Sobre cinema i literaturaP+

Andreu Salom i Mir El llenguatge narratiu cinematogràfic el va crear David W. Griffith, quan el cinema era encara molt jove i tot just començava a caminar com a nou art. Ell continuà, corregí i perfeccionà el llegat dels germans Lumière i de Georges Mélies, que des de França havien donat forma al nou art de les imatges. La necessitat de desenvolupar els recursos cinematogràfics adients per al relat d’històries filmades variablement extenses i complexes, feu que el gran cineasta nord-americà creés i portés a terme, en els seus films, noves tècniques cinematogràfiques que milloraren considerablement les possibilitats reals del nou mitjà d’expressió. El naixement d’una nació i Intolerància són dues mostres extraordinàries de la gran iniciativa griffithiana. El cinema havia de contar històries, i les havia de desenvolupar no des del punt de vista teatral, sinó amb la creació d’un llenguatge cinematogràfic propi, a partir del llegat de les formes d’expressió literària, sobretot de la novel·la decimonònica del segle XIX (Dickens, Balzac, Dostoievski, Tolstoi, Hugo, Galdós). L’evocació d’històries, amb una expressió detallada dels personatges i una descripció precisa dels escenaris on viuen, espills de la seva condició social i com a projecció de la seva personalitat, era el plantejament adequat per a ser transmès a través d’imatges escaients. Altrament, és ben factible considerar que molts cims de l’expressió fílmica siguin molt més acceptats, i considerats, que els seus equivalents literaris, per tal com aquells esdevenen més avinents i atractius per al gran públic, sovint poc avesat a la lectura dels clàssics. És així fins a tal punt que resulta una qüestió relativament secundària el mòdul narratiu en què es basa el bon cinema, que sempre ha cercat maneres més evolucionades i complexes de contar històries. És així com la sintaxi fílmica, autònoma de la narració novel·lesca, cerca els seus propis camins, a la recerca d’una narració independent de qualsevol nexe lògic tradicional. Tota aquesta qüestió, però, és força complexa, car no sembla congruent que ni el cinema ni la literatura deixin de ser, en absolut, una vera narració. La plèiade d’escriptors que fan cinema, i alhora de cineastes que escriuen, és un fet simptomàtic i natural. Uns actuen mitjançant referències internes al propi cinema en contar bé una història en imatges, mentre que d’altres basen el seu codi expressiu en la literatura, la pintura o, encara, l’arquitectura. La creació artística no té límits, i els àmbits culturals són tan extensos i múltiples com la mateixa creativitat humana.