cruesa necessària, o reaccionam o desapareixem. Hi estam a temps: som milers i milers de mallorquins conscients del que ens hi jugam i hi estam més determinats més que mai, perquè ens hi va tot. Per això, faig una crida a una mobilització permanent i, aquest dissabte, a sortir massivament al carrer, per Mallorca, per nosaltres.