Si alguna vegada has caminat per aquesta platja potser has sentit el meu nom en el vent (II)P+

Jo som Maria Junyent, i encara avui, en el silenci d’aquesta cambra, puc sentir als llavis la salabror d'aquella platja banyada de pins. Havia estat a Cala Sant Vicenç per veure de prop la serralada del Cavall Bernat, que tant havia inspirat a mestres com Santiago Rusiñol o Joaquim Sorolla. Però el meu oncle Oleguer tenia una altra idea: volia veure amb els seus propis ulls —i retratar amb la seva càmera— el famós Pi de Formentor, aquell arbre que havia inspirat el gran poema de Miquel Costa i Llobera. Érem conscients que el Pi del poema era un pi irreal, imaginari, simbòlic... però a Pollença ens havien parlat d’un gran pi situat a una bella platja anomenada Cala Pi de la Posada (no sabem si el nom de la platja és per aquest Pi imponent, però no m’estranyaria). A més, aquesta platja es trobava a la península de Formentor, a una possessió propietat del germà de Miquel Costa i Llobera. Segons ens havien contat, feia només un any havia mort el pare del poeta, senyor de totes les terres de Formentor, i a la seva mort, la finca havia estat dividida entre els seus fills. Precisament, aquesta platja quedava dins la part que corresponia al germà. Després de saber aquesta història es va instal·lar al nostre cap la idea que aquell havia de ser el Pi del poema. I així, després d'una breu estada a Cala Sant Vicenç, ens dirigirem al Port de Pollença, on convencerem un pescador perquè ens dugués amb el seu llaüt fins a aquell racó de la costa. Malauradament, aquell dia no poguérem conèixer en Miquel Costa i Llobera, ja que era a ciutat. Però sí que coneguérem el garriguer de Formentor i un altre home que treballava a la finca. Foren ells qui m’ajudaren a enfilar-me a una de les grans branques del pi perquè Oleguer pogués fer la fotografia per al seu llibre. Em va tenir enfilada allà dalt mitja hora, mentre provava enquadraments, llums i angles. Aquesta és de quan vaig aconseguir pujar-hi, i aquests dos homes que m’acompanyen són els qui m’ajudaren, encara amb les mans cobertes de reina i paciència. El garriguer, que coneixia personalment a Miquel Costa i Llobera, ens va assegurar que aquell era el Pi del poema. Però la mitja rialla que dibuixà la seva boca ens va fer dubtar molt d’aquesta afirmació. Setmanes després tinguérem la sort de conèixer el poeta, però no ens va confirmar ni desmentir que aquell fos el Pi. Tan sols va demanar: “us heu fixat si el seu ramatge besava el cel.” I amb això ens vam quedar. De nou, aquestes paraules que acabes de llegir, formen part d'unes memòries imaginades Maria Junyent i, igual que al primer lliurament d'aquest article, mescla dades reals i fets hipotètics. La imatge és de 1920, Miquel Costa i Llobera va expirar al 1922 i el seu pare només tres anys abans. Però no sabem si mai Oleguer i Maria conegueren al poeta, ni tampoc qui són els dos homes que apareixen amb na Maria a la imatge. Tampoc sabem si aquesta fotografia de Formentor es va fer el mateix dia que el retrat a les roques de Cala Sant Vicenç. Sigui com sigui, aquesta fotografia titulada “Pi de Formentor, a Pollença”, és una de les moltes que Oleguer Junyent va capturar durant aquelles estades Mallorca. Tant aquesta imatge, com altres del mateix arbre fetes probablement en aquell mateix moment es conserven a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona dins el fons Oleguer Junyent. I, igual que la imatge que de Cala Sant Vicenç, forma part del llibre d'Oleguer Junyent "Mallorca, Fotografías de la Isla Dorada", publicat al voltant de 1926 que recull tant imatges del propi Oleguer com d'altres fotògrafs de l'època. Oleguer Junyent Sans (1876 - 1956) fou escenògraf, pintor, col·leccionista i un viatger infatigable. I Maria Junyent (Barcelona 1904 - 2001), la seva neboda i protagonista de moltes de les seves fotografies, va seguir les seves passes. Va ser figurinista de teatre i, al llarg de la seva vida, va reunir una col·lecció de més de dues-centes peces -nines, autòmats i vestuari dels segles XVII, XVIII i XIX- que avui es poden veure a al pis de dalt de l’estudi museu Oleguer Junyent, al barri de Gràcia de Barcelona. Un estudi que es pot visitar, concertant una cita prèvia. Si alguna vegada has passejat per la platja de Formentor i has vist un gran pi, solitari, tocant el cel amb les seves branques, potser has vist el nostre Pi. I si el vent sembla dir un nom, potser és el meu. Potser encara hi sóc, asseguda a la branca, somrient a la càmera, esperant que qualcú torni a mirar.